Núria Moliner: “L’habitatge fa adonar-nos del poc poder de decisió que tenim”

És fàcil pensar en l’arquitectura en termes romàntics i admirar els grans genis de la humanitat que van construir gratacels, monuments i edificis icònics. La Núria Moliner és una apassionada de la disciplina, però en reivindica el vessant crític i ho fa dedicant-se a la comunicació sobre arquitectura. Escoltant-la és fàcil veure com darrere els discursos mitòmans, l’arquitectura ens convida a parlar de temes del nostre dia a dia, com el preu del lloguer i de l’accés a un habitatge digne.

Vas estudiar arquitectura, però vas decidir no dedicar-te a construir edificis. Per què?

Em vaig enamorar de l’arquitectura perquè era la fusió entre una feina creativa i aquelles disciplines més tècniques. Per mi era la professió ideal, que em permetia unir les dues àrees del cervell. Ara bé, quan vaig entrar a la facultat, de seguida vaig veure que no em volia dedicar a construir. Notava que, si em dedicava a la construcció, estava entrant en xoc amb aquesta disciplina que tant estimava.

D’on venia aquest xoc?

Era un context complicat. Quan a la meva generació li va tocar estudiar arquitectura, veníem dels efectes de la crisi de la bombolla immobiliària del 2008… S’havia arribat a un punt de no retorn en el món de la construcció i ens sentíem abocats cap a una disciplina sense sentit. Els estudiants veiem l’especulació, la mala praxi arquitectònica, i això era molt frustrant. Era impossible seure a classe i no pensar en com l’arquitectura, a través de la construcció de promocions immobiliàries qüestionables, contribuïa a treure benefici econòmic d’un dret bàsic com és l’habitatge.

I d’això se’n parlava, a les aules?

No. L’escola d’arquitectura estava molt ancorada al passat. No vull assenyalar a ningú: potser ara han canviat les coses, tot i que no ha passat tant de temps des que jo vaig acabar la carrera… Però quan jo vaig estudiar, no es parlava de sostenibilitat ni de l’impacte mediambiental de la construcció. Jo no volia participar de tot això i quan vaig acabar el grau, vaig entrar en crisi. Sona molt romàntic, però volia sentir que el que feia aportava valor a la societat.

No és compatible, construir i aportar valor a la societat?

Sí que ho és! Jo ho sentia així per mi, però no té per què ser així per tothom. Hi ha gent que, a través de la pràctica de la construcció, contribueix a fer canvis positius en la disciplina. Conec un munt de persones que es dediquen a l’habitatge públic i social, per exemple! O a l’habitatge sostenible, construint edificis que produeixen més energia de la que construeixen. Però jo no creia en la professió amb la qual m’havia trobat en acabar la carrera. I això, sumat a la precarietat del sector, em va fer anar cap a un altre cantó. Posats a ser precaris… com a mínim fem el que ens agradi, no?

Hi ha un estigma amb els arquitectes que no es dediquen a construir?

És bastant terrible, sobretot amb la generació més old-school. M’hi trobo molt, la gent em diu: “Ah! Ets arquitecta, però no exerceixes”. Jo em pregunto què vol dir, per aquestes persones, exercir l’arquitectura. Dissenyar i construir? I si no em dedico a això, no mereixo reconeixement i respecte? Jo soc arquitecta cada dia i exerceixo com a tal, tot depèn de com entenguis tu la professió i les etiquetes.

Per què s’ha de comunicar bé sobre arquitectura?

L’arquitectura és cultura, però, a més, respon a una necessitat bàsica i configura l’escenografia de les nostres vides. Ens determina i ens interpel·la cada segon de la nostra vida, fins al punt que influeix en les nostres decisions més personals. Tot el que fem queda impactat pel lloc on vivim.

La gent és conscient de l’impacte que té l’arquitectura en el seu dia a dia?

Fins ara, quan el públic general concebia l’arquitectura o disseny, pensava en una qüestió força elitista, superficial i estètica. En aquest sentit, el sector de l’arquitectura és bastant culpable d’aquest distanciament entre l’arquitectura i la societat. Hi ha una imatge que ha fet molt de mal i que té a veure amb els arquitectes estrella que creaven edificis icònics al mig de la ciutat, que no tenien en compte els barris ni l’entorn proper, que costen milions i després queien a trossos. Tampoc hi va ajudar l’efecte de la crisi econòmica que va tenir a veure amb la construcció. I, evidentment, a tot això hem de sumar els preus dels pisos que ofereixen les immobiliàries estàndard, i veure que cada vegada tenim menys accés a habitatges dignes i assequibles. L’arquitectura que s’ha comunicat és elitista i sembla que no tingui a veure amb tots nosaltres… però al final, l’arquitectura ho és tot! És aquest bar on som, és casa teva, és casa meva.

Es pot canviar, aquesta percepció d’elitisme?

Altres disciplines ho han aconseguit. Fixa’t en la gastronomia, per exemple. Els cuiners ho han fet molt bé per apropar-se a la ciutadania. I la cuina té moltes similituds amb l’arquitectura: és una necessitat bàsica amb la qual ens relacionem cada dia de les nostres vides, que a més pot tenir un factor creatiu i

artístic, i que ens pot fer emocionar! La gastronomia ha sabut apropar-se a tothom, potser perquè tothom cuina a casa seva. Però tots vivim en un habitatge, anem a comprar els mobles a l’IKEA i, en canvi, l’arquitectura no ha estat al centre dels nostres debats. Ara, però, noto un canvi… cada vegada reflexionem més sobre els espais on vivim.

Per què?

La pandèmia ha marcat un abans i un després. L’habitatge s’ha posat sobre la taula i ens hem fet preguntes. Per què els nostres habitatges no tenen balcons si venim de la tradició arquitectònica mediterrània? Què és prescindible a casa nostra i què no? Aquests debats, que abans passaven en l’àmbit professional de l’arquitectura, han arribat a les converses del nostre dia a dia.

Teníem una idea de la llar com un espai on dormir i prou, abans de la Covid?

Potser sí. Ara ens hem adonat que els pisos no han de ser només espais dormitori. Més enllà d’un lloc per dormir, casa nostra ens ha de proporcionar una sensació de benestar. Aquest benestar costa de quantificar, però es pot assolir. I s’aconsegueix a través de l’arquitectura i l’interiorisme, amb petits matisos que influeixen moltíssim en la teva qualitat de vida. Ens hem adonat que els pisos que tenim no són suficients i és difícil tenir un habitatge digne sense arruïnar-nos. Ara bé, a la vegada, hem sotmès els nostres habitatges a una pressió immensa.

Què vols dir?

Hem reclamat moltes necessitats a un habitatge que no està preparat per absorbir-les, almenys no d’un dia per l’altre! I no sé si han d’estar preparats per complir tots aquests requisits, el lloc on vivim! Som animals socials, ens movem, i no hauríem de ser tot el dia a casa. Hem d’aprendre de tot això i trobar un equilibri. No té sentit que a partir d’ara fem cases per viure en confinament i que ens aïllin d’un entorn hostil, perquè no hem de viure en confinament per sempre! Però tampoc hem de fer pisos que només serveixin per caure-hi morts al final del dia.

On és aquest equilibri?

L’equilibri implica entendre que casa teva no és només un espai tancat, sinó que incorpora l’entorn més immediat on es troba. L’habitatge mínim hauria de tenir una superfície exterior, aquesta és una de les conclusions més clares que hem extret de tot això.

Per a moltes persones, que l’habitatge tingui balcó és un luxe!

Un balcó, llum natural, ventilació agradable… se’ns han venut totes aquestes característiques com si fossin un luxe! Ens sentim malament, si ens ho podem permetre! Malauradament, si tens un balcó ets un privilegiat, sí. Però no hauria de ser així. Hauria de ser un dret que tothom pogués tenir.

Si sabem que hi ha uns mínims, per què es construeixen habitatges que no els compleixen?

Hi ha uns mínims naturals, però d’altra banda existeix una normativa legal, que és molt limitada. Aquesta normativa descriu quants metres quadrats ha de tenir una sala per poder-se denominar habitació, i considera la ventilació com un element indispensable per les estances d’una casa. Però ja està. I les promotores han construït el parc immobiliari dins el mercat especulatiu partint d’una sola idea: la superfície mínima. La majoria de normatives fan referència a aquesta superfície mínima, que és el que acaba determinant el preu de l’habitatge. Però l’habitatge no són només uns metres quadrats! Un habitatge hauria de poder-te permetre projectar la vista a través de la finestra, per exemple. Tenim el dret al cel i a l’aire, a la ventilació neta, però… La ciutat ens ofereix aquesta ventilació? També tenim dret a la llum natural. Hi hauria d’haver una ètica molt més potent que impactés la normativa, perquè les immobiliàries només compliran aquells requisits que siguin obligatoris.

Quina responsabilitat té l’arquitecte, en tot això? Té marge de maniobra?

Penso que els estudis d’arquitectura no en tenen tota la culpa, perquè els arquitectes han de sobreviure, i a vegades això implica acceptar encàrrecs que no reflecteixen els teus valors., Seria fantàstic que els estudis d’arquitectura tinguessin una ètica deontològica consistent, com per negar-se a cert tipus d’encàrrec. Però la gent ha de menjar. Vull pensar que si les persones tenen sensibilitat, encara que un arquitecte rebi un encàrrec del “dimoni”, intentarà que els habitatges siguin prou dignes. El poc marge que tingui, el farà servir.

Llavors, sobre qui recau la responsabilitat?

Malauradament pesa molt més el mercat, en aquestes situacions. Però també hi influeixen les polítiques públiques. Tant de bo existís més habitatge públic que servís de múscul per aturar l’especulació i pressionar el mercat privat. Els preus de lloguer privats serien uns altres si haguessin de competir amb un percentatge elevat d’habitatge públic i social. D’altra banda, s’ha de regular el preu del lloguer. I també s’ha d’actuar en polítiques públiques que s’allunyen de la construcció.

No cal construir més?

Hem de ser sincers, la ciutat ja està construïda! No podem desfer-nos dels edificis que tenim i substituir-los per pisos nous i perfectes. Hem de saber aprofitar el que

tenim. Sí, calen polítiques públiques per regular el preu del lloguer i l’habitatge públic. Però també hem de rehabilitar el que ja tenim! Molts edificis de Barcelona; per exemple, són del segle XIX o del XX i necessiten adaptar-se, millorar la seva eficiència energètica.

Cal un canvi de paradigma, perquè es deixi de construir i es comenci a rehabilitar?

Ara mateix, la majoria d’estudis d’arquitectura es dediquen a això. Rehabilitar és el futur i el present! Ja no es construeix com abans, quan teníem noves urbanitzacions fantasma cada setmana, connectades per seqüències de rotondes i rotondes. Les ciutats creixen, sí, però ja tenen una densitat. I hem de fer el que podem fer amb el que tenim, que és rehabilitar. Les cases on viu la gent s’han de rehabilitar perquè no s’adapten a l’estil de vida contemporània, tenen moltes compartimentacions, per exemple, i la rehabilitació ens permet adaptar els habitatges ja existents perquè reflecteixin les necessitats actuals i els nostres gustos. Ara bé, el canvi de paradigma ha de passar per rehabilitar no només per estètica, sinó per qüestions mediambientals.

L’arquitectura té un impacte significatiu en el nostre planeta?

Sí, un impacte altíssim. El 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle provenen del sector de la construcció. A Espanya, cada any, la construcció genera 45 milions de tones de residus! Això vol dir que ens podem atribuir 1 milió de residus d’arquitectura cada any, tu i jo. A més, s’ha construït moltíssim amb formigó, que és el material que va arribar amb el moviment modern del segle XX. I el formigó, si fos un territori del món, seria el 3r en emissió de CO₂, darrere de la Xina i els Estats Units.

I com és que se’n va fer servir tant? No se’n coneixia l’impacte ambiental?

Com en totes les disciplines, hem avançat massa ràpid i sense saber. No hem sabut veure quin món i quins edificis deixàvem en herència. No als nets, sinó als fills, directament. Els nostres pares no han pensat en nosaltres! És fort quan t’ho mires així. Sap greu dir-ho fredament, però ha anat així no només en l’àmbit de l’arquitectura, sinó en molts altres. Sí que, en l’arquitectura, hi va haver una ètica associada a la idea de modernitat que va portar a molts arquitectes i dissenyadors a idear edificis i mobles que fossin fàcils de produir a través de la industrialització perquè així fossin econòmiques. Aquest esperit va anar lligat a la Bauhaus i els Eames, uns dissenyadors que defensaven “la quantitat més gran de coses per la quantitat més gran de gent i pel menor preu possible”. La idea original era poder fer arquitectura prefabricada perquè fos molt més econòmica. Això estava bé, tenia una ètica al darrere i era una resposta a les necessitats del moment. Però la realitat ha canviat i ara som molt més conscients d’altres factors ètics a tenir en compte. Més enllà d’arribar a la gent i ser assequible, l’arquitectura té una responsabilitat major que té a veure amb la crisi climàtica. Si hi ha algú dins la disciplina que creu que hi ha una qüestió més important que aquesta s’equivoca. Sí, l’arquitectura ha de ser funcional, bella, assequible… però si no compleix un mínim de qüestions mediambientals, no serveix per res.

La gent té molt clar que s’ha de reciclar, però costa concebre un edifici com a font de contaminació. Per què?

Estem aprenent. Jo fa un temps em vaig fer un estudi de la meva empremta ecològica. Pensava que ho estava fent superbé, però em vaig endur una sorpresa! Jo mirava molt què menjava o quin transport quotidià feia servir, però no tenia en compte que viatjava molt i això genera un impacte. Doncs el mateix passa amb l’habitatge.

I la contaminació de la casa on vivim, ens afecta a la salut?

Sí, i quan ho descobreixes és força traumàtic. La contaminació interior és un tema molt seriós, però tot just ara n’estem començant a parlar. Aquesta contaminació ve dels materials amb què es construeixen els edificis i dels acabats que fem servir. Tots els objectes desprenen partícules, que en molts casos són tòxiques i poden arribar a ser cancerígenes, afectar la nostra fertilitat, provocar asma i altres problemes respiratoris. Les malalties contemporànies tenen molt a veure amb qüestions ambientals de casa nostra o de la ciutat on vivim.

Però, si estàs de lloguer, poca cosa hi pots fer, no?

És decebedor, sí. Molts de nosaltres vivim en un pis que no hem escollit del tot! Ara bé, no podem fer canvis substancials a l’edifici, però hi ha petites coses que sí que podem tenir en compte. Per exemple, fa anys que soc d’una cooperativa energia 100% renovable: com que no puc posar-me plaques solars al terrat, ho compenso per una altra banda.

Clar, però els materials amb què s’ha construït l’edifici sí que no depenen de tu!

Bé, una decisió importantíssima és la pintura que utilitzem, per exemple. Com més a prop tinguis els materials, més impacte tindran. Per això és importantíssim ventilar cada dia! D’adolescent em molestava despertar-me congelada perquè la meva mare estava ventilant, però ara ho faig perquè és fonamental. Ho feien les nostres àvies i mares perquè tenia una lògica de gestió de l’habitatge i la llar al darrere. Ventilaven, abaixaven les persianes a l’estiu perquè el sol no reescalfés la casa… Tots aquests hàbits són importantíssims i correm el risc d’oblidar-los i pensar que un habitatge funciona per si sol, que nosaltres no hem de fer res. Però és mentida.

Hem de tornar a llars més tradicionals?

Un altre cop, és com el menjar. Cada cop ens fixem més en què porten els productes que comprem al supermercat. Som el que mengem, però també som el que respirem. Si hem de menjar producte ecològic, natural i no-processat, hem de fer el mateix amb els materials de construcció. Ara mateix, els materials de construcció que s’utilitzen més  freqüentment  són  totalment  processats, totalment sintètics. Hem perdut els materials naturals que s’usaven abans, i és allà on hem de tornar. Això és el que busquen alguns arquitectes a través de la bioconstrucció: tornar a la fusta, a la ceràmica, a la terra… Aquests materials que ens remeten a una ‘cabanya del bosc’, amb les noves tecnologies, poden adquirir usos molt potents. Ara s’estan construint edificis de fusta altíssims!

Si tan poca cosa depèn de l’inquilí, no hauríem de poder ser tots propietaris de les nostres llars?

No té per què. Hem entès l’habitatge com un valor de mercat, una cosa que es pot comprar, que pot ser teva. Aquest tema és complicat, perquè tothom té dret a viure en un lloc que se sent seu. Però que vol dir sentir-te teu un habitatge? Es tracta d’un lloc pel qual t’has endeutat? Al qual has destinat molts diners provinents de l’esforç del treball? O bé un lloc que et cedeixen, que tu has contribuït a dissenyar, on hi ets feliç? Cal  redefinir  aquesta  relació  amb l’habitatge, perquè acceptem com a normals models d’habitatge alternatius. No tothom ha de ser propietari. Segurament, hauria de poder ser una opció. Però, en molts casos, l’habitatge fa adonar-nos del poc poder de decisió que tenim. Per això a mi m’ha emocionat intentar promoure una cooperativa d’habitatge, per mi és una esperança. Estic a un pis de lloguer que m’agrada, però no sempre vull viure així, fent mudances constantment o hipotecant-me. Una cooperativa d’habitatge et mostra que hi ha altres maneres de fer les coses i que és possible fer-les mantenint tota la teva capacitat de decisió.

També hi ha gent que opina que són pedaços al sistema, i que les cooperatives no poden fer canvis reals.

A mi, avui en dia, és el que més m’il·lusiona del sistema de l’habitatge. Sí, ara per ara és un pedaç perquè no hi ha prou habitatge cooperatiu perquè tingui un impacte generalitzat, però sí que és una llavor. A tu t’ensenyen un projecte d’aquests i immediatament penses: “Vull viure aquí! Vull viure així!” Aquí, és una anècdota, però a Dinamarca el 30% dels habitatges són cooperatives, per exemple! Fins ara no havia format part de la nostra manera d’entendre l’habitatge, però si t’hi fixes, té molt sentit. Per solucionar l’accés a l’habitatge digne i assequible, però sobretot per la forma de vida que es planteja, que consisteix a empoderar a les persones que comparteixen aquell habitatge, que seran les encarregades de decidir com és casa seva, com és la comunitat i l’edifici on viuen. Escolliran els materials que es fan servir, els acabats. Totes aquestes decisions les perds quan vius en un pis promogut per una immobiliària privada o pública.

I com funciona?

No és ni compra ni lloguer, és una altra cosa: passes a deixar d’entendre l’habitatge com una propietat individual, ja que la propietària és la comunitat de tot l’edifici. I per tant, conceps l’habitatge com un espai col·lectiu on hi ha el teu pis per la intimitat, però també molts espais compartits i comunitaris. A mi m’il·lusiona perquè és l’única finestreta que em demostra que és possible viure sent coherent amb els meus valors, ja que les cooperatives també busquen incloure persones amb risc d’exclusió social i ser accessibles tant per a gent gran com per a infants. És viure en comunitat, amb el teu espai individual. Quan t’imagines que és possible viure d’aquesta manera, t’adones que el sistema de l’habitatge ens posa en situacions tristes i poc naturals. Quants de nosaltres vivim en un bloc de pisos sense conèixer els noms dels nostres veïns?