Zygmunt Bauman va escriure una frase que, amb els anys, m’ha anat prenent cada vegada més sentit: «Vivim en una societat global en la qual tots depenem de tots; res del que fem afecta només qui ho fa.»
És d’aquelles frases que semblen òbvies… fins que les poses davant del mirall del dia a dia i comences a fer-te preguntes.
Què comprem. A qui ho comprem. Com tractem el producte . Amb qui decidim treballar. Què recomanem als nostres clients quan ens ho pregunten a la recepció, a la barra o al taulell. Què expliquem del nostre territori quan algú de fora ens escolta per primera vegada. I, també, què deixem de fer, que a vegades pesa igual o més que el que fem.
Ens agrada pensar que són decisions nostres, petites, del nostre negoci. I en part ho són. Però no del tot: cada una d’aquestes decisions mou, encara que no ho vulguem, una peça de l’ecosistema del qual formem part.
I en gastronomia això es fa evident molt de pressa.
No som illes
Un restaurant no és només un restaurant. Un productor no és només un productor. Un hotel no és només un lloc on la gent dorm.
Quan un restaurant aposta pel producte local, no canvia només una línia de la carta: està donant oxigen a una activitat productiva que, sense aquesta tria, potser no aguantaria un any més.
Quan un allotjament recomana aquell restaurant, aquell celler o aquella visita que li agrada de debò, amplia el valor de l’estada del seu client i, de retruc, ajuda a repartir-lo pel territori.
I quan un productor explica amb ganes què hi ha darrere del seu producte —la terra, l’ofici, les hores que ningú veu—, no només ven: construeix cultura, identitat i ganes de tornar.
És fàcil oblidar-ho quan parlem de competitivitat en fred, com si fos només una taula d’Excel.
Perquè la competitivitat d’un territori no és només la suma de negocis que funcionen bé cadascun pel seu compte. També és —i potser sobretot— la capacitat que tenen aquests negocis per generar valor els uns per als altres.
I aquí, la veritat, encara tenim molt marge de millora.
Sumar no és estar d’acord en tot
Hem parlat molt, potser massa, de col·laboració. De fer xarxa. De fer territori. De sumar.
Però col·laborar no vol dir pensar igual, i encara menys deixar de competir.
Vol dir entendre que hi ha coses que, si les fem sols, tenen poc recorregut, i que si les fem plegats poden generar un valor que cap de nosaltres crearia mai en solitari.
Això és exactament el que vam viure durant la nostra etapa com a Regió Mundial de la Gastronomia. I no exagero si dic que ens va sorprendre a tots.
La força no estava només en tenir bons productes, bons restaurants, bons cuiners o paisatges que enamoren.
Estava en el moment en què totes aquestes peces començaven, per fi, a parlar-se entre elles.
Diversitat, sí. Però sobretot complementarietat.
Un territori gastronòmic no es construeix simplement acumulant recursos, com qui omple un rebost.
Es construeix quan aquests recursos aconsegueixen generar experiències, relacions i motius reals per venir, quedar-se, tornar i, sobretot, recomanar-ho a algú altre.
I això, per molt que ens costi acceptar-ho a vegades, no ho pot fer cap campanya de comunicació.
Ho fem nosaltres, cada dia, amb el que triem i el que expliquem.
El repte és passar del “jo” al “nosaltres” sense perdre el “jo”
Aquest és, potser, un dels grans reptes que tenim per davant. I no és precisament el més fàcil.
No es tracta de renunciar al projecte propi, a la marca pròpia o als interessos —legítims, per descomptat— de cada empresa. Ningú demana això.
Es tracta d’entendre que tenir èxit individual no hauria de significar empobrir l’ecosistema del qual depenem, encara que a curt termini sembli el camí més ràpid.
I aquí apareix una paraula que, cada any que passa, em sembla més important: responsabilitat.
Responsabilitat sobre què comprem i a qui.
Sobre què venem i com ho expliquem.
Sobre com repartim el valor quan les coses van bé.
Sobre quines aliances construïm, també quan ningú ens mira.
I, sobretot, responsabilitat sobre quin territori volem trobar-nos d’aquí a deu anys.
Perquè les decisions d’avui no només diuen com serà el nostre negoci demà.
Diuen també com serà el lloc on vivim.
El que vam començar no es pot quedar en una celebració
L’impuls que ens ha deixat aquest darrer any seria una llàstima que acabés convertit en un record bonic o, pitjor encara, en una col·lecció de titulars per a una memòria anual o en un proposit institucional que es queda nomes en aquest àmbit i no aterra en la societat.
Hauria de convertir-se, en canvi, en una manera diferent de treballar: amb més aliances, més confiança i, la veritat, més capacitat de compartir també els problemes —no només els èxits, que sempre és més fàcil explicar—.
I amb una mirada una mica més llarga que la del proper trimestre o la propera temporada alta.
Perquè el gran canvi probablement no vindrà d’una gran iniciativa amb nom i logotip.
Vindrà de moltes decisions petites i, sovint, invisibles:
Un restaurant que decideix canviar de proveïdor tot i que li costarà més a curt termini.
Un hotel que deixa de mirar el territori com un simple decorat per a les fotos.
Un productor que obre la porta del seu obrador a qui li vulgui preguntar.
Una administració que facilita en lloc de complicar.
Una empresa que entén, per fi, que recomanar un altre negoci no li resta valor: n’amplia el propi.
Això també és fer gastronomia.
Això també és fer territori, encara que no surti a cap fulletó.
El futur també es cuina
No sabem exactament com serà la gastronomia catalana d’aquí a deu anys.
Ningú ho sap, i qui digui el contrari probablement t’està venent alguna cosa.
Però sí que podem decidir quines coses volem que hi siguin.
Productors que encara puguin viure del seu producte, sense haver de buscar-se una altra feina els mesos fluixos.
Restaurants que continuïn tenint sentit dins dels seus territoris i no siguin només una parada més d’una ruta.
Visitants que no es limitin a consumir Catalunya, sinó que la coneguin de debò i hi deixin alguna cosa a canvi.
Empreses rendibles que no hagin hagut de desconnectar-se del lloc que les fa possibles per aconseguir-ho.
I comunitats que puguin sentir, finalment, que el turisme i la gastronomia també treballen per a elles, no només a costa d’elles.
Res d’això depèn només de les institucions.
Ni només de les empreses.
Ni només dels cuiners, per bons que siguin.
Depèn de les decisions que prenem tots, cada dia, sovint sense adonar-nos-en.
I potser aquesta és la idea que m’agradaria deixar sobre la taula a la CONCA 5.1:
No hi ha decisions petites quan formem part d’un ecosistema.
Cada compra, cada proveïdor, cada aliança, cada recomanació i cada experiència que creem va dibuixant, sense que ens n’adonem, el territori que tindrem demà.
Per això el futur no és una cosa que ens passarà, com qui espera un tren.
El futur també es cuina.
I els ingredients, aquesta vegada, som nosaltres.
