“Es tracta, al meu entendre, del moment culminant —fixeu-vos bé què us diré— en l’elaboració d’un vi. No té lloc, encara, al celler, sinó a la vinya. És aquell moment —acostuma a passar al mes de març, pels volts de sant Josep— en què la vinya, després d’uns quants mesos d’hivernar, després de ser com un esquadró de fusta morta, reneix tot d’una. El cep plora, que vol dir que la saba ja puny, ja puja, està a punt de fer néixer el pàmpol —que creixerà cosa de no dir en pocs dies—, més endavant sortirà la flor… Aquella llàgrima és la il·lusió de la primavera, de la vida” Jordi Llavina conduiex aquest espai personal sobre vi, cultura i altres anhels personals.
Aquesta setmana he rebut, amb gran alegria, la separata titulada Joan Solà, lector, firmada per l’amic Narcís Garolera. Es tracta d’una conferència que el doctor Garolera, el millor expert en Verdaguer que tenim al país, va pronunciar el 17 d’abril passat a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, amb motiu…
Llegir Més
He passat tres dies a París per visitar la meva filla Cesca, que hi està fent un Erasmus. M’hi ha acompanyat l’Anna, la meva millor amiga. Tot i que potser seria més indicat d’escriure que soc jo, qui l’ha acompanyat a ella: com a viatger, no tinc ni una desena part de l’experiència que acumula…
Llegir Més
Les coses inútils no sempre són inútils del tot. Fins i tot de vegades poden resultar extremament útils, perquè apuntalen determinats valors que tenen a veure amb el confort de la memòria: el record d’un dia esplendorós o d’una persona estimada, per exemple; o amb el goig de la contemplació de la bellesa, que és…
Llegir Més
No sé si he escrit mai un article sencer sobre el llenguatge. O, més específicament, sobre les paraules. Al llarg de centenars d’articles propis, n’he anat deixant reflexions, clarícies, impressions. Però em fa l’efecte que un paper específic no que no l’he escrit mai. Ha arribat, doncs, el moment de fer-ho. Tot plegat ve de…
Llegir Més
Així és com es diu un dels meus camins preferits, el que comunica Vilafranca del Penedès amb el poble veí de les Cabanyes. Es tracta d’un camí rural molt pla, flanquejat per camps de cereal i vinyes. Amb prou feines dos quilòmetres fins a arribar a la destinació. En tornes sempre amb el calçat blanc…
Llegir Més
En vam dir així, sí: VilaPensa. I els dissenyadors ho van representar d’aquesta manera tan enginyosa: Vila?ensa. Amb el signe ?, que s’assembla tant a la lletra P, a qualsevol pe, en la forma, i que s’assembla també tant a la pe de pensar, en el fons. I és que la filosofia neix de la…
Llegir Més
Estic a punt de fer cinquanta anys, i en aquest temps —ja força dilatat, però encara no longeu— no m’ha estat donat de conèixer cap manera més segura, més ràpida, més eficaç ni més duradora de sentir-me plenament feliç i vitenc que llegint un bon llibre literari. Aquest últim cap de setmana me’n vaig llegir…
Llegir Més
Hi ha una poesia molt coneguda de Giuseppe Ungaretti, “I fiumi” (“Els rius”), en la qual el gran poeta hermètic italià evoca els diversos rius de la seva existència (i la importància dels corrents, que vol dir la realitat de la transmissió de coneixement i de mercaderies). El seu era l’Isonzo: el seu riu predilecte,…
Llegir Més
Raons del meu poema titulat Ermita Sospito que això deu passar a qualsevol escriptor, a qualsevol poeta: hi ha llibres que sorgeixen d’una determinada conjuntura i llibres que neixen d’una necessitat profunda. Que siguin d’una mena o de l’altra és cosa que no influeix en el resultat final: un llibre pot ser bo —o, al…
Llegir Més
Feia temps que una paraula no revelava d’una manera tan crua la dramàtica situació política que estem vivint. Em refereixo a territori, un concepte que sempre havia tingut una significació administrativo-política fins que a algun il·luminat se li va acudir que podia ampliar-ne el camp semàntic, perquè també equivalgués, més o menys, al que sempre…
Llegir Més
