Columna personal del periodista Antoni Batista
El saníssim costum de beure vi amb moderació als àpats està passant a la història. Les raons són diverses i tenen a veure amb els canvis d’hàbits de dinars i sopars, amb la pressió de les dietes i les analítiques, i també amb una motivació diguem-ne tècnica, com és la dificultat de trobar vins de…
Llegir Més
El whisky és el destil·lat de major consum com a copa, deixant fora el regne mestís dels combinats, on hi entraria sobretot la moda de les ginebres i el ben guanyat classicisme del rom pirata –anoti’n l’etiqueta Pyrat, de la Guyana, com alternativa olorosa a la distingida eixutesa del Zacapa. A Espanya hi havia una…
Llegir Més
A Catalunya hi ha una gran tradició de vins dolços, deguda en part a l’antiquíssima presència de les vinyes de Moscatell: “la funció crea l’òrgan”. Els romans l’apreciaven molt i l’arrelament especial que té a les comarques tarragonines s’explica també per la influència i capitalitat de la cultura llatina a aquesta riba del Mediterrani. L’àrea…
Llegir Més
El vi rosat ha estat víctima propiciatòria dels definidors dels dogmes del vi. Primer només admetien com a canònics els negres, que podem anomenar vermells, per proximitat al “rouge” de la France mare de tots els rouges des de Maig de 1968. Després van deixar passar els blancs, des del moment que la ignorància sotragada…
Llegir Més
“Fem una birra” és una de les frases més pronunciades del món rodamón del beure. La cervesa fa passar la set, és un refresc, acompanya un aperitiu, un àpat i és una agraïda copa de matinada. Aquest any celebrem el seu mil·lenari en plena expansió. Avui la indústria parla d’una revolució com la que va…
Llegir Més
T’agafen moltes ganes de sortir per cames quan vas a un restaurant d’anomenada i consegüent clavada, i el cambrer et pregunta per què demanes el vi d’una anyada determinada, o per què vols mantenir la temperatura baixa d’un blanc o un escumós amb una galleda d’aigua i glaçons, per comptes d’un preservatiu de plàstic similar…
Llegir Més
La moda dels vins segueix a la de la cuina. Els parvenu es multipliquen i tenen la gosadia de donar lliçons als que en saben més que ells, perquè com diu el refrany “la ignorància és atrevida”. Quan veig una carta amb marques estranyíssimes que pretenen ser ocurrents amb noms de gossos i gats i…
Llegir Més
Diu el Gènesi que Déu no volia dir-se déu, perquè el seu sentit era inabastable i potser –això no consta al cànon—perquè no feia cap gràcia al seu ego que l’anomenessin amb el nom grec del patriarca de l’Olimp. Per això va inventar-se el tetragrama impronunciable YHVH. Després d’aquell bateig anònim, altres onomàstics han costat…
Llegir Més
Si Pompeu Fabra, que era ben bé un llepafils de la llengua, va admetre la paraula “xampany” al seu diccionari de 1932, va ser perquè el neologisme era perfectament incorporat a la catalana quotidianitat. Una beguda festiva, ni molt ni poc alcohòlica, inexcusable companya de celebracions, singularment la del familiar àpat concelebrat de Nadal, potser…
Llegir Més
La gasosa va ser beguda molt comuna a la migrada postguerra. Una fórmula magistral made in USA que és la base de la “Coca-Cola” quan s’hi afegeix un xarop per alegrar-la i fer-la realment “graciosa”, paraula admesa pels codis da Vinci lingüístics amb aquest sentit d’aigua carbònica. Aquí, la gasosa s’alegrava més aviat amb vi,…
Llegir Més
