Desè capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
Obra mestra, chef d’œuvre, masterpiece, capolavoro… Expressions diverses per anomenar meravelles artístiques úniques. Exemples emmagatzemats a les meves lleixes sentimentals: els frescos de la Capella Sixtina, de Miquel Àngel; “Cien años de soledad”, de García Márquez; “El clave ben temperat”, de Johann Sebastian Bach; la basílica de Notre Dame de París; el violoncel de Pau Casals; la poesia d’Espriu; l’escultura de Jorge Oteiza; la pintura de Mark Rothko; les cançons de Raimon; la direcció d’orquestra de Sergiu Celibidache; el piano de Maria Joao Pires; la veu de Conxita Badia; la cuina de Juan Mari Arzak; el futbol de Messi; el ciclisme d’Indurain…. I els vins de la Romanée-Conti, AOC Borgonya: els millors vins del món.
La Romanée és un paradís de 1ha, 80a i 50ca, que només fa 6.000 ampolles l’any, totes numerades com si fossin gravats. Al petit poble de Vosne, no arriba als 600 habitants, i als seus encontorns amb noms de famosos vins, diverses quarteres que donen totes veremes d’altíssima qualitat. Els negres, cep pinot noir: La Tache, Richebourg, Romanée-Saint Vivant, Grands Échézeaux, Échézeaux. I el blanc Montrachet, cep chardonnay. Tots “grand cru”, la màxima qualitat, produccions molt limitades i més manufactura que intervenció mecànica, sense química al cultiu ni additius a les fermentacions.
Entre Beaune i Dijon, línia fèrria París-Lió, situat a la millor Borgonya, evocada per Stendhal i justament anomenada Cote d’Or, el celler es remunta als romans, d’aquí l’apel·latiu, amb constància documental de l’any 92, mandat de l’emperador Domicià, un tirà que va fer una política proteccionista de les vinyes itàliques però que, tot i això, no va poder doblegar la imbatible superioritat de la Gàl·lia. La marca data de 1794, quan va comprar els terrenys i celler el príncep de Conti, “únic dels prínceps de sang reial que tenia gust per les ciències i per la literatura, i que sabia parlar en públic”, en paraules de Richard Olney, historiador de la propietat. El titular del principat de Conti era Louis François de Bourbon –una branca dels que després serien Borbó– quina família es va exiliar a Barcelona arran de la Revolució francesa, que els hi va expropiar la finca per revendre-la a la burgesia emergent. La resta de la història d’aquest cognom és prou coneguda…
La Romanée-Conti no necessita màrqueting i no concedeixen audiències i encara menys entrevistes, per això poder accedir a la bodega és el més gran privilegi enològic de la meva vida. Ens va rebre Henry-Fréderic Roch, de la família propietària des de principis del segle passat. Un senyor elegantíssim, tributari de la polidesa que és epítet de l’única herència de l‘aristocràcia decapitada, gran connaisseur del món del vi, i naturalment apassionadament enamorat de les seves anyades.
A la nau de la cripta d’aquell santuari antiquíssim, segle X, vaig tastar vins que encara conservo en la memòria del paladar, que és, com la de les olors, de records tangibles i sempre presents. Un Gran Échézeaux de 1987, un Richebourg de 1997, un La Tache de 1956 i el blanc Montrachet, el “diví Montrachet” de madame de Cussy, quan el va tastar l’any de gràcia de 1782 en una recepció del príncep il·lustrat a l’arquebisbe de París, de la que en va quedar crònica de société.
L’amfitrió va dir que no podia posar preu al que ens havíem begut,però amics experts consideren que el preu total de la cata rondaria els 70.000 €, fa vint anys. Avui, el Romanée-Conti està sobre els 20.000 € i el Montrachet, a 6.000. El que jo vaig beure era de 1974, excel·lent anyada ja de col·leccionista. L’amfitrió Roch el va qualificar com “un vi blanc al límit de la catàstrofe pel seu nivell de perfecció”. Genial expressió digna dels filòsofs que van inventar la química quàntica.
Monsieur Roch glossava poèticament els seus vins perquè, efectivament, per expressar què sents quan els degustes, o recorres a la lírica o no te’n surts. Atorgava als seus vins un component d’eternitat, perquè “perduren a través del temps, i a través del temps poden transmetre un aroma, un sabor, una joia de viure”. Concloïa que els seus vins tenen, doncs, una dimensió metafísica: “Jo bec els vins que va embotellar el meu avi, i els meus nets beuran els que embotello jo, aquí hi ha l’esdevenir de l’existència”. Monsieur Roch va morir fa exactament tres anys, i estic segur que aquella metafísica l’ha acollit a la capital bíblica de l’eternitat enòlica.
Amb els vins excepcionals de la Romanée-Conti vaig iniciar la meva col·laboració amb La Conca 5.1., amb la secció, que encapçalava un epígraf bíblic, “vinum laetificat cor hominis”, el vi alegra el cor de l’home, sentència amb justícia el Salm 104. Ara que vaig acabant aquesta “Crònica sentimental del vi”, he volgut donar al final el to de la nota primera, perquè ja prou que saben que quan escric un text verbal estic traduint una partitura mental. El proper lliurament del mes entrant, el tancaré amb un homenatge als que han fet possible que hagi après a tractar el vi, apreciar-lo i gaudir-lo. Fins aplaudir agenollat –hipèrbole—una ampolla excepcional o –sense hipèrbole– tornar a la bodega un vi malmès a punt d’entrar en fase xerès, vinagre o gasosa.
