El futur dels nostres pobles no depèn només de les inversions, de les infraestructures o de la tecnologia. Depèn també —i potser sobretot— de qui té la capacitat d’explicar què significa avui viure, treballar i construir un projecte de vida al territori.
I aquesta no és una qüestió menor.
Durant massa temps, el món rural ha estat objecte d’una narrativa escrita des de fora. Sovint, des de despatxos allunyats de la realitat de qui cada dia viu i treballa al territori. Ens l’han explicat com un espai buit, com un refugi de cap de setmana o com un museu del passat que cal conservar intacte per al gaudi del visitant.
Però el món rural no és un decorat.
És un ecosistema viu. Productiu, contradictori, complex. Un espai on conviuen memòria i innovació, tradició i canvi, oportunitats i dificultats. I, sobretot, un territori amb persones que no només volen ser conservades: volen tenir futur.
Potser per això, abans de transformar la realitat, cal recuperar alguna cosa tan senzilla —i tan poderosa— com la capacitat d’explicar-la.
Passar de ser narrats a ser narradors.
I això no és un gest simbòlic. És una feina quotidiana.
Superar el relat de la nostàlgia
La nostàlgia pot ser una presó preciosa. Però continua sent una presó.
Si només ens expliquem a través del que vam ser, acabem convertint el passat en el límit del nostre futur. La nova narrativa rural no ha de renunciar a la memòria ni a la tradició. Ha de fer alguna cosa molt més difícil: convertir-les en punt de partida, no en punt d’arribada.
Això significa parlar de modernitat des de l’arrel i no des de la pantalla.
Innovació amb sentit. No es tracta d’omplir el territori de dispositius perquè puguin lluir en una fira. Es tracta d’utilitzar coneixement, tecnologia i innovació per fer més viable —de debò, no només sobre el paper— la vida i l’activitat econòmica al territori.
Paisatge com a taller, no com a museu. El paisatge que admirem no ha aparegut espontàniament. És el resultat de segles de treball, de decisions, d’usos i de mans que l’han anat modelant. Si volem conservar-lo viu, necessitem persones que hi puguin viure i treballar dignament.
No n’hi ha prou amb contemplar el paisatge.
Cal fer possible que algú el continuï construint.
La pregunta no és només què hem de fer, sinó com volem viure
Sovint ens preguntem què hem de fer per salvar els nostres pobles.
Però potser aquesta és, precisament, la pregunta equivocada.
Perquè un poble no necessita ser «salvat» com si fos una peça d’un museu. Necessita poder decidir quin futur vol construir.
La pregunta, doncs, hauria de ser:
Com volem viure aquí d’aquí a vint anys?
La resposta no pot arribar únicament des d’un pla estratègic, una subvenció o una administració. Ha de construir-se des del mateix territori i amb totes les persones que en formen part.
I això exigeix una narrativa rural diferent.
Una narrativa inclusiva, on hi càpiga el pagès de tota la vida, però també qui acaba d’arribar amb un nou projecte; el jove que vol quedar-se i també qui ha marxat i potser algun dia voldrà tornar. Un relat que no defineixi qui pertany al territori només per antiguitat, sinó també per la voluntat de construir-hi futur.
Una narrativa orgullosa, però no tancada. Que parli de tu a tu amb el món urbà, sense complexos d’inferioritat i sense necessitat de convertir-se en una caricatura de si mateixa. Perquè la relació entre ciutat i territori no hauria de ser una batalla entre dos mons. Ens necessitem. I potser el repte és començar a parlar d’aquesta interdependència sense jerarquies.
I una narrativa propositiva. Que deixi de construir-se exclusivament al voltant del que ens falta i comenci també a explicar el que som capaços d’aportar: comunitat, coneixement del territori, aliments, paisatge, cultura, biodiversitat, relacions de proximitat i una determinada manera d’entendre la vida.
No per idealitzar-ho.
Per reconèixer-ne el valor.
La sobirania també és narrativa
Parlar de sobirania rural no hauria de significar només parlar de terra, energia, aliments o capacitat econòmica.
També significa poder decidir com volem ser explicats.
Perquè el relat condiciona la mirada. I la mirada condiciona les decisions.
Quan un celler explica la seva història des de la seva pròpia identitat —amb els encerts, però també amb les cicatrius— no només està fent comunicació. Està reivindicant una manera d’entendre aquell territori.
Quan un poble decideix quin tipus d’activitat turística vol —i quin tipus no vol—, no només està gestionant visitants. Està decidint quin model de vida vol preservar i quin futur vol construir.
Quan una comunitat deixa de presentar-se com «un lloc que necessita ajuda» i comença a explicar-se com un territori que té coneixement, recursos, capacitat i coses a aportar, alguna cosa també està canviant.
Per això, la narrativa no és només comunicació.
És poder.
Escriure el demà
El futur no és una fatalitat que ens cau al damunt.
El futur també és una construcció narrativa.
El construïm amb les decisions que prenem, amb les activitats que promovem, amb les persones que aconseguim retenir, amb les que convidem a venir, amb allò que decidim preservar i amb allò que ens atrevim a transformar.
I també amb les paraules que utilitzem per explicar-ho.
Durant massa temps, altres han escrit el relat del món rural per nosaltres.
Potser ja és hora d’agafar la ploma.
No per escriure un relat més bonic.
Per escriure un relat més nostre.
Perquè qui controla el relat no controla necessàriament el futur.
Però qui renuncia a explicar-se deixa que siguin altres els qui decideixin què significa el seu futur.
I aquesta, potser, és la primera sobirania que hauríem de recuperar!
