No podem més però demà tindràs menjar a taula. Poder parar?

La lentitud del vehicle de davant desespera i ací és impossible avançar: corbes i carreteres estretes, equips de ciclistes del nord d’Europa, bancals i barrancs a les vores i armar-se de paciència fins a la pròxima recta… sempre que en la pròxima recta no decidisquen accelerar, clar. Vas maleint  no només eixa conducció desconsiderada amb qui necessita aplegar prompte a altre lloc -en realitat, no ho necessites tant; en realitat, què sabran ells del que tu necessites-, també el volant a la dreta, la matrícula i tot el que atribueixes a les persones que portes davant i a les que, sense aplegar a odiar, et veus obligada a no estimar precisament. I qui sap si elles resulten ser l’excepció, si elles són precisament de les que al forn demanen el pa en valencià cada dia -o al menys, no exigeixen amb formes desagradables que se’ls parle en anglès-, si els compren la fruita i la verdura a les llauradores del poble, si només volien un lloc millor on viure i on parar conscients del que vol dir viure i no només estar. Nosaltres també estem enamorades d’este trosset de món, com no anem a entendre que el triaren per a quedar-se. Potser només és la ràbia de vore que no aplegues, ja no saps si prompte o tard, la necessitat de conduir encara més apressa este cotxe que no és teu perquè els d’abans ja no estan perquè també conduïes massa apressa. No pots culpar-los, ara, de la destrossa del territori, del preu dels habitatges, de la desesperada sensació de pèrdua d’un món que encara vas conèixer, abans de que els bancals triaren ser xalet o esbarzer, abans de que a les nits la serra estiguera completament il·luminada en urbanitzacions més grans que els pobles que els van vendre el terme. Eixe món d’abans on encara era possible alçar una vida digna als llocs on et criares, sense l’amenaça constant de la renúncia, sense sentir-te expulsada d’allà on estaques les arrels. No pots culpar-los de tot, ja saps que els problemes són estructurals, que no guanyes res de girar la vista cap a ells en un rictus de fàstic quan, finalment, pots avançar-los. Que ni ells tenen la culpa ni tu tens el remei. Respira i segueixes conduint, vas amb temps suficient, ningú no t’espera, només la feina. Ells no tenen la culpa de res: intente rebaixar la ràbia i ens acabem conformant amb que les cabres i les ovelles se’ls mengen les plantes de fora els xalets. Els xalets que es construïren allà on una llei més vella que nosaltres diu que estem en un assagador.

YOUR LUXURY, MY MISERY. També voran la pintada quan li passen per davant; no sé si els importarà o els resultarà indiferent. Apareixen, tímides, a alguns racons de la comarca. Contra els turistes, contra els residents, contra la vida que no ens deixen guanyar-nos, però tímides, encara. Travesse el límit confús on també ha aplegat la taca viscosa del model que des de vora mar s’escampa cap a dins. Amb les seues conseqüències, potser amb menys embussos exceptuant dissabtes, diumenges i festes de guardar: camins que no foren pensats per a molt més que carro i haca ara plens de SUV’s. És en la proporció entre asfalt i terra on establim el començament d’allò rural? Existeix frontera quan sabem que rural no és un carnet amb segell que atorgar als espais i les persones? Una identitat, potser, sense barrera d’eixida i d’entrada? Per què durant tant de temps vaig voler, per damunt de tot, fugir d’ací? Conduïsc cap a dins. On acaba realment la mar? Vam créixer baix les tanques publicitàries que als nostres pobles prometien xalets des d’on se la veia. Vistes a una mar que estava a cinquanta minuts.

Recordes el temps en que podies anar d’un lloc a altre sense l’obligació d’haver d’anar-hi? Recordes quan podies triar perdre’t pels camins perquè amb més o menys revoltes, amb més o menys cirers a la vora, totes les valls portaven a la platja? Recordes quan no et rossegava el pit la certesa del desastre imminent que no acaba d’arribar però les senyals del qual van desbordant-se per totes les escletxes del nostre dia a dia?

L’home que passa lent amb la mula mecànica porta la mascareta al lloc, fins a dalt del nas, protegit contra allò terrible però també, ara, contra l’olor del teixó mort a la vora. No hi ha trajecte sense animals morts a les vores: raboses, senglars, teixos, genetes, fagines, brúfols, mussols. Ells també han sabut, de la pitjor de les maneres, que ja fa temps que tot va massa apressa. Cada dia en veig vius -gràcies, dic, als que per la nit em retornen l’atenció a la carretera quan ve la son-, cada dia en veig morts. Sang i pèls i restes humides que se t’apegaran a les rodes i portaràs d’ací cap allà.; al port, els gats grossos que mengen peix i que a tots els ports del món esperen les barques, olen i llepen als senglars de la vall als que passem per damunt quan son ja només una taca. I és fàcil, pense mentre l’home alça lleument el cap en una salutació, imaginar a la filla diligent -sempre és la filla, ha de ser la filla-, abans de que isca de casa:

– Pare, pose’s bé la mascareta.

– Pare, no se l’abaixe pa res.

– Pare, vaja amb cuidao.

– Pare, cride si n’hi ha qualsevol cosa.

Li haurà mirat la filla que al telèfon tinga bateria, i l’haurà mirat després enfilar cap al carrer que ix del poble, la carretera que porta cap als bancals, ella a la porta fins que el perd de vista. Hi ha alguna cosa de resistència en eixa mula menudeta que els cotxes que van apressa no tenen espai per a avançar, que parla de tindre més temps per a fer les coses, de poder ser tot més lent, però ara mateix també em desesperaria portar-la davant i no poder avançar-la. Porta al remolc les mantes per a les olives. Recorde el descans com una manta de fer olives penjada de l’anouer gran de casa els uelos, quan en lloc de guardar-les fins a l’any següent quedaven allà com hamaques gegants per a jugar i engronssar-mos. El descans era estar-se dins d’eixe capoll poc suau al tacte, la manta de fer olives plena de taxes negres i olor al fruit xafat. Qui puguera, ara, i no dic tornar a fer olives a l’Altet i córrer amunt i avall pels màrgens fins a l’Alt de Vela quan el Mas d’Agulló encara estava en peu. No dic calfar-se les mans desfetes i precintades per esmunyir olives al voltant del foc mentre desembolcallem les xulles i les botifarres i es cremen les graelles i la navalla obri el pa per omplir-lo. No dic tornar als records propis i als altres que no són meus però dels que també m’he apropiat perquè són els de totes les que em van precedir amb mules que bolcaven i remolcs carregats de pomes i burres que tiraven als xiquets de dalt baix. No és nostàlgia de la foguera, només vull poder descansar. Poder parar.

STOP ERRADICACIÓ, CONTENCIÓ JA

FILLS DE PUTA XYLELLA

TODOS JUNTOS SALVAREMOS LO NUESTRO

NO A L’ARRANCADA D’ARBRES SANS

Ací les parets no parlen, ací intenten cridar però es cauen a trossos. Hi havia escrita una cançó de Xavi Sarrià a un piló però no van tardar en emblanquinar-lo; no recorde quina era. Sembla a voltes que a la ràbia més ferotge l’esperança l’interromp les intencions, molesta. Potser a l’home de la mula també li han arrancat ametlers. Hi ha pobles amb més pancartes contra la xil·lela que habitants. L’excavadora remata a colp de pala les poques esperances de qui s’anava sabent últim. No vull dir-ho aixina, voldria parlar de futur i de xiquets que corren pels carrers. De terres treballades, de projectes que enceten camins plens de possibilitats, perquè estan ací, perquè existeixen. Però la realitat és que abans de la xil·lela estos arbres estaven ja malalts: malalts d’abandonament i d’oportunitats perdudes, de plans i ajudes que es van quedar encallats en elaborar més plans per a l’elaboració del pla que planificaria les ajudes, ajudes per a la planificació dels plans que portarien les ajudes i aixina en un infinit de tràmits i plans per planificar, amb més persones planificant que persones a les que planificar-los res. L’assessor/dinamitzador subvencionat puja cada dia la persiana de l’ofina al poble per on només es passegen gats. De quan en quan, crida a la porta algú que voldria obrir una casa rural.

Tot açò també t’angoixa, tot açò se’t suma a la ràbia, tot açò també acumula a la por del que vindrà i al que no podràs fer i al com podríem fer alguna cosa, com podria ser tot açò altra cosa, com transformar el paisatge que transitem cada dia, este erm.

També hi ha cartells dels pròxims talls a la carretera i cintes que sempre es queden penjant més temps del que deurien. Som un escenari, un decorat del que ningú retira allò afegit quan el teatre acaba. Això som, al remat: el decorat per a les pel·lícules d’altres, per a les proves esportives d’altres, per a les vides idíl·liques d’altres que mai sabran el nom de qui alçà els màrgens de la terra que han comprat. De nou, em dic, no podem anar repartint la culpa, disparant contra tot. De nou, em dic, cal relaxar-se, cal modular esta ràbia, caldria aprofitar-la per construir quelcom útil i no conformar-se amb afegir encara més frustració i més sang calenta, només per un rally o una carrera ciclista, a la constant sensació de que se’ns escapa la vida i se’ns escapen els records i se’ns escapen les oportunitats de ser feliços i se’ns escapen les cases i el temps i la roda no para. I algunes no tenim fills dels que perdre’ns el créixer o les primeres paraules per estar treballant o estar anant a treballar o estar tornant de treballar, però tenim ovelles preferides de les que no vorem el primer part i abraçades que necessitarem i no podem parar a demanar i també esta fredor perenne de no ser mai suficientment càlides, suficientment toves, per a qui busca en nosaltres l’amor. Pensaràs que la ràbia d’haver de planificar el trajecte el dia de la carrera perquè la carretera està tallada no té res a vore amb, de nou, eixe cuc que et rossega el pit. Però ja fa molt que vam saber com tot connectava amb tot i que per això mai podrem viure tranquil·les.

A dies el trajecte és curt, a dies vas i tornes sempre de nit. No sempre pots dormir on voldries, i no sempre pots dormir. Intente imaginar la nostra vida sense cotxe i em perd en il·lusions de passejades tranquil·les a lloms d’Imperiosa camí del bar. Sé que no serà aixina, sé que les coses no van a ser exactament com voldríem i sé que de les runes que quedaran alçarem el que puguem; ens acostumarem d’una o altra manera. Crec en la possibilitat d’una transició amable perquè de no fer-ho preferiria estar morta, però no és el temps encara, diuen. Anem tirant, a vore-les vindre, i mentre el que haja de ser arriba, una o altra amiga et deixa la dutxa i et fa el sopar perquè no pots més. Altre dia eres tu qui el fa, perquè has agafat de la barca un rap menut, un parell de bacallerets i una bolsseta amb gambosí, part del jornal que es manté encara en forma de peix per a casa, aliment. Guardem certes maneres de fer, de procedir: el llenguatge de la barca. Eixe grapat de peix que ens salva.

Cuine curri de peix i gambosí i el descans momentani del cuinar -amb la pressa de l’hora, si no acabes prompte només tindràs tres hores per a dormir abans de tornar a la feina- es fa de nou insuportable, ara per la llet de coco, anem a cuinar amb llet de coco. I el pes de la llet de coco i el pes de tot allò que mai deuries comprar i el pes del refresc amb cafeïna que pillares ahir en la gasolinera perquè ja no podies més i el pes de tindre massa roba i el pes de totes les coses que no casen amb el teu discurs, el pes de no ser suficientment conseqüent quan algú mire amb lupa cada detall de la teua quotidianitat, el pes de no estar a l’altura perquè utilitzaràs llet de coco al sopar que li cuines a l’amiga a la que has omplert la dutxa de sang pròpia i de sang aliena i de budells de peix i greix que portaves apegats a la pell.  A voltes no puc més, però si dorc ho faré amb la panxa plena. Tres hores, dormir tres hores.

Al matí a la barca vaig llegint la Remedios Zafra mentre el bou arrossega pel fons, una grandíssima boca oberta atrapant gambes, i plore quan a Frágiles explica que amb els nous audiòfons se n’adonà de la quantitat d’aus que hi havia a la plaça baix el seu pis. Hi ha, a la barca, eixos xicotets moments en que estàs però no, en que pares, lliges, plores perquè Remedios Zafra conta a un llibre el moment en que escolta a tots els pardalets que l’envolten. A dia de hui, la meua sort més gran, del poc en mi que estime, és la capacitat per sentir els animalets que em rodegen abans de vore’ls, i sense vore’ls també. La consciència de no estar mai a soles, ni a la mar ni a la terra. La intuïció que et fa alçar el cap del llibre de la Zafra quan l’aigua diu no saps què, però ho diu, i allà estan els caps d’olla; altre dia una balena. Vaig llegint-li termes que ens deurien sonar llunyans, tan purament urbans, tan d’una realitat que de bones a primeres no es correspon amb la nostra, però de la que en realitat, ho sabem, no podem deslligar-nos: feines creatives i liquidesa, autoexplotació, la persona-marca, la frontera esborrada entre la vida i el treball. Tan nostre alhora tot i l’abisme entre les seues mans i les nostres, perquè dedicades a la terra, als animals o a la mar, també li compraríem el discurs.

Quants projectes modèlics que coneixes de ben a prop sobreviuen gràcies a eixa autoexplotació on les hores no compten? Quants dels àudios que intercanvies amb amigues i companys del sector mentre vas conduint -no hi ha altre moment- parlen d’esgotament, de no poder més, de l’hora que és i tot el que et queda per fer encara? Si som tan essencials, per què no podem atorgar-nos el privilegi de repensar-nos, de plantejar també vides millors, jornades laborals més curtes, més ratets per a allò que importa? Com podem decidir sobre tot el que ens afecta si tampoc tenim temps per a la intervenció, si no podem explicar-nos perquè se’ns exigeix l’aval de la dedicació a explicar-nos, però no ens queden hores al dia quan la dedicació al treball és completa, i tampoc ens queden hores a la nit, i al remat sempre són altres els que ens expliquen, o els que expliquen contra nosaltres, i ací l’únic que ens queda és la frustració i uns llençols que fan olor a Flogoprofén, Voltarén, Réflex i la crema pals dolors musculars amb herbetes que et fa la veïna.

No puc parar-me a escriure quan em pregunten si posar 300 cabres i com, si millor altra cosa, si encara es podria fer res. Conduir per anar a treballar, per a tornar de treballar, mantenir premut el botonet del micròfon per dir el que no pots parar-te a escriure, per dir jo què sé, no sé ja, faces el que faces fes-ho amb algú, no ho faces a soles, i ja vorem. No ho faces a soles, em repetisc després a mi mateixa, fora i lluny de la conversa, fora i lluny de les cabres i dels corrals i dels peixos i de les barques que ja no tindran prompte ningú que les traga a la mar. Voldria que poguérem parar, parar per a arreplegar la llenya dels ametlers que han arrancat, per a refer els màrgens que han caigut ara que encara tenim a mà les pedres. Parar perquè fa temps que el relat del romanticisme i l’amor cap allò al que ens dediquem se’ns està tornant insuportable, perquè el que devia salvar-nos és allò sobre el que s’ajoquen el nostre insomni, les nostres absències, les nostres hèrnies. Parar, parar-nos a pensar en eixa altra manera de fer les coses, eixa altra vida que era possible, en la que en algun moment vam creure per damunt de tot.