El retorn als artesans del vi

Al Penedès, a inicis dels 80s, tot i la consolidació d’un sector industrial fort on dominaven els grans cellers i caves vilafranquins i sadurnidencs, al conjunt de la vegueria s’hi trobava implantada l’empresa molt petita i de caràcter artesanal: dels 223 cellers registrats, 175 tenien una capacitat instal·lada inferior als 5.000 litres. Només 30 eren societats mercantils concentrades sobretot a Sant Sadurní (11) i Vilafranca (8), mentre que 17 dels cellers prenien la forma de cooperativa, fet especialment important al Baix Penedès.[1]

De l’artesania a la indústria

Tal i com conclou Raimon Soler[2], “el procés de transformació de l’empresa vinícola de la comarca es va iniciar a la fi de la dècada de 1960. Després de la Guerra Civil, el sector continuava dominat pels magatzemistes de vins, tot i que la caiguda de la producció i les dificultats per a l’exportació dels anys del primer franquisme van fer que es reduís el nombre d’empreses. En vi a doll amb diferents denominacions era el producte que predominava tant en el mercat interior com en l’exterior. Però, a la fi dels anys seixanta la demanda de vins embotellats i de qualitat començava a augmentar en el mercat català i en l’espanyol. L’impuls del cava, un vi embotellat per excel·lència, va afavorir que els elaboradors de vins de taula comencessin a introduir algunes innovacions tècniques, com els dipòsits d’acer inoxidable, i que els vins embotellats comencessin a guanyar terreny davant del vi comercialitzat a través de bótes, bocois o cisternes. Va ser a partir de mitjan de la dècada de 1970 i durant els primers anys vuitanta que es van assentar les bases per al canvi en l’estructura empresarial que es consolidaria més tard. Cap a 1988, a més dels tres grans grups o de les seves empreses filials, entre els que elaboren vins començaven a predominar els cavistes, acompanyats pels cellers elaboradors, que havien procedit a la modernització o que s’havien instal·lat de nou, i per les cooperatives.”

Durant la dècada dels 60 i 70s, aquest procés de transformació també va provocar una pèrdua d’especificitat i singularitat del sector. Per una banda, algunes reformes realitzades en pro de l’increment de la qualitat, com és el cas de l’exclusió de la varietat sumoll del catàleg de varietats autoritzades a la DO, amb l’argument d’una excessiva producció per cep i una feble qualitat dels vins obtinguts en vinificar-la. Per l’altra, la consolidació de l’hegemonia en l’elaboració de cava va portar a un increment de les plantacions de xarel·lo, macabeu i parellada, de tal forma que l’any 1975 el trio del cava representava el 80% de la superfície plantada de vinya al Penedès.

Tot aquest procés va portar a l’abandonament de molts dels cellers artesanals que produïen vi a doll, consolidant-se un procés de separació radical entre els viticultors, que van passar a dedicar-se exclusivament a la producció del raïm, i la vinificació, duta a terme de forma centralitzada ja sigui en mitjanes i grans empreses elaboradores, o bé cooperatives.

Tresors que donen els seus fruits, punta de llança d’un nou model

L’any 2009 neix el Celler Esteve i Gibert, la història d’un tresor amagat que, amb el coneixement enològic de noves generacions i l’experiència dels qui treballen la terra dia a dia, es destapa, pren forma i dóna els seus fruits. Una família de viticultors decideix recuperar el seu petit celler en desús des de feia poques dècades, ubicat a casa seva, la masia de Can Panxa (Sant Pau d’Ordal), amb la idea de fer vins de qualitat d’una petita part de la producció de les 19 ha de la finca familiar, seleccionant les millors vinyes velles, entre les quals les varietats estrella són el sumoll negre i blanc. Per una banda, amb la recuperació de l’antic celler l’agricultor passa a conquerir la cadena de valor del producte arribant fins a la comercialització, i per l’altra, la conservació del sumoll, varietat marginada i desvalorada durant anys, contra tot pronòstic, ara representa un actiu d’alt valor comercial.

El ressorgiment de l’antiga xarxa de petits cellers artesanals es presenta com una oportunitat per fer créixer un model de desenvolupament basat en el concepte de vinyeró, el pagès que, més enllà de produir raïm, fa el salt i decideix elaborar vins propis i comercialitzar-los. Tal i com recull Pau Moragas al seu article a La Conca 5.1, Els (i les) Vinyerons, herois de la Terra, “la figura del vinyeró podria representar l’avantguarda del sector productor agroalimentari, exemple per a d’altres productes agrícoles, aportant biodiversitat al territori, aliments molt bons i oportunitats de desenvolupament local sòlid, sobre tot per a aquelles zones més complicades. […] arribar a fer aliments bons i en base a unitats productives d’escala humana reforça el relat territorial, és la base d’un turisme sostenible i amb forta identitat (en molts territoris el producte alimentari és el vector del turisme de qualitat) i la base d’una cultura gastronòmica sòlida i ben fonamentada, més enllà de les aportacions de les tecnologies sofisticades en les elaboracions alimentàries.”

Cellers que recuperen la seva activitat, amb innovació i coneixement però sense perdre el caràcter artesanal, són vinyerons en potència, punta de llança d’un nou model singular de i per al territori.

__

[1] Colomé Ferrer, J. (2003). De l’aiguardent al cava. El procés d’especialització vitivinícola a les comarques del Penedès-Garraf. El 3 de vuit i Ramon Nadal: Capítol 6 “De magatzems a cellers. Recuperació de la producció i transformacions  empresarials al Penedès, 1940 – 2000” del llibre

[2] Ídem.

_____________________________

Fotografies extretes de: http://www.esteveigibert.com/