Quan parlem de turisme regeneratiu, la veritat és que sovint tinc la sensació incòmoda que només estem ballant al voltant del mateix foc, canviant les paraules a cop de tendència sense tocar allò que realment crema.
Com apuntava fa poc Eric Enguita, el concepte ara ven. Però que una paraula es posi de moda no significa necessàriament que estiguem movent un sol gram de realitat.
I és ben aquí on crec que hem de plantar una línia vermella ben visible.
La regeneració no és un relat bonic per penjar a Instagram. No és una etiqueta de màrqueting neta i polida. I molt menys una manera sofisticada de dissimular el de sempre sota la nova careta del turisme sostenible.
Regenerar implica mullar-se. I, sobretot, implica assumir les conseqüències de cada decisió que prenem.
No n’hi ha prou amb omplir-se la boca parlant de comunitat, autenticitat, territori o connexió amb l’entorn. Cal prendre decisions concretes —de les que rasquen— per millorar la vida de la gent d’aquí i la salut del paisatge.
I això no ve de nou.
El 2014, quan vam obrir el nostre espai gastronòmic al Raval, ningú posava l’etiqueta de turisme regeneratiu damunt la taula. De fet, ni sé si el mot constava enlloc del nostre diccionari.
Però allò que fèiem respirava aquesta mateixa urgència.
Volíem dignificar un barri que molts ja donaven per perdut. Anàvem de la mà de negocis de tota la vida que no depenien del turisme massiu. Posàvem al centre el producte de casa. Ens trencàvem les banyes per omplir restaurants en hores mortes i posàvem el nostre gra de sorra, per modest que fos, a allargar la vida d’uns locals que, sense aquell impuls, haurien baixat la persiana per sempre.
Fins i tot ens passejàvem pels racons i comerços més oblidats de la Boqueria, els que mai no surten a les guies.
I no ho fèiem per quedar bé ni per donar-los una visibilitat barata.
Buscàvem, amb insistència, que el turisme generés valor justament allà on la marea no sol arribar.
Aquesta petita gran diferència ho canvia tot.
Perquè el sector turístic té una habilitat innata per explicar històries i vendre relats impecables.
Però un relat, per molt ben parit que estigui, no regenera absolutament res per art de màgia.
Regenerar és decidir
Aquesta mateixa brúixola és la que avui guia els nostres projectes.
És un gir de mirada que ens empeny a passar de l’egocentrisme a l’ecocentrisme.
De deixar de preguntar-nos què podem treure del territori a exigir-nos què hi podem aportar.
De pensar només en la comoditat del visitant a tenir present qui viu i treballa al lloc cada dia.
De calcular quants turistes més caben a preguntar-nos quin valor autèntic podem generar amb els que ja som capaços de gestionar.
I això, com passa amb qualsevol canvi de rumb honest, no és ni còmode, ni fàcil, ni dona beneficis demà mateix.
Però és justament aquí, en aquest desassossec, on comença de veritat la regeneració.
Pensar en el col·lectiu
El 2012, quan vaig embarcar-me en el Pla Estratègic d’Enoturisme de Catalunya, no es tractava simplement de dissenyar rutes o inflar xifres de visitants.
La pregunta era una altra:
Com ens ho fem perquè, si el territori creix, ningú quedi enrere i hi guanyem tots?
El mateix esperit ens movia el 2006, quan vam idear aquell bus turístic al Penedès.
L’objectiu no era acumular passatgers. Era obrir un territori que tot just començava a treure el cap a l’activitat turística i repartir oportunitats entre una xarxa àmplia de negocis locals.
Fins i tot l’any 2021, quan em vaig plantar i vaig impugnar un concurs públic perquè considerava que feia aigües en els principis bàsics, el fons era el mateix.
Defensar allò que consideres just —jugant-te-la i sabent que et pot portar problemes— també és una forma de regeneració.
Perquè regenerar no és només inventar coses noves.
Moltes vegades és plantar cara, dir que no i aturar allò que s’està torçant.
El problema de les paraules
La globalització tendeix a uniformitzar.
Les grans plataformes digitals actuen sovint com una piconadora que acaba fent que territoris, experiències i discursos s’assemblin massa.
I el sector turístic, de tant en tant, cau en la temptació de convertir idees complexes i urgents en eslògans fàcils de vendre.
Sostenible.
Responsable.
Autèntic.
Regeneratiu.
El gran risc és que acabem fent exactament el mateix de sempre, amb les mateixes inèrcies, però disfressats amb un diccionari molt més sofisticat.
I això, la veritat, és el que em preocupa.
Perquè si el turisme regeneratiu es queda en una nova paraula de moda per maquillar el de sempre, haurem reescrit el relat però el model seguirà intacte.
I si el model no canvia, no hi ha res a regenerar.
El llegat
A Colmenero&Co ens importa ben poc deixar una marca comercial brillant.
El que ens mou és deixar petjada i llegat.
Volem projectes que, el dia que nosaltres ja no hi siguem, hagin deixat el terreny una mica més sa i habitable.
Que el territori surti guanyant.
Que la riquesa no s’acumuli sempre a les mateixes mans.
Que la gent d’aquí tingui un futur amb més opcions.
Que els negocis locals puguin capturar una part més gran del valor que genera el turisme.
Que les decisions importants no baixin sempre des de despatxos llunyans.
I que el patrimoni, la cultura i el paisatge deixin de ser simples productes d’un sol ús per convertir-se en actius vius que cuidem i passem el relleu.
No crec que sigui una qüestió d’edat.
És una qüestió de perspectiva.
Arriba un moment en què un s’atura, deixa de preguntar-se quant pot arrencar d’un lloc i comença a pensar què deixarà demà.
Regenerar no és ser perfecte
I, és clar, hem de vigilar molt amb aquesta paraula perquè ningú s’apunti a la religió de la perfecció.
Res serà immediat.
No cada projecte serà una revolució.
I segurament errarem en més d’una decisió.
La regeneració real fuig dels focs artificials. És molt més humil, callada i tossuda.
Sovint camina lluny del focus mediàtic, en detalls petits que no surten a la portada de cap diari però que deixen les coses una mica millor que abans.
I precisament per això no podem convertir-la en la nova etiqueta d’un fulletó publicitari.
Perquè si tot és regeneratiu, al final resulta que res no ho és.
Per això mateix, per a mi, el turisme regeneratiu és una línia vermella.
Si no empeny cap a un progrés col·lectiu real, no és regeneració.
Podem canviar-li el nom tantes vegades com ens convingui. Podem vestir-lo amb relats preciosos o catàlegs de postal.
Però si el territori perd, si la gent d’aquí es queda a l’estacada i si el valor no es queda a casa…
No estem regenerant res.
Potser, doncs, la pregunta no és si el turisme regeneratiu és una simple moda passatgera.
La pregunta és molt més directa.
I també molt més incòmoda:
Estem fent les coses millor per a tothom… o només hem après a explicar-les millor?
Potser, i només potser, encara hi som a temps.
A Colmenero&Co tenim un metode per si us pot ser d’utilitat. Si voleu us ajudem a implementar-lo
