Ens falta creure’ns-ho! -Pretèrit plusquamperfecte de l’enoturisme-

Aquesta frase l’he escoltat a tants territoris! És una afirmació que indica moltes coses, una que tenim molts recursos i en això tothom està d’acord i per un altra banda hi ha l’amargor de la impotència de no saber perquè no s’assoleixen els objectius adequats a les nostres possibilitats. Sempre m’he demanat i perquè no ens ho creiem? Què ens fa falta per actuar i fer el que convingui per assolir el que tots intuïm però no veiem clar? Cal valor? Cal un xic d’Inconsciència? Cal recursos? Cal lideratge?

Durant aquests darrers dies he escoltat i he llegit veus reputades que em porten avui fer-vos una reflexió que espero que generi debat. Tots veiem com el nostre destí estrella, la nostra ensenya turística, Barcelona dóna senyals que per a molts són preocupants i més quan se sap que és un destí que córrer el perill de morir d’èxit, és quelcom que maleiríem durant moltes dècades si deixéssim que això passés. Llavors sí que podrien dir que som uns inconscients i que ens hem begut l’enteniment!

L’Alcaldessa Colau insisteix en què s’ha de repensar el model turístic de la ciutat, no seré jo qui li posi en dubte, ans el contrari, però sé que em sumo a les veus que insisteixen a dir que cap model turístic és viable sense tenir un model de ciutat i un model que pensi en com centrifugar aquesta demanda turística a la resta del país. Nomes cal estar a l’andana de Plaça Catalunya a les 11.00 del matí, un dia d’estiu i veure quants turistes baixen del Maresme per descobrir la ciutat o veure quina ha estat la reacció d’alguns municipis veïns al saber que es feia una moratòria hotelera a Barcelona, per comprendre que potser el model turístic de Barcelona no és resoluble sense resoldre el model turístic de país. No és estrany doncs, que el nostre president durant l’entrega dels premis d’enoturisme d’enguany digués que aquest turisme és prioritari per al nostre país.

Sé que molta gent té por, ningú vol veure agredit ni el paisatge ni en els costums per un turisme invasiu, com està passant en aquests moment a la nostre idealitzada Napa Valley. De ben segur molts no volen acollir a “desconeguts” a casa seva, d’altres no volen haver de treballar en festius i menys quan han estat tota la setmana al camp o fora de casa venen vins. Altres potser troben més glamuròs i atractiu haver de fer un tast a Nova York que a la cosmopolita Barcelona o pitjor encara al seu propi celler. Tot és legítim però hem de ser conscients de que necessitem solucions i per a tot les hauríem de tenir i més si sabem que ens hi juguem molt, jo crec que moltíssim.

TOURS & TAPAS-013La despesa turística sempre ha estat un motor de desenvolupament territorial, el turisme és sens dubte la indústria del futur, i això és imparable. Tots els estudis, la raó i el sentit comú dónen raons de pes per saber que ens hem de preparar ens agradi o no per una indústria que tindrà creixements substancials i segurament substanciosos tant quantitativa com qualitativament durant els propers anys. Hem de ser plenament conscients per tal de preparar-nos i afrontar-los de la millor manera possible.

Davant una realitat tant crua crec fermament que ha arribat el moment de prendre decisions, i la més important és saber qué volem ser, quin és el posicionament que volem tenir davant els futurs consumidors. Dubto que a la Costa Blava els incomodi el turisme de luxe que els visita anualment. Ells van decidir que volien ser i avui són la enveja de molts. Potser és el més sostenible dels que es fan i es desfan? A la Toscana, també sembla que varen decidir canviar i ho estan aconseguint. Ens cal voluntat? Ens fa falta creuren’s ho?

Tenim plena capacitat per fer-ho, llavors perquè no ho fem? Potser és que no coneixem els objectius? Quan els objectius són clars, no hi ha res que ens faci por. Ens generarà incerteses, neguits, però no sembla que es pugui aturar quan observes que tanta gent els recolza. Per tant. És possible que sigui una qüestió de diàleg? És possible que calgui explicar el projecte?

Quan vaig treballar com a assessor en el projecte d’enoturisme de la Agència Catalana de Turisme res em va quedar més clar que el que ens calia era fer un projecte ferm, engrescador, un projecte que busqués la suma de tots aquells que realment apostessin i es comprometessin en l’objectiu comú. Com diuen els experts, el turisme és un assumpte de democràcia, cal que la practiquem de valent si no volem deixar passar una oportunitat única i potser irrepetible. La nostra posició al mercat és immillorable, però l’autèntic repte és no perdre-la. Res és immutable ni perenne i menys en els moment que vivim on el peix més ràpid es menja el menys lent.

Ens cal posar el peix al cove d’una vegada. Ens cal menys teoria i més actuacions. Per això moltes vegades em demano, a què esperem? Ara és l’hora. Els números, les crítiques sobre la destinació, les tendències. Tot ens bufa a favor. Les decisions estratègiques és millor pendre-les quan tot va bé, després, en temps de tempestes és complicat donar girs significatius a les naus.

Els que varem apostar pel turisme gastronòmic, ja sigui del vi, del menjar o de l’oli, crec que ens estem en sortim. De fet els que hem estat pioners veiem com cada dia son més els que hi aposten per aquest turisme tant experiencial. Però molts creiem que continua faltant massa crítica que el faci encara més atractiu. Només cal veure com de pla és el gràfic del Google Trends quan demanes per la tendència de la paraula Enoturimes… és com un bufetada a l’enteniment.

On són els empresaris que vulguin apostar per un negoci nou i amb projecció de futur? Tothom parla de l’economia col·laborativa ¿per què la restringim a models de microempresaris o autònoms quan la veritable economia col·laborativa és la que genera la unió d’empreses ja siguin públiques o privades?.

Catalunya ha estat sempre model del cooperativisme, ¿és potser un moment per que el cooperativisme sigui entre empreses? No sempre podem esperar el maná caigui del cel, cal la iniciativa privada que faci tangible aquesta proposta de valor davant el consumidor i les administracions han de prendre part, però no han de ser les que adquireixin tot el protagonisme. Els ciutadans, els individus, les empreses tenim molt a dir i molt a fer.

De nosaltres depèn de ningú mes.

Sé que la majoria de les empreses que ens dediquem al turisme del vi i la gastronomia som petites, per això té mes sentit que ajuntem forces i esforços, per ser mes creïbles, mes sòlids, més valents. No ho oblidem els consumidors volen solucions no volen productes. Els turistes volen productes fàcils. I entre tots, ajuntant talents els hi podem posar molt fàcil.

Un dels meus professors als IESE em va deixar clar que per fer bons negocis calia cercar relacions no nomes comercials sinó matrimonials. En un matrimoni hi ha :

• R e s p e c t e
• I n t e r è s M u t u
• A t r a c c i ó
• C o m p l i m e n t s
• C o m u n i c a c i ó
• C o n v i v è n c i a
• P r o j e c t e s C o m u n s
• B e n e f i c i s M u t us

Tot això és el que ens cal, res més!

Sempre he cregut fermament en aquesta frase que deia Aupleio, “un a un som mortals, junts serem eterns”.

Realment. Tant difícil és creuren’s ho?

1 reply to Ens falta creure’ns-ho! -Pretèrit plusquamperfecte de l’enoturisme-

Comments are closed.