En un context mediterrani, on quasi tots els paisatges depenen de l’acció humana i on aquests evolucionen moguts per diverses forces, especialment de caràcter socioeconòmic, cada dia costa més trobar paisatges “íntegres”. Un dels elements que destorben aquesta integritat és la presencia d’espècies vegetals impròpies, acabades d’arribar, siguin o no invasores.
Pocs territoris es lliuren de la presència d’espècies impròpies. Espais fluvials, forestals, camps i molt especialment les zones de transició són conquerides silenciosament. Qualsevol ull una mica entrenat detecta aquestes espècies, especialment si tenen port arbori, en qualsevol desplaçament que es faci. Esquitxos en un racó, taques entremig dels autòctons, vorals de carreteres… a vegades mig amagats, d’altres mostrant-se ufanosos del nou territori conquerit.
Algunes ja fa dècades que son entre nosaltres, d’altres acaben d’arribar. En voldria destacar tres per la seva incidència en el paisatge: la canya, l’ailant i la robínia (també coneguda com a falsa acàcia).
El cas de la canya és paradoxal per la seva capacitat de dominar els territoris que ocupa, ja siguin marges de cultius o zones riberenques. Gestionat fa un temps mitjançant el foc, últimament avança fruit del propi abandonament rural. Està incorporada en el “nostre” paisatge de fa tant temps que ja no la percebem ni com aliena ni com una amenaça.
L’ailant i la robínia han estat valorades tant per la seva estètica (i per tant han estat utilitzades com a ornamentals) com per la seva capacitat de teixir un sistema radicular potent que falqués zones propenses a l’erosió. Ambdues espècies, però sobretot l’ailant, tenen la capacitat de desgavellar habitats naturals, seminaturals o, fins i tot, cultius treballats com la vinya.
Tot i la urgència de controlar aquestes tres espècies sense oblidar-nos de tantes altres (el plomall de la pampa, les mimoses, l’ungla de gat,…) la veritable amenaça és invisible: insectes invasors que amb la seva presència tenen la capacitat de canviar paisatges. A tall d’exemple, el morrut de les palmeres ja ha fet estralls en els passeigs litorals (tot i ser aquests uns paisatges artificiosos). Ara bé, hi ha un grupet d’invertebrats que poden afectar els arbres autòctons i generar pertorbacions inaudites en els boscos catalans: el nemàtode del pi (que encara no ha entrat a Catalunya però que a Portugal ja ha fet estralls) esta sent objecte d’un control exhaustiu per tal d’evitar la seva entrada.
Per posar un altre exemple, aquesta tardor no resulta difícil trobar la xinxa dels pinyons buscant amagatall abans de l’hivern, per bé que l’afectació d’aquesta espècie no suposa mortalitat dels arbres… i així tants d’altres. A banda d’aquests que afecten a les comunitats vegetals, l’arribada d’altres insectes forans ja es fa sentir: el mosquit tigre, desgraciadament, ja s’ha incorporat a les nostres vides.
I el que fa patir de veritat és la vespa asiàtica, no tant per l’afectació que pugui tenir en la població en general com per la que pugui generar en el sector de la mel (per cert, la que es produeix aquí és d’una qualitat extraordinària). Sense abelles i, per extensió, sense pol·linitzadors, no “funciona” res a nivell ecosistèmic. Ja cal que destinem esforços, entre tots, a vetllar per minimitzar aquestes amenaces. Aquestes espècies que estan fora de lloc, fora del seu hàbitat natural, ens poden deixar fora de joc.
