Coneixeu la dita: “són els llibres qui et trien a tu”? Farà cosa de dos anys, va anar a parar a les meves mans un llibre de Joan Santacana i Mestre i Nayra Llonch Molina, que s’anomena Museo local: la cenicienta de la cultura.
Aquest llibre analitza els museus locals, aquests modestos equipaments que solen estar al marge dels grans festins de la cultura; minimitzats des del punt de vista pressupostari i vilipendiats amb l’etiqueta de «cultura local», que no disposen d’instruments per realitzar la seva triple tasca de conservar, investigar i socialitzar el coneixement.
Però no hem d’oblidar que, aquests museus, juntament amb els elements patrimonials a l’aire lliure, subjectes tots ells a la responsabilitat dels municipis, constitueixen la xarxa bàsica del patrimoni del nostre país. Si no existissin, seriem infinitament més pobres des del punt de vista cultural.
En els primers capítols del llibre es descriu una imatge de museu amb la qual no podrem evitar establir paral·lelismes: …un staff sin público que se limita a la dirección y al conserje y ambos hacen de departamento de conservación, investigación, comunicación… funciones que poco o nada tienen que ver con las de un museo como presentaciones de libros, listas de distribución de correo… museografía de mármol, eterna, porqué se aspiraba a no cambiar jamás su discurso…
Mentre ho llegia, no podia deixar de pensar en el Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB). Un museu que, en un context compartit amb la resta de museus locals, es troba en un tràngol de redefinició.
Aquesta redefinició té moltíssimes vessants. D’una banda, en un món on tot és consumible, passa per no quedar-se al marge del consum cultural. El turisme és capaç de consumir-ho tot.
Però compte. Cada vegada més, es porten a terme estratègies d’activació patrimonial amb l’objectiu d’atraure públics conjuntament amb el turisme local. Si bé aquestes estratègies no són d’entrada dolentes, sí són perilloses, ja que la realitat turística és ben diferent a la realitat patrimonial. I això, crec, s’ha de tenir en compte si no es vol arribar a la banalització cultural (Hughes, 1989).
Sovint, aquesta voluntat de valoritzar un bé patrimonial s’entén des de l’òptica del consum. Parlem llavors de la mercantilització del patrimoni (Prats, 2006) o de la gestió turística del patrimoni cultural (Velasco, 2009).
És a dir, mentre que el turisme té unes finalitats econòmiques i els béns patrimonials tenen un valor d’ús, el patrimoni persegueix beneficis socials i un ús simbòlic pels béns patrimonials. Però aquest seria tot un altre debat.
Naturalment, convertir el museu local en un producte turístic cultural és difícil sense una renovació conceptual. Aquesta, d’altra banda, comporta altres vessants: des d’un canvi de nom i de la imatge del museu, del guió museològic, a la presentació museogràfica: es mejor un museo cuya museografía se basa en rotuladores sobre hojas de papel, pero con conceptos cambiantes, que un equipamiento de diseño fabuloso que no cambia jamás su discurso. El museo local, o es dinámico o está destinado a desaparecer.
Ara bé, aquest procés no és senzill: compta amb moltes sensibilitats que cal consensuar, necessita de recursos econòmics, recursos humans i molta voluntat. A més, hi hem d’afegir una altra problemàtica, i és que anem tard.
L’any 2010, l’Ester Magrinyà, directora del Museu d’Alcover, també va llegir el mateix llibre i va publicar: El Museu d’Alcover, de ventafocs a princesa? En aquest article explica com, un museu amb moltes semblances amb el nostre (un antic casal, un fons arqueològic, etnològic i artístic, fruit de donacions, fundat els anys 60, etc.), gràcies a l’1% cultural, es va convertir en un museu del segle XXI: dinàmic, interactiu, funcional i atractiu el 2005.
Un altre exemple és l’antic Museu Comarcal del Montsià, actual Museu de les Terres de l’Ebre des de 2011. Un equipament dels anys 80 però que també ha sabut reinventar-se i té una clara vocació en el paisatge i el territori a través d’un consorci format pels ajuntaments d’Amposta, Alcanar, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Freginals i Sant Carles de la Ràpita i el Consell Comarcal del Montsià.
També destacar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, dels anys 90, que clarament no es reclou en un edifici, sinó que s’escampa territori enllà per tal d´explicar la vida de les valls que el conformen. Fins a 12 espais componen aquest museu. El 2010 va obtenir el Premi extraordinari de museologia de l’Associació de Museòlegs de Catalunya.
O el cas més extrem, l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll de l’any 1929 i convertit, el 2011, en el Museu Etnogràfic de Ripoll.
Anem tard, però encara hi som a temps.
Pel moment, el que tenim més a l’abast és aquesta estratègia territorial: convertir la Conca de Barberà en un ecomuseu. En tot cas, que el debat semàntic no ens impedeixi a visualitzar les possibilitats que s’hi troben.
Però cal fer autocrítica. Si bé el MCCB va resultar pioner en aplicar aquesta política, que sempre ha estat la gran estratègia pel que fa a organització museística del país, en els últims anys hem descuidat la singularitat i les potencialitats de ser un museu territorial.
Així ho demostra la creació de les diferents seccions del Museu:
– El Museu d’art Frederic Marès de Montblanc el 1979.
– Els Molins de la Vila el 1994.
– El Centre d’Interpretació d’Art Rupestre de les Muntanyes de Prades el 2005.
De totes aquestes extensions, sens dubte, la gran aposta va ser el Museu del Vidre de Vimbodí l’any 1993. Va resultar una innovació perquè el museu no es limita, ni molt menys, a mostrar part de la seva col·lecció i a inventariar i conservar el seu fons; si no que disposa de botiga, taller de producció, etc.
L’any 2013, però, es va desvincular voluntàriament del MCCB molt probablement per aquesta ineficaç política territorial.
Altres desastres són les excavacions arqueològiques que s’impulsen des dels ajuntaments sense notificació al MCCB, la qual cosa, en el pitjor dels casos, provoca un espoli de peces a la nostra comarca de la que ningú té constància.
D’acord amb la legislació vigent, els ajuntaments no haurien de tenir ni materials ni memòries d’excavacions.
L’arqueòleg/a que té permís d’excavació té dos anys per endreçar l’excavació i dipositar materials i memòries en el museu que se li indiqui. Amb freqüència, els i les arqueòlegs/es deixen els materials en el municipi on han fet la troballa i no fan el dipòsit definitiu al museu corresponent.
L’únic camí legal és que el municipi afectat faci una sala d’exposicions amb totes les condicions regulades per la legislació museística, i que aquesta sala la convertissin en extensió del museu.
Un cop la sala fos extensió del museu, els materials poden ser dipositats sense cap problema.
El patrimoni només és un actiu social i turístic quan està descodificat; el patrimoni que no es pot descodificar acaba esdevenint un absurd. I quina millor manera que dotar de significat al patrimoni que contextualitzant-lo en el seu lloc de procedència? Ara bé, hi ha una legislació que cal seguir.
Precisament aquest any, s’ha fet públic un document que recull les estratègies, l’organització, els objectius, accions, etc. dels museus de Catalunya: el Pla de Museus.
En tot el document hi ha una paraula que es va repetint i que serà la paraula de moda al món dels museus durant els pròxims anys. Aquesta paraula és «territorial».
El museu local del futur serà territorial o no serà. No en va, als anys 80, quan la Generalitat de Catalunya rep competències en cultura per part de l’Estat Espanyol, planteja a l’Associació Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca convertir-se en el Museu Comarcal de la Conca de Barberà.
Per una raó molt senzilla: el conjunt d’equipaments museístics del país inclou sis-cents vint-i-tres equipaments, entre museus registrats i les seves extensions, col·leccions obertes al públic i les seves extensions, centres d’interpretació i jaciments museïtzats, entre d’altres. Tot això, és un univers objectivament inabastable d’atendre amb els recursos actuals si l’estratègia de suport es planteja per a cadascun dels equipaments.
Per contra, aquest univers és possible si s’encamina a la reordenació, la mancomunació i la cooperació dels equipaments.
El Pla ens parla d’una nova categoria de museus, els museus de suport territorial, que han de contribuir decisivament a donar suport a altres equipaments museístics i patrimonials existents en el seu entorn més proper, de cara a garantir la correcta conservació i difusió de les col·leccions i creant economies d’escala.
Des de la Generalitat s’impulsarà el Mapa de Museus de Catalunya. Aquesta eina ens ha de permetre planificar a una escala més pròxima. Estic parlant del Mapa de Museus de la Conca de Barberà: l’eina bàsica de planificació i d’ordenació del patrimoni de la nostra comarca. El mapa ha d’identificar les infraestructures idònies i les característiques arquitectòniques i requeriments de les mateixes, els equips humans, i els recursos econòmics i tècnics dels centres. Ha de permetre detectar possibles disfuncions i necessitats territorials o temàtiques.
El nou Museu de la Conca de Barberà ha de tenir una clara vocació territorial, cosa que, sovint, i sense que això exclogui altres museus, es relaciona amb museus que incorporen el territori com a objecte del seu projecte museològic.
La Generalitat de Catalunya donarà suport prioritari a aquests museus perquè tenen un paper estratègic en l’ordenació i manteniment del sistema, a nivell territorial o temàtic. La classificació com a museu de suport territorial implica una anàlisi prèvia de les necessitats patrimonials i socials del territori en qüestió i una redefinició de la missió del centre, que ha de conjuntar la seva vessant temàtica amb la territorial.
Pel moment, totes les esperances de l’”Ecomuseu” de la Conca de Barberà estan posades en Solivella i el seu Centre d’Interpretació del Castell dels Llorach, que es va adherir al Consorci del Museu Comarcal de la Conca de Barberà el 2014.
Des del MCCB, vam dipositar la mènsula del castell que custodiàvem novament a Solivella, així com la resta de peces que van aparèixer en les últimes excavacions. Prèviament, les vam inventariar i ja consten al registre de la Generalitat de Catalunya. Ara ens trobem a la fase de creació de producte turístic cultural, treballant consensuadament amb l’Ajuntament de Solivella. El passat cap de setmana, 18 i 19 de novembre, es va inaugurar la nova exposició i es va fer una visita guiada.
Aquest canvi de paradigma en el consum està promovent l’aposta dels territoris i els agents que hi actuen per una producció amb segell d’origen, amb denominació pròpia, amb una identitat clara i diferenciada que ens permeti aprofitar l’avantatge competitiu.
És en aquest context on també apareix un canvi de paradigma en vers a l’activitat turística. La diferenciació, la singularitat i identitat de les destinacions són, avui més que mai, la clau de volta per a la seva competitivitat. A més, el turisme esdevé una oportunitat per a fer front a l’estandardització sociocultural, com a element de visualització, preservació i fins i tot reafirmació de la identitat pròpia.
En la darrera dècada, el concepte ha anat prenent força i avui en dia és freqüent sentir parlar de «l’economia de la identitat», dels «territoris amb identitat» o dels «sectors econòmics identitaris». Però què podríem entendre per una economia de la identitat? I per què pren força en el moment actual?
L’economia de la identitat és aquella que s’ocupa de l’ús eficient dels recursos identitaris, aquells que són capaços de singularitzar i diferenciar una economia, un territori i una societat. Dit d’altra manera, l’economia de la identitat abordaria un aspecte tan important i complex com és la forma com hem de gestionar la identitat, dins un entorn de recursos limitats i competència creixent entre territoris i societats.
En relació a l’oportunitat del moment, la globalització és una constant amenaça que està comportant una important revalorització de les identitats col·lectives —i del propi individu— enfront dels estàndards. L’increment en el coneixement, la creixent informació a l’abast de la població i l’augment dels moviments humans al llarg de la geografia també són sens dubte condicionants en un procés que en molts llocs està donant pas a una renovada presa de consciència, tan individual com col·lectiva, en la reafirmació de les identitats.
