L’escola rural és un model d’escola. No és el centre educatiu “X” ubicat en una zona poc poblada, en un poble encara menys poblat i paradís de la tranquil·litat puntual que hom busca des del món urbà. Malgrat això, per a molts, fins i tot habitants d’indrets rurals, la segona opció és la més bona: per amnèsia, per comoditat, per interessos… Fins i tot, o sobretot, també per a polítics. I alguns, encara ho viuen amb patiment i preocupació i voldrien acabar de reblar el clau i reconvertir el món rural i, òbviament, l’escola rural, en una mena d’eina funcional que pugui encaixar en el sistema educatiu dominant i així acabem d’uniformitzar el sector. I la societat. I les ments.
Els fets, dèbils i tossuts, ens mostren que la realitat d’allò que caracteritza l’escola rural encara són vigents i vius. L’escola rural és una de les dues institucions fonamentals de molts petits pobles on aquest model escolar alegra el dia a dia de la comunitat. L’escola rural, juntament amb la cooperativa agrícola, són eines bàsiques de l’existència de moltes realitats locals i en alguns casos supralocals. Entre les dues, interrelacionem generacionalment la nostra quotidianitat, activem la memòria i escrivim els capítols del futur. La visibilitat d’ambdues ens arrelen, ens estimulen ens fan sentir part i ens fan conèixer les bones i les males anyades, i ens fan visibles els noms de les partides, de les garrigues, dels trossos… i ens avisen quan s’acaben els cicles educatius i ens fan contemplar, a la porta de casa o al banc de la plaça o del carrer, com ens creixen els infants i si aquests es podran quedar al poble o també jugarem a la ruleta que si marxen només l’atzar ens farà saber si algun dia tornaran per quedar-se o haurem de mirar de retrobar-los a la piscina al mes de juliol o l’agost.
Però tot això que encara vivim al carrer durant el curs escolar, massa sovint s’esvaeix -si no s’ha esvaït a hores d’ara sense adonar-nos-en- a la banda de dins de l’escola. Ni els currículums, ni la manca de coneixement de molts mestres, ni les urgències dels horaris estan per fomentar el model d’escola de poble. De portes endins, massa sovint només sabem que no estem en un barri de València, de Tarragona o de Barcelona, perquè són molt poquets. I algunes de les característiques del poble s’escapen dels plans d’estudis i es deixen sentir a les aules: l’accent del parlar, alguna frase feta, alguna referència a allò que van viure ahir pel carrer…
I a les cases ens han anat acostumant que la idea de formar-se, d’aprendre, té a veure amb conceptes genèrics i pràctiques asèptiques i ben poc amb l’entorn i les contradiccions de la vida.
Al poble hi podem tenir un pastor, les orenetes arriben i se’n van i ens omplen les barbacanes de nius, el celler cooperatiu se’ns col·lapsa amb els tractors en temps de collites importants, el riu i la font de cop baixen ben carregats d’aigua, els bolets ens esperen a les obagues o la secada ens comença a apretar. Però de tot això, a les aules, se’n parla poc o gens. De la història local, potser també poquet. Dels motius de les cases… ai las!, no hi ha temps de fer-ne massa res… I és que potser cal deixar al rebost o al rentador o per a alguna exposició puntual aquestes coses. A les aules mentre hi hagi força pantalles, igual al poble que a l’Hospitalet de Llobregat, ja anirem tirant. I si la cosa es torça, algun protocol ens ajudarà -o ajudarà a qui remena les cireres! No sigui que la idea de comunitat, el coneixement que entre si tenen els infants i com bé prou que es coneixen les famílies, ens fes alentir el pas i la quadrícula no acabés de tancar el terreny de joc. I no fos cas, només faltaria, que la personalitat i particularitat dels infants posés en qüestió tanta previsió, tant control, tanta rigidesa i tanta tecnologia i les urgències que comporta. I sempre amb bones dosis de distància.
I aquí hem anat a parar. La dissort ens ha dut a caure en mans de qui desconeix la realitat local, que s’allunya de la comunitat com gat escaldat, i que prefereix activar un protocol, encara que sigui a destemps i potser quan els infants i l’escola ja van de tard, abans que establir un diàleg franc, obert, integrador entre els infants i les famílies quan s’esdevenen situacions de possible conflicte, fins i tot quan les mateixes famílies ho demanen. Algú que prefereix marcar els infants abans que arremangar-se i buscar la via de la lògica humana.
I arribats en aquest punt, de no-retorn, cal entendre que aquesta manca d’empatia, aquesta opacitat, aquesta pressió emocional no són fruit d’una situació puntual sinó d’una manera d’actuar, ben segur la menys adequada per conduir a bon port el vaixell. Un procedir greu i preocupant que hauria de fer obrir els ulls a tothom qui n’estigui implicat i/o afectat, inclòs l’ajuntament, potser massa aferrat al costum de viure del lema de la vall del silenci, una vall que esperem que no ens dugui a una vall de llàgrimes. I no parlem del departament d’educació que, tot i la informació rebuda i el coneixement que té dels fets, s’apunta a la línia del silenci, marca distàncies i procura tirar pilotes fora, malgrat que en tot això hi tenen part i poden resoldre i poden evitar mals majors i simplificar les gestions a dur a terme.
Per això és important adonar-se que un protocol no és el problema ni la causa, per exemple, que quatre famílies hàgim hagut de marxar de l’escola -sense voler-ho i no havent-nos-ho plantejat mai- amb tot el que això implica per als infants, per a l’escola, per a la comunitat, per al poble, per a les pròpies famílies. La ruptura de la quotidianitat local i emocional que tot això comporta.
Però cal que tothom tingui clar que malgrat l’intent d’imposar el silenci davant de la realitat viscuda a l’escola i el mal inflingit als infants í potser a alguns mestres i directores-, els fets són tossuts i la realitat i la veritat sempre s’acabaran obrint camí. De la importància dels fets que s’han succeït a l’escola, hem de ser molt conscients que el protocol activat des de la direcció només n’és el símptoma. I fer com la guineu, que quan no les pot haver diu que són verdes, no resoldrà un problema que, com tots, només tindrà solució encarant-lo. I recordar que no estem parlant naps, de cassoles o de bicicletes, sinó de nens i nenes i del seu benestar.
