“És molt xulo aquest vi”, diu el sommelier. I el client diu: “Sí, sí. És una garnatxa molt xula”. I llavors el client de l’altra punta de la barra, que els sent, s’hi afegeix i diu: “Sí, sí que està xulo, sí”. I la cambrera de vins que casualment passava cap a la taula de més avall amb l’ampolla de moda, “Vini, vino, vinci”, feta per tres amics exdissenyadors de roba infantil, que van comprar unes vinyes velles, fa poc, amb els diners de la indemnització, exclama: “Sí. El vi aquest és xulíssim”. Del fons del local, el cuiner, que prepara “tastets” i “platillos” sense parar, brama: “Està xulíssim!”.
Entenc que ens hem passat i que no pot ser que hi hagi sommeliers que, quan els demanes per tal o qual referència, et diuen que té notes de la pell de la cabra que va pasturar pels volts dels ceps (sempre en lluna plena). Però també entenc que una mica de saviesa sommelier no fa mal a ningú. Allò que no entens avui potser ho entendràs demà. Prefereixo un sommelier una mica cregut o una mica fatxenda que no pas un sommelier massa “divertit” i massa “planer”. No m’agrada la gent estirada en general, però tampoc la que em tracta com si fóssim a la classe dels Conills. L’altre dia, en un restaurant, a la taula del costat, una parella li preguntava al pobre senyor encarregat dels vins, quina era la diferència entre dues ampolles de vi blanc que els oferia. Va contestar: “Oh, no ho sé. N’hi ha una que és estrangera…”.
Vull dir que m’agrada veure que aquell que em porta el vi en sap més que jo. En fi. Hi ha ampolles meravelloses, aspres, alegres (si ho voleu), ràpides, lentes, obertes, tancades, pornogràfiques o sensuals (si ho voleu). Però totes, totes, totes no poden ser “xules”.
