Si una realitat ens està mostrant la situació pandèmica en què vivim, és l’extremada vulnerabilitat i fragilitat de l’ésser humà. Sí, som vulnerables. Podem fer discursos de superació personal i col·lectiva, podem dir que “tot anirà bé” i, malgrat tot, l’endemà se’ns pot morir el veí del costat, que ni sabíem que tenia el COVID.
Sempre tendim a pensar que nosaltres no som els vulnerables, sinó que en tot cas ho són els altres. Quan conduïm un cotxe no pensem que estem en un dels mitjans de transport amb més risc d’accident o que qualsevol persona pot creuar el carrer de sobte. De la mateixa manera, quan creuem un pas de vianants tendim a pensar que ho fem per la via més segura, ignorant que un conductor distret contestant àudios del Whatsapp ens pot atropellar. Som vulnerables, arreu, per decisions pròpies o d’altri.
Quan veiem les inundacions que pateixen a Bangladesh o les sequeres d’Etiòpia, pensem en el vulnerables que són. Pobres. Se’ns encongeix el cor i ens assalta un sentiment de pena, fins i tot a vegades arribem a empatitzar amb ells. Però difícilment creurem que això ens pot passar a nosaltres, que vivim en cases on totxos, forjats i morters ens prevenen de qualsevol risc. I de cop ens arriben temporals amb nom de dona i ens fan veure que sí, som vulnerables.
Probablement molts de vosaltres haureu vist la vinyeta que ens il·lustra tres onades: l’onada de la pandèmia, la de la crisi econòmica i la climàtica. La primera no la vam veure fins que la teníem a sobre. La percepció del risc era inexistent, els hi passava als xinesos i a nosaltres no ens passaria. Dèiem que estàvem preparats, recupereu l’hemeroteca. Quan encara nedem en l’onada pandèmica, ens arriba l’onada econòmica, de la qual les estratègies són divergents, desiguals i incertes. Suportades, això sí, per anuncis de pluja de milions. I, finalment, l’onada climàtica no ha d’arribar, ja la tenim des de fa anys. Però de nou ens situem en el discurs del “a mi no m’afecta”.
Tot això ha estat àmpliament estudiat per l’acadèmia. Per una banda, l’assumpció de responsabilitats ha estat sempre una arma de doble fil. Qui és responsable del què ens passa? Les conseqüències dels nostres actes individuals són la causa de la situació que vivim? O bé ens hem de fixar en responsabilitats col·lectives i els fonaments de la nostra societat per entendre-ho? És el meu consum individual el què ens aboca al desastre o bé ho és la societat de consum extractivista?
El sociòleg alemany Ulrich Bech ens definia la nostra societat com una “societat del risc”. Quelcom que no és només propi de les societats actuals, sinó que històricament les societats humanes sempre han conviscut amb el risc. Tot i que conviure-hi no implica sempre percebre’l. Mentre que en les cultures preindustrials els riscos eren les plagues i els desastres naturals provocats pels Déus, en les societats industrials actuals som coneixedors dels riscos de l’activitat humana, però és una decisió que hem pres col·lectivament. Caldria veure, però, on es situa el centre de decisió. Si hem de ser vulnerables, almenys que puguem decidir-ho.
