Ara que som a les portes del mes de Nadal segur que tots hi hem pensat: què farem, este any, si no mos podem reunir? Hi deu haver persones que segur que estan alleujades de no haver de passar pel tràngol de sentar-se a taula amb la família, o fins i tot n’hi deu haver de pletòriques perquè este Nadal té excusa per passar de llarg; malauradament, moltes que no volen ni sentir-ne a parlar perquè este serà el primer any sense algú, i d’altres que bàsicament estan fastiguejades perquè el que segur que no es pot fer este Nadal és sortir de festa.
Jo no pertanyo a cap d’estos casos, però tampoc soc una persona extremadament sociable, ni crec amb la parafernàlia de la màgia del Nadal. No l’espero amb mandra ni tampoc amb una alegria desmesurada. El Nadal m’agrada normal, o això em pensava.
Lo cas és que avui he baixat a la llibreria a buscar un llibre que havia demanat i pel carrer m’he trobat amb mon padrí, que anava a caminar. Òbviament, mon padrí i jo mos coneixem des del dia que vaig néixer, però mai hem anat a fer un cafè sols, per fer-vos un càrrec de quin tipus de relació tenim. Som família estreta, ens estimem, sabem que podem comptar l’un amb l’altre, però parlem poc, no quedem mai i només ens veiem quan hi ha celebracions o problemes. Però avui que mos hem trobat per casualitat, mos hem alegrat molt (molt) de trobar-mos perquè feia tant de temps que no mos veiem! I hem estat parlant estona al carrer, una mica de tot, i quan mos hem acomiadat, sense cap abraçada ni contacte, m’he sorprès del que m’ha passat. Com de supervivent és lo nostre cervell, que mos enganya, s’adapta als canvis perquè no patim. Fa tant de temps que només tinc contacte habitual amb dos persones, que no és fins que en veig una altra que en condicions normals a estes altures de l’any hauria vist cinc o sis vegades més, no m’adono que la trobava a faltar. Ha sigut com obrir les cortines, una revelació: resulta que l’enyorava!
I llavors, sortint ja de la llibreria amb l’últim de Miqui Otero a la mà, al mig de l’Avinguda de la Ràpita, m’ha caigut damunt com un xàfec l’evidència: que també enyoro molt (molt) a mes ties, a mons germans, a mons cosins, a mon pare i evidentment, a les meues amigues i a tots els meus amics, fins i tot als coneguts i a aquells amb qui només mos veiem les cares als bars de tant en tant. A tots, ho heu de saber, vos enyoro a tots.
He tornat xino-xano cap a casa (aguantant lo tipo sense plorar) però fent càlculs mentals perquè sembla que (si tot va “bé”) al final podrem ser fins a deu persones per casa a Nadal, cosa que deixa una mica més de marge als retrobaments. I de cop, en un vespre tan insípid com el d’avui, m’he adonat d’una cosa importantíssima: fa temps que mos hem emmordassat inconscientment les ganes de sentar-mos a una taula a beure i menjar i riure fort amb gent estimada; amb molta, molta gent.
___________________________________________
Fotografia de portada: pepperberry farm
