Vivim entre lleis, plans i moltes contradiccions

Avui volia convèncer als urbans que no se’n vagin al camp. Visc en un entorn rural i transpiro els canvis que es van succeint, les transformacions força accelerades que s’esdevenen. Tinc la sensació aquella com quan van desaparèixer les lleteries i un dia, de cop i volta, ja no en quedava cap. Havíem deixat d’anar a comprar la llet amb la lletera i ara ja era de tetrabric amb tots els canvis que això comportava. Això ja fa temps que també els hi va passar als de la ciutat.

També, de sobte, me n’adono que la mentalitat urbana ja forma part d’una manera força absoluta dels entorns rurals. Que la homogeneïtzació de les mentalitats és una realitat, compartint uns mateixos patrons. Fent de tots una mateixa societat amb uns valors predominants que s’han generalitzat en una bona part del globus terraqüi (aquell globus que apareix a les nostres TV’s, no el dels altres que no se’n parla).

I amb aquesta homogeneïtzació que ens satisfà cegament, quina pèrdua tant gran de diversitat! quina pèrdua d’accents, de creativitat, de valors, de maneres de veure i viure el món. Quan va passar que de cop tots volíem ser iguals? On queda la importància de conèixer i viure des de les nostre arrels? Com hem comès aquest error i el fem durar tant? Em podria estendre tot i més en els factors que hi han influït. Però aquí el que importa és remarcar que això ha desarmat completament els entorns rurals. Els ha llençat al marge, però a un marge personificat en un monstre fagocitador, caníbal, que ens devora a nosaltres mateixes.

Una població buidada, que no s’estima, no pot defensar lo seu amb contundència, no pot generar propostes que evolucionen al ritme del que el territori hauria de demandar, del que necessita la comunitat, però no s’evoluciona des de dins. I així el que fem és deixar de posar en valor la feina i l’esforç d’aquelles que, com diuen els Mayalde, “cribaron garbanzos para que tú existieras”. On estan les líders que marquin camí, que amb somriures i contundència diguin que això aquí no, i això aquí sí?

Les persones rurals que no han pogut resistir estimar-se la terra sense treure’s els complexes es venen la terra, deixen que s’especuli amb ella, obliden que és molt més important que una persona agafi aquell tros per produint aliments que fer més ampla la finca del veí que no donarà a l’abast de portar tota aquella terra; o que hi acabin posant les urpes grans empreses amb centrals d’energia verda de qualsevol tipus; o cultius intensius que paguen un preu de la terra fora de qualsevol legislació en matèria de règim de sòl. Però per què passa en el fons tot això? On tenim la bona política que legisla, planifica i actua des de la justícia social, des del sentit comú, responent a l’emergència climàtica des d’una convicció profunda, per convenciment propi?

Per què no hi ha encara cap llei en el nostre país que reguli efectivament el preu de la terra rústica i que implanti eines efectives com té França a través de la SAFER? Ja n’hi ha prou d’escoltar que a França van tallar caps. És això el que s’ha de fer aquí? Per què gairebé 2 anys (i amb 36 anys de retard) de l’aprovació de la celebrada llei d’espais agraris que té com a lloable objectiu “posar fi a la fam, assolir la seguretat alimentària, la millora de la nutrició, i promoure l’agricultura sostenible” a Catalunya, encara no s’ha desplegat?

Aquest passat desembre, TAMBÉ, es va aprovar el Pla estratègic de l’Alimentació de Catalunya 2021-2026 que es fa per complir amb els objectius de desenvolupament sostenible que marca Nacions Unides pel 2030 i vinculat, TAMBÉ, a les polítiques impulsades per la UE del Green Deal.  El pla té l’objectiu, TAMBÉ, d’afavorir un sistema alimentari integral, sostenible, competitiu, arrelat territorialment al país i basat en la seva diversitat, que produeixi una aliments saludables, accessibles i de qualitat, reconeguts per les persones consumidores. Un objectiu coherent amb la lleis d’espais agraris. Catalunya sembla que fa els deures. Però si volem mirar amb detall el pla ni tan sols cita la importància de garantir la protecció i l’accés a la terra, de la planificació de cultius i produccions per garantir-nos la sobirania alimentària.

El Pla té moltes actuacions interessants i molt necessàries, com l’articulació d’una llei de contractació pública alimentària; l’impuls d’un marc normatiu per incentivar la transició cap a models sostenibles; la incorporació en tots els plans docents de coneixements entorn l’alimentació, la cuina i el pensament crític (així sigui). Remarca l’impuls en la venda del producte local (tot i que només es marca un augment del 10%). Però com ho farem tot això sinó hi ha accés a la terra, sinó hi ha un canvi de model agrari? Com ho farem quan no es parla de canvi de model, de decreixement, i que alhora és mantenen com a objectius inamovibles, oxímorons  com: “fer més sostenibles la industria alimentària” o incrementar les exportacions? Estic de la sostenibilitat mal usada i abusada fins al cap damunt!

Com ho farem quan estem immerses en processos d’aprovació de centenars d’hectàrees per parcs solars? quan en totes les comarques catalanes trobar terra és una autèntica quimera; quan encara ara després d’una crisis urbanística gegantina continua la gentrificació agrària a causa de la construcció de nous habitatges turístics i/o per a persones que també són expulsades de la ciutat? quan davant del concepte “d’interès general” es podrà decidir que allò que protegeix la llei ja no és protegible? Com ho farem quan com el Ricard Huguet, horticultor del Garraf ens recordava aquest dies, que comarques com la seva només queden 47 pagesos de 160.000 habitants?

Per quan serà que es consideri com a interès general l’alimentació i s’enfoqui en produir aliments a partir de l’acció d’una pagesia de talla humana, diversificada, arrelada al territori? Espero de tot cor equivocar-me i espero i desitjo veure tot aquest llistat d’accions implementades d’una manera sèria i àmplia arreu del nostre territori en breu. Però no puc evitar, ho sento molt, ser escèptica de nou. El temps ho dirà. Tot i que ara de temps no ens en sobra.

Avui volia parlar dels urbans i que no cal que tots se’n vagin al camp. Però trobo que avui és més urgent reivindicar que lleis i plans s’implantin de manera immediata amb mesures que veritablement siguin transformadores per a tothom, en el moment que toca: ara mateix. És més urgent que tan urbans com rurals ho coneguin. És més urgent que els polítics s’ho creguin i compleixin amb el mandat que tenen, que és, per si no ho saben encara, la de salvar aquest planeta, la seva terra. Això també ara mateix. D’aquesta manera, pot ser sí, farem que aquest petit país sigui molt més igualitari,  molt més just i indefectiblement sobirà.

Avui volia dir als urbans que tenen un entorn amb un potencial enorme per ser transformat però, si el Leandre em deixa, això ho faré en el proper article.