Un estudi del Centre de Recerca en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra assegurava la setmana passada que la Covid-19 ha fet perdre un total de vint milions i mig d’anys de vida a tot el món degut a les morts prematures que ha provocat. Aquest càlcul surt de la diferència entre l’edat de la mort d’una persona i el temps que hauria viscut tenint en compte l’esperança de vida al seu país.
Just el mateix dia que llegia aquesta notícia, una dona em deia que sa filla només pateix per si a l’estiu podrà celebrar una festa pels divuit anys. “La joventut s’està perdent un munt de coses, pobrets, perquè esta és l’edat en què més se xala.”
Tot i poder semblar banal, estar preocupada per celebrar una festa mentre s’està morint gent i mentre tants altres s’han quedat sense feina i han de fer mans i mànigues per poder viure sense pràcticament cap ingrés, vaig entendre-ho. Vaig entendre l’adolescent que feia anys que esperava fer els divuit i sentir-se, per fi, major d’edat. Jo vaig estar des dels setze fins als divuit volent-ne tenir divuit, ho recordo perfectament. I en tots aquests mesos que fa que dura el malson aquest de la pandèmia, m’he vist fent la reflexió de “sort que això no em va agafar amb vint anys!” Perquè a mi, als vint anys, no m’entrava al cap quedar-me a casa un divendres ni molt menys a l’endemà, un dissabte a la nit. Ja podia ploure o fer el vent de dalt horrible que fa sovint per aquí al Delta. No em puc imaginar que de cop ens haguessin dit a mi i a les meves amigues us heu de quedar a casa fins a pròxim avís. Pot durar anys. I els bars estan tancats i hi ha toc de queda a les deu. M’arriba a agafar amb tota l’eufòria de la joventut i ja us dic ara que hauria estat un desesper veritable.
El cas és que l’any passat a Amposta, per posar un exemple, entre moltes altres coses, ens vam perdre la Festa del Mercat, per a mi, la festa amb més encant de totes les que conec. I tot el que no va passar l’any passat en aquells tres dies de festa ja no passarà. Parlo dels amics que no es van retrobar, dels flirtejos que no van començar, dels sopars que no es van fer i els riures que no es van propulsar goles amunt.
Suposo que el jovent està readaptant la manera que té de relacionar-se, trobar-se i festejar amb aquetes condicions pandèmiques que ens ha tocat viure, més ara que les relacions són gairebé més digitals que analògiques i més ells, que ja van nàixer amb una pantalla a la mà. De fet, tothom ens estem readaptant el lleure, si és que se’n pot dir lleure del fet d’obrir-se una llauna de cervesa a casa i posar el programa del DJ local de torn a la ràdio local de torn un divendres al tardet, esclar. Però no oblidem que a la postadolència, “a esta edat, és quan més se xala” i penso en quants primers petons no s’han fet, quants amors no han despertat per sorpresa en una excursió de cap de setmana, quants amics d’amics no s’han acabat coneixent i tot aquest etcètera accidental.
Em pregunto si hi ha cap estudi que ho quantifiqui, també. A banda de la gent que ha mort vint milions i mig d’anys massa prompte, si se sap quants balls de fi de festes, brindis de nits de revetlla, vermuts en família i rostides sota el sol ens hem quedat veient passar per alt impotents i tristos perquè no han existit i que ja no tornaran.
