Fa de bo arribar a un lloc i buscar vins locals per acompanyar un bon àpat a un restaurant. El vi ens ajuda a identificar la identitat, valgui l’expressió. Hi ha vins, a més a més, que si surten de la proximitat de la vinya i viatgen, perden qualitat, sobre tot els blancs novells de ceps poc resistents i sense fusta. El Txakolí o l’Albariño són del tot delicats i els viatges els maregen.
Busquem, sí, una certa manera de ser en el vi, de trobar-nos íntimament amb el sabor d’un país, però això admet mil variants. Un exemple en positiu: un àpat a Barcelona amb l’Arnaldo Otegi, en el qual vàrem demanar un vi del bressol montserratí, cent per cent català, que en canvi porta un nom basc, “Idoia”. Un exemple en negatiu, fer culpables els vins de les desavinences polítiques, com ara el boicot espanyol al Cava.
En l’ordre tècnic o enològic, cada cop és més generalitzada la globalització del cep i el transplantament o l’empelt, i això, en general, no dóna com a resultat el mateix vi que en origen, sinó una traducció per a la qual val la dita traduttore traditore, traductor traïdor. El Gewurztraminer regna a Alsàcia i canvia de gust si és al costat francès o al costat alemany; aguanta prou bé al Somontano, però el plantat a Catalunya té poc a veure amb l’original: no val res.
Intervé també en la tria de vins la relació triangular qualitat-preu-origen. No té cap mena de sentit que, anàlogament als garrulos que sabotegen el Cava, hi hagi brètols que paguin més per un Cava que per un Champagne per raons nacionals, altra cosa és el sempre respectable gust de cadascú. Mestre Fabra va admetre “xampany” al seu diccionari normatiu, com a genèric dels escumosos fets amb el mètode atribuït a Dom Pérignon, però el jacobinisme va voler quedar-se la denominació; aquests tampoc s’estan mai de cantar La Marsellesa. No ha anat malament, perquè el què és obvi és que són productes completament diferents, des del terreny a l’exposició al sol i al clima, fins a les varietats de ceps.
Recomano, per concloure, que bevem el vi que vulguem i on vulguem, i no extrapolem el debat identitari a extrems delirants. Perdem també la por prejudici que els vins estrangers són caríssims: hi ha de tot i cada cop, en aquest sentit sí, Europa ens beneficia més.
Vull acabar confessant-los, en desgreuge de la meva consciència, que el periodisme m’ha proporcionat coartada idònia per a beure vins memorables, d’aquells que s’han de beure agenollat, en dos reportatges a La Vanguardia, recorrent les millors bodegues dels Estats espanyol i francès, finalment aplegats en un llibre que ja està descatalogat, que vaig titular “Viatge al cor del vi”. Res no hauria pogut fer sense el mestratge del meu amic Pere Visa, que importa vins i Champagnes de la Maison Bollinger, i és al meu entendre el nostre millor coneixedor del vi i de la seves circumstància i filosofia.
Puc dir, feliç per acabar, que he degustat el Mersault Prèmier Cru Olivier Leflaive, el Mauro Vendimia Seleccionada, el Pingus, el Torre Muga, el Vega Sicilia Único, la Manzanilla “Las medallas de Argüeso, el Riesling Trimbach, el Gewurztraminer ecològic Domaine Bott Geyl, el Champagne Bollinger Grande Année, el Chateau Margaux… I el “diví” Montrachet i el La Tache, del mític celler borgonyesc Romanée Conti, la més famosa marca de vins del món, a penes un parell d’hectàrees de terroir i evidentment totes les ampolles numerades.
La botiga amb més referències, qualitats i preus de Catalunya, és la Viniteca Vila, del carrer Agullers, 7, de Barcelona, tot i que cada cop trobem millors cellers arreu del país; compte, tanmateix, que una cosa és tenir un bon catàleg i una altra tenir els vins conservats a temperatura bodega; massa calor o massa fred, exposició al sol, ampolles dretes… malmeten el producte.
Bevent grans vins del món, et sents, en fi, ciutadà universal des de quan la història era la Bíblia i Noè va descobrir el vi. Sense perdre, de cap manera, la identitat pròpia catalana.
