Vindicació del “Turisme de paisatge”

El turisme modern està relacionat amb el desig de viatjar i veure els paisatges descrits en els relats de viatges o representats per la pintura, els gravats i les fotografies. Aquest lligam és encara actual, però la diversificació del turisme ha generat actituds i pràctiques força desiguals vers els paisatges. És per això que ens sembla adequat emprar el concepte de “turisme de paisatge” per referir-nos a aquelles modalitats de turisme que mostren un major interès i sensibilitat envers aquest.

L’expansió del turisme modern no es pot explicar sense considerar la prosperitat econòmica associada a la industrialització, la millora de les condicions socials, la difusió de valors i estils de vida, ni sense l’escurçament de les distàncies gràcies als mitjans de transport públic i a l’automòbil, però tampoc és explicable sense el protagonisme de la iconografia del paisatge, en una societat on la imatge i la comunicació visual han estat cada vegada més importants.

La curiositat natural i l’impuls de trencar amb la rutina mitjançant el viatge han estat profundament mediatitzats i potenciats a través de la reproducció gràfica de paisatges i la seva difusió en molts àmbits de la societat: els mitjans de comunicació (premsa, televisió, vídeo…), les arts (pintura, fotografia, cinema…) i la publicitat (cartells, rètols, fulletons, espots…). I, a les darreres dècades, la presència d’imatges digitals de paisatge és gairebé ubiqua gràcies als dispositius que ens connecten a les xarxes.

La proliferació de les imatges de paisatges i el seu ús com a reclam turístic han incentivat el desig de viatjar i de conèixer paisatges, han participat decisivament en la conformació dels gustos i les preferències personals i han contribuït a incrementar el pes del sector turístic en tots els nivells de  l’economia, del local al mundial. La influència de les imatges ha estat tan potent que ha acabat per produir un nou tipus de paisatges, els “paisatges turístics”, que corresponen a aquells llocs monumentals o singulars que han esdevingut icones del turisme, i als paisatges creats o recreats com a resultat de l’activitat  turística. Dels primers, en són exemples els nuclis urbans de les ciutats històriques o els llocs monumentals. I, entre els segons, els paisatges “de ciment” del litoral (associats al turisme de sol i platja i al fenomen conegut com a “balearització”) o els complexos residencials alpins (associats al turisme d’hivern i a la construcció d’estacions d’esquí).

En menor o major grau, tots els paisatges turístics han sofert impactes positius (revalorització del patrimoni, desenvolupament local, creixement econòmic, obertura cultural…) i negatius (artificialització del medi, sobreexplotació de recursos, generació de residus, especulació urbana i privatització dels espais, banalització cultural…). Sovint, els impactes negatius han estat tan intensos que han posat en risc el manteniment dels propis valors paisatgístics, la sostenibilitat ambiental i –en clau econòmica- de la competitivitat dels llocs en el mercat turístic. Una de les grans paradoxes del turisme és que el seu èxit hagi comportat la degradació o la destrucció dels paisatges com a generadors i atractius del turisme. En paraules del sociòleg Rodolphe Christin[i] “Una de les paradoxes del turisme actual que acaba amb allò que es va a veure, com un veritable paràsit mondophage”.

Tant en àmbits urbans com rurals o naturals, els efectes del turisme en els paisatges i les societats receptores han estat força analitzats, especialment per tractar d’evitar o corregir els impactes negatius generats per la massificació turística[ii]. I hauran de seguir sent objecte d’atenció per donar resposta als nous impactes potencials. Serveixin d’exemple, en aquest sentit, el reptes associats als impactes del creuerisme i les estades de grans vaixells, amb  milers de turistes, als ports de ciutats com Venècia o Barcelona.

Front a la noció de “paisatge turístic” resultat dels processos de massificació, defensem aplegar sota el concepte de “turisme de paisatge” el conjunt de modalitats de turisme que tenen la seva raó de ser en el gaudi i en la conservació o la millora dels paisatges. Tenen cabuda sota aquest concepte diverses modalitats[iii] turístiques que han sorgit o s’han popularitzat a les darreres dècades (turisme verd, turisme rural, turisme cultural, turisme gastronòmic, turisme vitícola, etc.), així com les  modalitats alternatives (ecoturisme, turisme responsable, turisme solidari, etc.) que afavoreixen la  desestacionalització, incentiven el consum de productes de proximitat, tenen present la sostenibilitat ambiental i promouen una ètica del turisme[iv] basada en unes relacions humanes més enllà dels intercanvis estrictament mercantils.

En les diverses modalitats de turisme de paisatge, aquest es percep com quelcom més que un decorat o escenari ocasional o de vacances: s’interpreta com el marc de vida de les comunitats locals, que està dotat d’uns atributs valuosos (històrics, artístics, econòmics, ambientals, etc.) i que és capaç de proporcionar experiències basades en l’originalitat, l’autenticitat dels llocs i les societats. En aquest punt, convé tenir present que tot canvi important en les dinàmiques turístiques incideix, sempre, positiva o negativament, en la fesomia i la dinàmica dels paisatges i que tot canvi substancial en els seus components estructurals[v] (sigui induït per agents endògens o externs) es tradueix en canvis en la seva atractivitat i competitivitat turística.

La reciprocitat entre les dinàmiques turístiques i les dinàmiques dels paisatges ens ha de fer extremadament prudents amb els projectes i les actuacions en el paisatge, per no malmetre una part del nostre patrimoni que sovint ha estat maltractada, alhora que la mateixa reciprocitat ofereix l’oportunitat de millorar l’estat dels paisatges i la qualitat de vida de les persones mitjançant intervencions sostenibles i respectuoses amb els valors paisatgístics.

________________________________________________________

[i] Christin, Rodolphe (2010); Manuel de l’anti-tourisme, Montréal, Éditions Écosociété

[ii] Hem  optat per referir-nos a la “massificació turística” en lloc de fer-ho al “turisme de masses”, donat que aquests última expressió connota sovint una imatge reduccionista i pejorativa d’un fenomen que en realitat és molt divers i complex.

[iii] Cada una d’aquestes modalitats, ha donat lloc a d’altres més específiques. En l’àmbit del turisme cultural, per exemple, hi tenen cabuda el turisme industrial, el turisme dels camps de batalla o de la memòria històrica, el turisme gastronòmic, l’enoturisme, etc.

[iv] Per aprofundir en aquest aspecte, consultar del Codi ètic mundial pel turisme

[v] Entenem per “components estructurals” aquells elements o estructures que conformen la fesomia de cada paisatge, la modificació dels quals altera de forma significativa el seu caràcter i singularitat.