Encara em pregunto si va ser una bona decisió aventurar-nos a realitzar una entrevista telefònica a Victoria Torres. No em malinterpreteu. La tasca d’aquesta bodeguera de Fuencaliente (La Palma) mereixeria més d’una conversa. Però em dóna la sensació que la personalitat de la Victoria, malgrat els matisos de la seva veu dolça i reflexiva, només pot apreciar-se íntegrament sobre el terreny. Després de tenir-la gairebé una hora al telèfon em sobrevé amb força el desig d’agafar un avió i plantar-me al sud de l’illa, sense un qüestionari davant i amb tot el temps del món perquè m’expliqui –i em mostri– perquè el vi va ser per a ella “una experiència reveladora.” Encara sense conèixer-la, apostaria a dir que el seu llenguatge corporal explica moltes coses de la seva manera de ser i que la calidesa que transmet quan s’expressa t’abraça amb una intensitat irresistible si t’observa amb la seva mirada fosca. I, ho confesso, lamento molt perdre-m’ho.
La trajectòria de Victoria –Vicky– Torres està vinculada a la tradició familiar. I és que l’origen de Cellers Matías i Torres es remunta al segle XIX, concretament a l’any 1885. El celler es troba situat en un entorn màgic; les seves vinyes es reparteixen en una illa el territori de la qual és reconegut íntegrament per la UNESCO com a Reserva Mundial de la Biosfera. Un territori les característiques del qual donen lloc als “sòls pobres i diferenciats” d’origen volcànic que acullen les vinyes de Matías i Torres, al qual ha de sumar-se un altre dels trets diferencials del treball a la zona, les “vinyes velles”, algunes de les quals tenen 120 anys. El celler disposa de parcel·les a tota l’illa per la qual cosa el treball que desenvolupa amb cadascuna d’elles ha d’atenir-se a diferents factors: “estic treballant amb diferents elements, com el sòl i el clima. L’illa és d’origen volcànic tota ella, però és veritat que hi ha diferències geològiques entre la zona nord i la zona sud; d’altra banda, en funció de com bufen els vents, trobem unes zones molt més fresques que altres. A tot això ha de sumar-s’hi la cota, que va des dels 200m als 1400m. La veritat és que comptar amb tota aquesta varietat de factors és un gust, perquè ens permet veure l’expressió de les varietats locals amb les quals treballem en la seva adaptació a diferents zones” (V. Torres).
La Victoria forma part de la cinquena generació al capdavant d’aquest celler centenari –una de les primeres de les Illes Canàries–, però el treball com a viticultora i bodeguera no sempre va estar entre els seus plans. “Jo no em vaig formar com a tècnica, ni en enologia ni en viticultura. Sóc d’una zona rural en la qual la gent de la meva edat, i fins i tot la del meu pare, han estat testimonis de la degradació, de l’abandonament gradual i constant de les terres de cultiu; crec que pertanyo a aquesta generació d’espanyols per als quals, probablement, el sector primari no era una opció,” afirma Victoria Torres. De fet, abans de tornar a Fuencaliente i redescobrir el negoci familiar des d’una perspectiva diferent, Victoria va cursar estudis d’Història de l’art, Educació Social i fins i tot Nàutica i Ciències de la Mar: “res a veure amb el món del vi!”, exclama.
No obstant això, com si estiguessin predestinats a retrobar-se, el vi va tornar a la seva vida i, a mesura que Victoria es va anar involucrant en el treball quotidià al celler i al camp, va despertar una vocació adormida: “El que va succeir, sense ser jo molt conscient d’això, crec, va ser que el vi, el treball al celler amb el meu pare, es va convertir en un vincle molt important. Jo no sabia que tingués aquest vincle, jo pensava que buscava altres coses. I em vaig adonar que aquest vincle era aquí i que era molt fort.”
Des que prengués consciència que el món del vi formaria part del seu dia a dia, Victoria Torres s’ha dedicat de ple a explorar la connexió entre la vinya, la naturalesa i el territori, des del social i des del personal. En primer lloc, perquè viu amb urgència el fet que l’edat mitjana del viticultor a La Palma superi els 65 anys d’edat. En aquest sentit, la Victoria lamenta que en els últims deu anys s’hagi produït “una deterioració molt important en les terres; les cotes són de difícil accés per al treball i es van abandonant”, i afegeix: “ara mateix estic llogant vinyes a persones de 80 anys perquè necessito mantenir-les; no pel raïm, és una altra qüestió. És consciència.” I no puc evitar remetre’m a les idees que Joan Gómez Pallarès recull en el seu blog De Vinis. Rellegint-les trobo tot el sentit a les paraules de Victoria. I percebo que aquesta consciència de la qual parla quan es refereix al manteniment d’aquestes vinyes abandonades de manera gradual té a veure amb la preservació d’un paisatge i una manera d’entendre la viticultura, però també amb la por de perdre el vincle que va redescobrir en el treball amb el vi, a perdre la identitat. Una identitat que deriva, inevitablement, del reconeixement d’un mateix en la relació amb la naturalesa (Bach, M. citat per Gómez-Pallarès, J., 2017).
En segon lloc, perquè “en el vi són determinants les persones que hi ha darrere; el concepte, el treball, la filosofia… tot és important.” Per a Victoria Torres “el vi respon a una cerca personal, a un descobriment. En el meu cas, dubto per tot, dubto en tot, i no sé si això està en els meus vins, però probablement sí.” Encara que si una cosa li agrada a la Victoria no és veure’s reflectida en el vi, sinó apreciar com es mostra en els vins qui els elabora: “una de les experiències més boniques que he tingut en el món del vi té a veure amb asseure’s en una taula amb vins de diferents llocs amb els seus productors i descobrir molt d’aquesta persona, del lloc, de la seva història personal o familiar, molt de les seves pors o de les seves incerteses, molt de les seves equivocacions o de quina mena d’any va ser.”
Entre els seus vins insígnia trobem la Malvasía Aromática Naturalmente Dulce, cèlebre en l’entorn 2.0 per les paraules que Josep –Pitu– Roca li va dedicar ja al 2014. A l’article, titulat “Evocación del infinito en La Palma”, el reconegut sommelier aventurava que “potser si Neruda hagués conegut La Palma, amb una copa en mà d’aquesta malvasia palmera admirant el cel, sabríem com és l’infinit.” No se m’ocorre millor elogi que aquell que procedeix d’una persona que emana tal sensibilitat, i que no dubta a vincular allò vínic a allò poètic. Com ho fa el citat Joan Gómez Pallarès quan diu d’aquesta malvasia que “conté les veritats essencials del paradís i les murmura, […] en una cançó que porta la brisa.” D’altra banda, Luis Guitérrez va incloure el Listán Blanco Las Machuqueras 2014, entre els vins destacats de l’any 2016 per a Wine Advocate. Cada nou reconeixement és per a la Victoria “una oportunitat, però no sols per a mi; és una oportunitat col·lectiva, no puc entendre-ho d’una altra manera. Ens dóna la possibilitat d’exercir d’exemple pròxim, de representar a gent jove que ha pogut viure d’això i mostrar-ho com una alternativa viable de treballar a l’illa; una alternativa viva, edificant, adequada… I és important perquè una experiència individual no té sentit si no repercuteix en el territori.”
Altres varietats locals amb les quals Matías i Torres treballa són Albillo Crioll i Diego Blanco –blanques– i Negramoll i Listán Prieto –negres–. Preguntada per si hi ha alguna de les referències que elabora que pugui identificar-se de manera especial amb el territori, Victoria respon que “la Negramoll, tal com l’elaborem ara mateix, perquè representa la síntesi de l’illa.” Es tracta de la varietat negra més comuna, ja que és present en tota l’illa. “Jo la treballo al sud-est, al sud, al sud-oest i al nord-oest de l’illa. En cotes que van des dels 300m, els 500m, els 800m i els 1400m. Això són 2 mesos de verema, és a dir, existeixen 60 dies de diferència entre la primera verema i l’última. Després, el raïm es vinifica i es cria per separat i, finalment, a criteri personal s’ajunta en un vi.”
Precisament, el criteri personal es presenta com un element important en el treball de Victoria Torres, que confia una part a la intuïció: “Sóc molt d’impulsos… El meu procés és un procés de revelació. Un procés que passa per la relació entre tu i les teves vinyes, les teves parcel·les, a les quals vas entenent any rere any, després d’observar-les. T’adaptes i les interpretes.” I és que ha d’entendre’s que “la vinya és la base del treball, és l’expressió que cerques; ens portarà molts anys aconseguir l’expressió pura de la vinya fins que quedem satisfets”, però no ha de renunciar-se a “aquesta cerca d’expressió del territori sense més artificis, sense factors que intervinguin o distorsionin.” En aquest sentit, no hem d’oblidar que “estem en el món d’una forma diferent a les anteriors generacions. Tenim moltíssima més informació de la que tenien els nostres avis o els nostres pares i, potser per això, estem fent altres coses.” Aquestes “altres coses” es concreten a conrear la vinya i elaborar el vi de la forma menys invasiva possible, a recuperar el coneixement ancestral i la tradició artesanal del vi a Canàries, on “l’agroindústria ha fet estralls i ens hem oblidat de com tractar a la vinya sense els fitosanitaris a l’ús; ens hem oblidat de com era viable la viticultura sense aquests productes.”
El treball de Victoria no pot desvincular-se d’una forma molt íntima d’entendre el vi com a coneixement i reconeixement. Com a cerca apassionada que condueix al descobriment apassionant. Què pot dir-se d’algú que, des de la sinceritat, afirma que el que més li agrada del món del vi “és sentir que he après; pensar que m’he acostat una mica més a aquest vi que vaig somiar a l’inici de l’any, al treball que vaig fer”! Sosté la Victoria que desitja que el consumidor “gaudeixi amb el vi, que li resulti evocador, expressiu, que sigui profund, que li expliqui coses, que el sorprengui, perquè és agradable que et sorprenguin.” Tan agradable com intentar descobrir a la persona que està darrere d’aquests vins. I això tractem de fer a “Al natural.”
Ja només ens queda servir-nos una copa, tancar els ulls i deixar-nos sorprendre. Potser així ens acostem a l’infinit. Potser pensem en la Victoria. Potser evoquem el treball de qui respecta la naturalesa i el territori. Potser, senzillament, gaudim.
