En el fred hivernal del monestir d’Iratxe, mentre es preparava per ordenar-se com a pare escolapi, Vicent Torrent va començar a sentir una estranya sensació de calidesa: la de descobrir que formava part d’una comunitat lingüística i d’un país que li havien restat amagats, però que, malgrat tot, compartia amb una pila de companys d’estudi. Els catalans, per exemple, hi feien missa, de tant en tant, en l’idioma propi. La «caiguda del cavall», però, tal com ell la descriu, la provocar la música. En una de les estades breus dels familiars dels interns a l’entorn del monestir, la germana gran, Assumpta, que exercia com una mena de segona mare —en absència dels pares, ja traspassats—, li va portar un regal que ho canviaria tot, vocació i trajectòria: el primer disc de Raimon. Torrent, que aleshores tenia disset anys, encara recorda l’impacte de la portada i el repertori d’aquella obra reveladora. Amb l’exemple d’aquell jove xativí que cantava cançons en valencià s’obria un món de possibilitats fins aleshores desconegudes. Era com veure la lluna de prop, o com descobrir un planeta similar a la Terra, estrany i familiar alhora. El cop de puny de realitat el va portar a comprendre una veritat colgada pel desconeixement i l’autoodi generalitzats: que el seu idioma també servia per a la música dels nous temps. Tot plegat va desvetllar, en ell, la necessitat imperiosa d’aprendre a tocar la guitarra. Del monestir estant, en les primeres cançons que Torrent va composar —i que conserva en una gravació casolana—, s’aiguabarregen encara els temes lírics i una preocupació política incipient amb les qüestions de caire religiós.
La transformació de l’aspirant a sacerdot es va acabar d’accelerar amb la lectura de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, i amb les històries que els contava el també estudiant per a escolapi Enric Ferrer Solivares, de conviccions valencianistes. «És que la gent de les vostres generacions no sé si sabeu com vàrem viure el despertar de la nostra consciència lingüística. Heu de pensar que, per a nosaltres, quan érem xicotets, el valencià era com un fenomen curiós que existia, sí, però que no tenia importància ni prestigi». A València ciutat, on va transcórrer la seva infantesa, els pares se li adreçaven en castellà perquè s’habitués a la realitat diària del Cap i Casal. El municipi de Torrent, en canvi, on havia nascut l’any 1945, representava el retrobament amb la comunitat indígena. Viatjar-hi amb el tramvia número 21, que agafaven davant de les Torres de Quart, suposava un canvi de paisatge i de llengua. Allà, a pocs quilòmetres de la capital, tots els familiars, sense excepció, li parlaven en valencià.
Els orígens musicals de Torrent —l’artista— també guarden, en Torrent —el poble—, records tendres que ajuden a comprendre la seva faceta com a intèrpret. A la casa de poble conservaven un piano que la mare tocava en les ocasions especials, i amb el qual ell s’entretenia, quan encara no alçava gaires pams de terra, fent-lo sonar, jugant-hi fins que se li apareixia, per intuïció o bé per atzar, una melodia. Però la influència torrentina més clara i decisiva per a ell va ser la del dolçainer Josep Andreu, més conegut com el Tio Fartera. Gros i cepat, era un «dels pocs dolçainers que hi havia en aquella època». Les cançons de «ritmes impossibles» que interpretava pel carrer amb un tabaler van quedar enregistrades en la banda sonora de la seva memòria. Anys a venir, en el vint-i-cinquè aniversari d’Al Tall, les inclouria en una peça instrumental composada amb Vicent Lluis Fontelles sota el títol «El ball de Torrent», i que va ser interpretada per una banda simfònica.
Malgrat l’educació religiosa castrant, en què el vot d’obediència s’aprofitava per mirar d’endormiscar el criteri propi, les escletxes antifranquistes van fer forat en la mentalitat del jove Torrent, que amb els escolapis més progressistes va poder consultar Cuadernos para el diálogo i la revista Triunfo, i va rebre notícies de la feina dels capellans obrers a la Mina i altres barris humils de Barcelona. A mesura que transcorrien els mesos, però, i que es formava una opinió més contestatària sobre determinats temes d’actualitat, es feia palesa la distància, ja gairebé insalvable, que el separava de l’orde religiosa. Eduard Tormo i ell, que havien estudiant junts al carrer de Carnissers i que eren veïns del mateix barri, van córrer, al final, la mateixa sort amb els escolapis: expulsió per mala conducta. «Ens havien destinat a Salamanca, i ens faltava només un any per poder cantar missa, però anàvem a reunions clandestines d’estudiants i d’obrers en contra de la dictadura, i si s’acabaven en hores intempestives a l’endemà fèiem tard a l’oració, o directament no ens hi presentàvem. Però el pitjor de tot, segons els religiosos, no era això, sinó que fumàvem [riu]. Total, que la cosa acabà malament».
Amb 22 anys, Torrent va tornar a València amb unes ganes incontrolades de canviar el món i es va enrolar en l’escoltisme. Amb els Escoltes de València van conformar diversos equips de treball, entre els quals l’Equip València-Folk, dedicat a la música. Era ideal, per a ell. Si bé ja coneixia Els Setze Jutges i el Grup de Folk, amb els escoltes van organitzar algunes escapades nocturnes a la Cova del Drac, a Barcelona, on van descobrir artistes aleshores emergents com Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Jaume Arnella o Xesco Boix. «Nosaltres vàrem copiar l’esquema amb què actuaven, i ens vàrem posar a cantar pels bars del barri del Carme per la cara. La cosa va anar creixent, i vàrem proposar a la Societat Coral El Micalet de muntar allà, tots els dimarts, alguna activitat musical», rememora. Hi actuaven sense pujar a cap escenari, en horitzontal comunió amb el públic, i també hi van convidar Riba, Bonet, Els Sapastres i els 2+1, als quals pagaven el viatge i les despeses.
Cantaven i feien cantar, peces pròpies i versions. Adaptaven moltes cançons de folk americà de Pete Seeger, de Peter, Paul and Mary o de Joan Baez. Entre els gustos de Torrent, hi havia també Georges Brassens i la Nueva Canción Latinoamericana, des de Violeta Parra i Atahualpa Yupanqui fins als Inti-Illimani. «Per a nosaltres tot allò era menjar de categoria», assegura, i, tot seguit, recita: «¿Quién me enseñó lo que canto? ¿Quién me enseñó? Yo no sé. Pregúntaselo a la tierra, que ella te va a responder». L’Equip València-Folk (1968-1972) es va dissoldre d’una manera precoç, entre serveis militars obligatoris i els primers casaments dels integrants del grup. Al cap d’un parell o tres d’anys d’inactivitat, un amic se li va acostar i li va dir «això no pot ser», i li va presentar Miquel Gil, que venia del món del rock. Tots dos van fer pinya de seguida amb Manolo Miralles, que havia tret el cap alguna vegada els dimarts al Micalet. Podríem dir que s’acabaven de servir els entrants, que es començava a coure el primer tall. Assajaven i tocaven junts, però encara no havien pactat un nom amb el qual donar-se a conèixer.
El primer tall d’Al Tall va quedar empeltat, de fet, de l’últim repertori de l’Equip València-Folk, tal com demostra la continuïtat de «La cançó de batre» o de «La mel», d’Evtuchenko, en el disc Cançó popular al País Valencià, de 1975. L’estrena als escenaris, a la Pobla de Vallbona, la van fer com a teloners d’Ovidi Montllor, a qui Torrent defineix, amb un somriure als llavis, com «un tipus molt normal i molt bonico». D’aquell concert en té presents, sobretot, els nervis: «Nosaltres pujàvem acollonits a l’escenari. Jo em deia “ja veuràs, aquí parlant de l’autopista que està trencant tota l’horta, cantant com a llauros, tocant la dolçaina i el guitarró junt al baix elèctric… mos tiraran pedres”. Llavors el so tradicional era una cosa maleïda, de riure. Però va ser meravellós, perquè el públic ho va entendre a la primera i va agafar el to amb una adhesió fantàstica». Els concurrents s’hi abocaven: «Es posaven a pegar bots, més que a ballar, amb cançons com “La cançó de la llum”. I després, amb el disc Posa vi, posa vi, posa vi… allà es muntaven uns cristos impressionants!». El bigoti de tons grisos i blanquinosos de Torrent, tan característic dels seus darrers anys de carrera, era llavors una barba fosca i frondosa. Al Tall era pura energia i pura festa.
Conegut per ser el pare del «Tio Canya», que s’ha convertit en un himne popular que travessa dècades i generacions, Torrent explica com aquest personatge, ara ja emblemàtic, li va servir per bastir, l’any 1976, una «crònica ficcionada» de la situació lingüística del País Valencià. «Quan en vaig escriure la lletra no pensava en ningú en particular, però sí en una persona de poble, major, que veu com la gent canvia d’idioma, i com la llengua pròpia, en conseqüència, es va perdent». Ell mateix se sent part dels besnets del Tio Canya, els qui protagonitzen, en ple règim dictatorial, un canvi de gir important: «Vam ser educats en castellà però vam obrir la consciència», afirma. Això ens porta, acte seguit, a parlar de sobirania: «Les claus que el Tio Canya acabarà trobant són les de la sobirania. No és que jo fora independentista d’una manera assumida, però el que sí que tenia clar, llavors, és que era feroçment antidependentista. L’internacionalisme em du a lluitar contra tot tipus de colonització, amb més motiu si es fa en ma casa». «Quan poses el focus en la imatge de les claus, ho fas influenciat per “M’aclame a tu”, de Vicent Andrés Estellés?», li pregunto aleshores —al capdavall, al primer disc ja havien versionat els versos de «Tots em tiren pedraetes», del poeta de Burjassot. I tot i negar la referència directa, Torrent reconeix que la «manera estellesiana d’expressar-se» ha estat «bastant present» en el seu imaginari com a lletrista. Amb el mateix Estellés van explorar una col·laboració, però no es va acabar de materialitzar: «Era una idea de Joan Fuster, que sempre que l’anàvem a veure ens feia rumiar. Ell ens va proposar, després d’haver tret a la llum Quan el mal ve d’Almansa, de fer un disc d’història del País Valencià, semblant a la Història de Catalunya amb cançons de Guillermina Motta. Fuster va pensar en Estellés perquè ens en preparés els textos, però al final, i tot i haver escrit algun poema que no sé per on deu rondar, la cosa no va quallar». El suggeriment fusterià, amb tot, va deixar empremta, i Al Tall el va reprendre, en el tram final de vida activa del grup, amb Vergonya, cavallers, vergonya (2009), que Torrent considera com la segona part de Quan el mal ve d’Almansa. «Volíem aprofundir un poc més en el missatge de fons: què vàrem perdre en Almansa? Doncs el patrimoni de Jaume I, és a dir, la sobirania, les institucions del país».
La clau són les claus, també en la música. Així doncs, de la mateixa manera que el mot sobirania està consolidat en política i s’usa amb recurrència en debats sobre energia o alimentació, Torrent creu interessant de fer circular el concepte de sobirania musical, que ha incorporat en el títol del seu darrer llibre, una antologia d’escrits d’entre 1982 i 2019 que han estat editats per la Universitat d’Alacant (Sobirania musical. Reflexions des de la perspectiva d’Al Tall). Torrent ho té clar: «No es pot ser un modern autèntic sense inscriure’s, en un sentit ampli, dins la tradició. En cas contrari, no es passarà de ser un modern provincià, un sucursalista». És com la dèria de tants joves —i no tan joves— que canten en anglès perquè es pensen que vesteix millor, un anglès que pot ser de nivell C2 però que sol estar mancat de caràcter i de naturalitat, o com la renúncia lingüística del mallorquí Miquel Montoro, que ha perdut interès mediàtic precisament quan ha perdut l’essència de la fonètica que l’arrelava a la terra que treballa i que s’estima. No es tracta tant de tancar-se en un mateix i abstenir-se de la mescla i la innovació —Al Tall incorporava instruments com el busuqui i s’allunyava del purisme folklòric— com de saber qui ets i d’on vens per decidir cap a on vas. «La ventolera del temps», que és com Torrent es refereix a la tradició, és, en definitiva, rica i diversa. «A Tesa, la rapera valenciana, d’Almussafes, que agafa cosetes de la música tradicional, li vaig ensenyar un disc nostre que es titula Europ Eu!, on hi ha una cançó que sembla rap. És allò que aquí en diem cant parlat. Al cap i a la fi, són tècniques i tàctiques antigues», remarca.
La immersió lingüisticocultural que Torrent proposa, en el cas d’Al Tall, és deutora, en bona mesura, de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, una iniciativa pedagògica que ell, llicenciat en Magisteri, va impulsar a la dècada dels vuitanta amb nois d’entre 12 i 14 anys. «Jo soc mestre de professió, i en una avaluació vaig demanar als alumnes que em portessin tres o quatre cançons gravades als avis o als veïns. Cadascú portava un casset ple de cançons populars, i allà vaig adonar-me que n’hi havia moltes que no constaven en els cançoners». D’aquí van sorgir els Tallers de música popular, que entre els cursos 1984-85 i 1990-91 van aconseguir que des de diferents centres d’ensenyament del País Valencià s’arrepleguessin milers de documents sonors, que sovint es completaven amb una gravació posterior de caire professional. «Aquest és un aliment que estava i està a l’abast de tothom qui ho vulgui (amb una col·lecció de fins a 32 discos), i del qual també vam anar menjant com a grup. A nosaltres, que érem fills de la ràdio i el rock’n roll, ens va servir moltíssim», confirma. L’objectiu era impregnar-se de recursos expressius, de llenguatges, d’allò que en essència perseguia Al Tall quan Torrent teoritzava sobre la riproposta valenciana: composicions noves, de contingut i caire contemporanis, portades a terme des del coneixement de les maneres tradicionals de fer música. «Josep Vicent Frechina, que és una de les persones que més sap de música als Països Catalans, em va fer conscient d’aquesta ampliació del concepte respecte de la riproposta que ens venia d’Itàlia i que nosaltres havíem pres com a referència. No consistia a continuar cantant només les cançons de sempre, encara que n’hi hagi de molt boniques i que ens facin tremolar d’emoció, sinó d’aportar-hi també el nostre punt de vista amb creacions pròpies». Fer, amb les lleis velles, fruites noves, com conclou Frechina en un text magnífic sobre la qüestió, basant-se en la lletra de «Vergonya, cavallers, vergonya».
Arribats en aquest punt, la nostra conversa s’estira per altres senders, com el llegat d’Al Tall entre artistes més joves (des d’Obrint Pas i La Gossa Sorda fins a Tesa), la Mediterrània com a pàtria musical, la lectura sobre sant Francesc de «Cant alternatiu», l’interès pel passat musulmà del País Valencià reflectit a Xarq Al-Andalus i «Senyor Rei» o la dignitat del personatge del Tio Canya quan decideix que no abaixarà mai més la cara. Tot plegat, en la calma d’una aldea quasi abandonada de Morella, sense asfalt, on Torrent gaudeix, als estius, de la plenitud de dur una vida senzilla, sense necessitats supèrflues i amb una connexió molt limitada a internet. Després de més d’una hora d’entrevista en què respon, amb generositat i paciència, preguntes i repreguntes, apareix la seva estimada Maite —a qui Torrent ha dedicat «Aquella nit», una cançó preciosa que forma part del seu darrer disc en solitari, Racons i cançons—, que torna de caminar, i compartim unes cerveses, un aperitiu amb tramussos i una afable sobretaula. Potser és aquesta, la que exerceixen des d’aquest recer morellà, una altra mena de sobirania: la de poder establir, encara que sigui per uns mesos, unes setmanes o tan sols uns dies, un altre ritme de vida.
