Sisè capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
El vi és un ésser viu, te un cicle vital, parteix de la natura, passa per un procés de mecàniques i químiques a meravellosos laboratoris anomenats cellers, i retorna a la natura humana de la biologia, del gaudi, l’aliment i, finalment, es recicla favorablement si l’analítica passa la prova de la gamma hepàtica. Tot aquest paràgraf, en fi, és per acabar amb la conclusió que el vi te cor, i que em vaig proposar endinsar-m’hi.
El periodisme em va donar l’oportunitat de fer un “Viatge al cor del vi” en forma de dos itineraris, traduïts després a reportatges diversos a “La Vanguardia” i conclosos en un llibre amb aquest títol, en edició bilingüe en castellà i en anglès, que el meu amic Carles Flo em va encomanar, destinat a regal de cortesia de l’empresa Winterthur, en la qual dirigia la comunicació. A més a més dels meus textos, un grafisme preciós d’un artista del disseny que desgraciadament ens ha deixat, Jordi Cano, i les fotos més aviat quadres de la gran Anna Boyé, premi Fotopress entre molts d’altres, amb la qual vaig compartir tants reportatges i entrevistes.
Vam fer dos llargs viatges pels mapes d’Espanya i de França –en el ben entès que parlo d’entitats geogràfiques, no d’identitats polítiques–, les regions europees amb major quantitat de grans vins per hectàrea, número d’ampolles i puntuacions de guies. Els dos periodistes ens vam posar a les mans de Pere Visa, importador de grans marques al qual se li obrien totes les portes, incloses les de les fortaleses inexpugnables de la Romanée-Conti i Vega Sicilia: el seus coneixements i prestigi van ser fonamentals. Al seu costat, l’arquitecte Lluís Ariza, gran entès i conseller dels vins de Bordeus. Una experiència inoblidable que ens va permetre transitar per paisatges preciosos, conèixer els reis dels vins, degustar-los i, sí, finalment fer l’electrocardiograma sentimental del cor del vi. Galícia, la Ribera del Duero, la Rioja, Rueda, Toro, Navarra, Somontano, Jerez i Sanlúcar, Alsàcia, el Loira, la Champagne, la Provença, Borgonya, Bordeus. I Catalunya, del Priorat a l’Empordà passant pel Penedès que gairebé llinda pel Sud amb casa meva, a Torredembarra, on encara vaig veure vinyes de la família que feien vins de taula a cups domèstics, que omplien d’olors el principi del setembre i el final de l’estiueig.
Passaran diversos capítols d’aquell viatge iniciàtic per les pàgines virtuals d’aquesta crònica sentimental, però ara m’abelleix de memorar algunes impressions més que no pas episodis. El primer i fonamental és l’amor al vi de totes les persones que el fan possible, l’amo de la bodega, el pagès que conrea i verema, l’enòleg que li dona vida, el veu créixer i el fa gran: sí, el vi és un ésser viu –de vi a viu només hi ha una lletra—que evoluciona, que esclata d’aromes i olors quan vol l’eterna joventut i es rebel·la contra ser tancat en un bot com els blancs de les costes mediterrània i atlàntica, o que desitja envellir en la magnífica senectut dels grans reserves de terra endins.
D’aquests amors vull destacar el meu estimat Mariano García, amb el què m’he passejat per vinyes i fermentacions alcohòliques i malolàctiques, pipetes, copes de tast, i restaurants, en els quals ell és don Mariano i els sommelier el reverencien quan el veuen i s’agenollen quan el beuen. Barretada sempre als “Mauro” i reverència al “Terreus”… Abans de postrar-nos davant el miracle de veure un senyor danès, Peter Sysseck, fent un dels vins més immensos de la Ribera en el petit territori inversament proporcional d’un habitacle: el Pingus, batejat en honor a la Pink Panter dels dibuixos animats que li agradava de petit. Mentre explica com fa el vi, començant per trepitjar el raïm ell mateix, es pot entendre que vagi a preu de fórmula u. L’ampolla de la collita del 2.018 va a 1.300 euros.
I aquell passeig per les Bodegues Muga, a Haro, amb tota la família fent de cicerone, per acabar la passejada instructiva al menjador, assaborint les millors anyades vencedores de l’estofat de les patates amb xoriço, plat nacional de la Rioja, capaç de derrotar qualsevol vi que no sigui de la família Muga. Aturada molt especial després a Viña Izadi, a la Rioja Alavesa, seu de la bodega Viña Villabuena dels elegantíssims vins de l’elegantíssim Gonzalo Antón, que en aquell moment estava de moda per haver aconseguit pujar el Deportivo Alavés que presidia de tercera a primera divisió, i una estrella Michelin al seu restaurant Zaldiaran de Vitoria-Gasteiz. El blanc Izadi, fermentat en barrica de roure, està entre els extraordinaris d’una DO més famosa pels negres.
A Navarra, degustem l’hospitalitat dels germans Chivite. El senyorívol Julián, que dona nom a les etiquetes més preuades, president del grup empresarial i el seu millor relacions públiques, i Fernando, un enòleg enorme desgraciadament traspassat ara farà un any. Fernando Chivite va aconseguir el miracle de fer un chardonnay blanc capaç de superar els Borgonya a les guies, quan el 1.985 van treure la “Colección 125 aniversario”… Tot i que després descobririen que feia molts més anys que els Chivite feien vins a la zona de Cintruénigo: des de 1.647!
A la finca Arinzano van encarregar al seu amic i veí Rafael Moneo que els hi fes una bodega, i en Moneo va fer un Moneo pensant-se que construïa la catedral d’ “Els pilars de la terra”. Com a tots els seus edificis, la bellesa s’eleva des de la senzillesa monàstica que et trobes al museu de Mérida o a l’Auditori de Barcelona, que em va explicar mentre anava pujant parets: aquell petit detall d’arquejar per darrere el respatller de les butaques, per facilitar que els que seien al rengle de més amunt poguessin estirar els cames i estar còmodes! A Barcelona, s’hi escolta, a Arínzano, s’olora i es paladeja.
Creuem la muga del Baztan, on tantes històries de la guerra basca han passat per les meves pàgines. Anem Nord enllà, on Salvador Espriu prescriu en al·literació que la gent és “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, pugem fins a Bordeus, allà on el color del vi s’ha inventat tota una gamma del pantone, molt popular als seients entapissats de vellut d’antics teatres d’òpera. A Bordeus, comencem per Lafite-Rothschild, on s’apressen a ensenyar-nos la bodega que Ricard Bofill els hi va projectar inspirant-se en l’austeritat del classicisme. De Moneo a Bofill, la divina arquitectura dels divins connecta amb la divinitat del vi que és una síl·laba de la paraula mística: di VI nitat. En acabat, visitem Chateau Margaux i Chateau Palmer, on Lluís Ariza, el nostre arquitecte expedicionari, és conseller i, és clar, ens reben amb una catifa color bordeus i un Grand Cru Clasée de 1.990. No hi ha paraules ni tan sols a la grandeur de la gran literatura romàntica francesa.
Del Tour de France –homenatge a la gran cursa ciclista que acaba d’arrencar—destaco l’amo i senyor de la Borgonya, Olivier Leflaive, tocant la bateria a tempo rock and roll, fent-nos avinents les seves millors anyades acordades amb guisats regionals, i després regalant-nos una Magnum Prèmier Cru per tal que poguéssim gaudir d’una final del Barça a la Champions que ens va agafar quan érem allà i vam sortir escopetejats cap a l’hotel per no perdre’ns-la.
La família Trimbach, a Ribeauvillé, al casal del peu del Ballon d’Alsace, ens acull com si fóssim amics de tota la vida, ens fan una demostració de Riesling i Gewürztraminer i ens porten a dinar a la destil·leria de Marcel Windholtz –són parents– que cou una espatlla de garrí ofegada a l’alambí. Naturalment, rematem amb els aiguardents a 45 graus alcohòlics plens de sabors que no s’acaben mai: “Respecto els fruits i els hi dono bondat, elegància, finesa i grau”, sentencia monsieur Windholtz.
Per acabar com Déu mana amb xampany, ens vestim de gala per a un àpat a la maison Bollinger, on ens rep el director, Ghislain de Montgolfier, doctorat per la Sorbonne, besnet del fundador, un aristòcrata sobrevivent a la guillotina, i charme a dojo. En parlar de Bollinger se m’acaben els adjectius, però ho resumiré en una elemental oració copulativa amb un breu relatiu: és el millor Champagne que conec, i sí, també conec el Dom Perignon i el Roederer i és per això que em permeto l’odiós exercici de la comparació a la baixa.
Aquell viatge al cor del vi va finalitzar al costat de casa, a la Provença que va ser casa nostra abans que un tractat polític ens partís un país que no havia pogut partir una muntanya. Aquells rosats que són els millors del món i que enamoraven Grace Kelly, que ves a saber si va fer cap a Mònaco per la proximitat amb el Domaines Ott, a Taradeau, al costat de l’abadia on sojornaven els Comtes de Provença. Al peu del Mediterrani, a la badia de Toló, on el mar feia olor de vi i amb un “Rosé Coeur de Grain” acompanyant una bullabessa per a la història, vam cloure el viatge al cor del vi. Que tanmateix rememoro cada cop que amorosament i amb respecte obro una ampolla que em va ser presentada i vaig tenir el gust de conèixer.
______________________________________
Fotografia de portada: Antoni Batista amb Els Trimbach. Fotografia d’Anna Boyé (Arxiu personal d’Antoni Batista).
