Era l’hivern del 99. Estàvem visitant un celler en un petit poble de la Côte d’Or, a la Borgonya i ens obriren un Clos Vougeot del 90. Una sensació plaent, com de vertigen, va recórrer el meu cos… Aquell magnífic vi parlava!! I parlava d’una recerca que també era la meva. Res més allunyat del Priorat, i a la vegada, tant proper…
Aquesta sensació s’ha anat repetint al llarg dels anys amb vins de lluny i d’aprop, sense un aparent tret en comú (a part de la provocació intel·lectual i emocional que em revolta). I, casualitats de la vida, sempre he pogut compartir vins i mirada, trasbals i emoció amb el René. Una recerca compartida.
No us imagineu fins a quin punt resulta difícil la presa de consciència i la concreció d’aquesta recerca!! És un exercici ardu el de destil·lar situacions, converses, reflexions, emocions… per trobar-ne l’essència, i així, finalment, poder posar nom a allò que busques.
Amb els anys vam trobar què tenien en comú tots aquells vins, i de la mà de l’Oriol Pérez de Tudela, vam trobar el mot que definia la nostra meta, la nostra utopia:
L’ Autenticitat.
Ja sabem on anem. Ara havíem de trobar el camí…
Perquè no tots els camins duen a Roma.
Trobar el camí era trobar el mitjà per arribar a la nostra fi. Intuïa que aquest mitjà podia ser la manera de cultivar la terra, les varietats, els materials que utilitzàvem per criar el vi, si triàvem la fusta, l’argila, el ciment, el vidre…. si triàvem la forma, el volum…. Pensava que el camí que ens duria a l’Autenticitat era la presa d’aquestes decisions.
I aleshores vaig pensar que això ens definia, i que aquesta o aquella manera de treballar era el què podíem tenir en comú amb d’altres productors… Però vaig adornar-me que no compartia la visió de molts productors que treballaven amb les mateixes varietats, que cultivaven en ecològic, que criaven els vins en àmfores….
Quin atordiment el dia que un descobreix que el camí no és el Com!!
Que el Com no ens defineix en absolut.
I quin alleugeriment descobrir que el camí és el Perquè!!
Per què treballo en agroecologia? Per què utilitzo àmfores? Per què poso el vi en barriques? Per què cultivo varietats tradicionals? Per què m’emociona la carinyena?… I la resposta a aquestes preguntes és el camí, és allò que ens defineix, perquè és la nostra visió del món.
Preguntar-nos el perquè de les nostres decisions i de les nostres accions implica trobar-se cara a cara amb un mateix. Implica desprendre’s, desaprendre i comprometre’s fins a netejar la mirada, i descobrir un món de possibilitats més enllà de la mirada de l’altre. Del judici de l’altre. I també de l’aprovació de l’altre.
Reivindicar el propi camí, és caminar un sender somiat, utòpic i autèntic que assenyala el trajecte per arribar a un mateix.
I així, el camí es fa finalitat. El viatge esdevé destí.
