Admetem-ho, batejar un vi amb el nom de ‘Purgatori’ és, com a mínim, atrevit. D’entrada les connotacions no són positives. Segons la teologia catòlica tradicional, el nom identifica l’indret on les ànimes, que no han estat condemnades a les penes de l’infern etern, han de purgar llurs pecats abans de poder pujar al cel. Es tracta, de fet, d’un infern, però acotat en el temps. Un lloc on es deu sentir aquella frase tan optimista: «bé, podia haver estat pitjor». En termes del màrqueting clàssic, la tria hauria estat desaconsellada. Tanmateix, una aparent contradicció és, de fet, un element que desperta la curiositat i, per tant, crida l’atenció. Segur que ja no oblidareu mai que existeix un vi amb aquest nom.
Atrevir-se a fer coses poc habituals és habitual a la Família Torres. El 1999 van deixar (un cop més) la placidesa del Penedès per conrear vinya al cor de les Garrigues, a la DO Costers del Segre. Allí van adquirir una finca de 870 hectàrees que incloïa l’històric mas de l’Aranyó, una explotació agrària del segle XVIII que havia estat propietat del monestir de Montserrat. Segons s’explica, els rigors del clima continental de la regió —molt fred a l’hivern i estius molt, molt calorosos— no el feien un indret gaire desitjat entre els monjos del monestir, raó per la qual, acabava sent un destí pels més díscols. El nom de ‘purgatori’ ve precisament d’aquí. El mas era concebut com un trànsit on purgar els pecats abans de poder retornar al cenobi de la muntanya montserratina.
Les temperatures tan extremades de l’indret i l’escassetat d’aigua resulten, paradoxalment, excel·lents pel conreu de la vinya, la qual madura més lentament i permet l’elaboració de vins amb gran intensitat aromàtica. Torres compta aquí amb 200 hectàrees de vinya ecològica repartida a diferents alçades fins a arribar als 550 metres. A més, amb l’arribada del canvi climàtic, els rigors climatològics que caracteritzen aquesta regió fan precisament que sigui un indret especialment interessant per a experimentar amb les antigues varietats de raïm que ha anat recuperant la Família Torres en els darrers trenta anys. D’entre totes elles, la gonfaus és una de les que ha mostrat millor capacitat per adaptar-s’hi.
El paisatge dels nous vinyars entre vessants coberts de màquia i garrigar, personalment em resulta molt, molt atractiu. És un paisatge d’amplituds i severitats que té quelcom de fordià (espero que em perdonaran els amants de les pel·lícules de John Ford si he anant massa lluny). És possible però, que d’aquí algunes generacions, la visió sigui prou diferent. Poc a poc les clapes de bosc van estenent-se i recolonitzant la muntanya, ajudades per les repoblacions que du a terme el celler. Els bosc amorosirà el paisatge i és possible que ajudi a la vinya a suportar els rigors que preveuen els climatòlegs. Voltant la finca em ve al cap que, probablement, la gran singularitat de la Família Torres és precisament continuar sent una empresa familiar. La gestió incorpora visions a llarg termini poc habituals en les grans empreses. Aquesta visió era, precisament, un dels trets que caracteritzava la gestió agrària i forestal de les comunitats de monjos benedictins. La idea de sostenibilitat no l’hem inventat nosaltres.
Aquest mes de setembre s’ha inaugurat oficialment el nou celler de la finca, amb el nom també de Purgatori. Es tracta del cinquè celler de la Família Torres a Catalunya, junt amb els tres del Penedès i al del Priorat. S’ha construït amb criteris d’eficiència energètica i amb uns dipòsits de formigó fabricats amb una barreja de terra de la mateixa vinya. L’edifici ha estat concebut respectant el conjunt històric del mas. La conservació, per exemple, d’un bocí del mur originari de tàpia denota sensibilitat i haver copsat el «sentit del lloc». Més enllà del vi, és una alegria veure un mas històric absolt de les condemnes a les quals han estat castigats tants altres. La maledicció de convertir-se en ruïnes ha esdevingut tan freqüent a casa nostra que, sovint, la veiem com a quelcom “normal”. A Europa però, els masos no cauen; han estat capaços de trobar-los noves funcions, de tornar-los a donar vida.
La planta baixa del vell mas de l’Aranyó ha estat restaurada i convertida en sala de tast i s’ha recuperat els baixos de l’edifici, allí on els monjos guardaven les botes de vi. S’explica que, ja llavors, els vins tenien tan bona qualitat que cada any desapareixien algunes botes. Hom assegurava que eren els “àngels” qui les prenien per pujar-les al cel. L’etiqueta del vi recull precisament aquest fet. Suposo que l’objectiu de tal comerç era intercedir i accelerar el trànsit pel purgatori. No està comprovat que funcionés, que l’estada fos més curta però, molt probablement, devia ajudar a fer-la més suportable.
