Vi amb gasosa

La gasosa va ser beguda molt comuna a la migrada postguerra. Una fórmula magistral made in USA que és la base de la “Coca-Cola” quan s’hi afegeix un xarop per alegrar-la i fer-la realment “graciosa”, paraula admesa pels codis da Vinci lingüístics amb aquest sentit d’aigua carbònica. Aquí, la gasosa s’alegrava més aviat amb vi, que és molt més nostre que l’ensucrada apòzema d’Atlanta.

La frase cèlebre “els experiments, amb gasosa”, també és ben nostrada: es deu a l’exquisit Eugeni d’Ors, molest perquè un cambrer que no sabia obrir una ampolla de xampany li va vessar l’escuma a l’americana de xeviot. Els experiments amb gasosa, sí, i el còctel amb vi és reeixit –tastin-lo amb moscatell. Però no, no i encara més no: no experimentin amb el vi més enllà de les proporcions del seny.

Una de les excrescències de la cultureta és magnificar l’experiment com producte de gran qualitat. Els esnobs tenen una predisposició innata a proclamar el nou com a ingredient essencial d’ells mateixos, però en puritat lògica, la novetat no és ni intrínsecament bona ni intrínsecament perversa. Els esnobs a la gastronomia ja gairebé se l’han incautada, i assistim embadalits a execucions sumaries de rap amb cansalada o llamàntol amb pegadolça, cito aquests dos exemples perquè els he patit. Ara toca també l’esnobisme a l’enologia.

És molt comú que tot allò que té a veure amb el vi tingui un precedent francès. Els bordelesos van posar de moda els vins de garage, expressió amb la que defineixen petits cellers de produccions limitades, amb algun esquer especialment estrany relacionat amb el tipus de cep, l’empelt, la premsa, el cupatge, la fermentació, que no falti el microclima, etc. Jo vaig tenir l’oportunitat de conèixer el gran guru de la cosa, Jean-Luc Thunevin, al santuari de Saint-Émilion on consagra el “Château Valandraud”, i em va semblar un exemple de parvenu, adient paraula francesa per definir el personatge. Això sí, ves-li al darrera amb un flabiol sonant pel que cobra per ampolla.

Ara, la secta de l’estultícia enològica ja ens ha estat importada, i amb el concurs dels diacrítics creadors de tendència, els vins experimentals campen a restaurants i a les enoteques de més catxet. La meva experiència és, com el lector ja haurà descobert, desoladora, per no sortir del francès désolée.

Als agents secretors de plaer se’ls pot puntuar amb l’excel·lència si és que realment et proporcionen el gaudi, però també si són “interessants”. Ara bé, l’interessant no té perquè sumir-te en l’estat de gràcia, i és una fórmula verbal que et permet sortir educadament del pas quan et pregunten què et sembla allò que et presenten com si fos una obra mestra. A la inquietant música dita contemporània, salvant honrades i honroses excepcions, és més comú dir que és interessant que no pas que és bona o que t’ha agradat. Amb el vi, anem cap a aquest eufemisme. “És un vi interessant”.

Dies enrere, vaig fer cap a un restaurant d’aquells que arribes i se t’atansa un xef amaneradament sol·lícit a enllustrar-te la vanitat pel sol fet d’haver-te posat a les seves mans. Em va cridar l’atenció que tinguessin a la carta plats tradicionals com el pollastre rostit i el fricandó, i m’hi vaig abonar. Trio un Borgonya blanc amb prou cos per aguantar bé la contundència proteínica, i el xef canvia de cara per amollar-me que aquí també tenim blancs amb idèntiques funcions. Jo no sóc patriota de les cartes de vins, però per respecte a la seva feina li vaig dir que a les seves mans encomanava el meu esperit (de vi).

Heus ací que em proposa un vi denominació Penedès, fet amb cep gallec godello i amb mesos de fusta. Li vaig dir que ni parlar-ne, que em portés el Borgonya. Amb mala cara i idèntica lactosa, va deixar d’ensabonar-me, em va fotre els plats pel cap més que servir-me’ls i….. Després de dinar es va entestar de carregar-se el pollastre rostit, que era l’únic de tot plegat que pagava la pena: va portar una copa del tal Penedès perquè estava segur que si jo flexibilitzava el meu dogmatisme i el tastava, li donaria la raó i tornaria al restaurant delerós de comprar-li tot l’estoc que tenia en bodega.
No, aquell precipitat d’àcid tartàric en matràs erlenmeyer no va desmentir la meva previsió preventiva. La fusta havia fet miques la delicadesa de la godello, que és només una mica més que el most i que està més còmoda amb el mínim tractament, el consum més proper a la verema i més pròxim a la vinya perquè fins i tot el viatge el pot marejar. Godello, doncs, de la pluja galega al sol mediterrani, i torturat pel roure. Nota de cata: color de gos com fuig més satànic que tànnic, tuf de metà, gust de calaixera amb corc i retorn ranci amb reflux de tonalitats acètiques en esòfag amb espectacular final migranyós al cervell.

Podria passar-me uns quants folis explicant experiments amb vi que s’haurien d’haver fet amb gasosa, molts d’aquí mateix, sí, que comencen per voler donar categoria a varietals que són pura anècdota. I sempre són caríssims, buscant en els preus alts un certificat de valor que mai tindran pel producte que comercialitzen. Amb el greuge afegit que concloc amb una altra dita: al damunt, ser cornuts i pagar el beure.