La tradició vitivinícola a Catalunya es remunta a temps antics. Ja els nostres avantpassats cultivaven les varietats de raïm que millor s’adaptaven a cada zona i elaboraven els vins de la millor manera que podien i sabien. A l’actual DO Montsant, dins de la comarca del Priorat, pràcticament només s’hi plantaven varietats de raïm negre, sobretot garnatxa i carinyena. Així doncs, quan volien elaborar vi blanc es veien forçats a vinificar raïms negres com si fossin blancs. Ells els anomenaven “vim blancs”, i tot i que acostumaven a ser vins secs, els acompanyaven de les postres tradicionals “orelletes”. Avui en dia, només s’anomenen vim blancs als vins dolços de licor que s’elaboren principalment a les terres de l’Ebre.
L’enòleg Angel Teixidó, de petit, n’havia aprés d’elaborar aquests vins de la mà del seu pare i va voler provar de fer-ne al Celler de Capçanes amb els coneixements i equipaments actuals. L’any 2006 va buscar d’entre les finques de garnatxa negra més velles, aquells ceps amb raïms rojos enlloc de negres perquè no havien sintetitzat prou antocians durant la maduració. Raïms de baixa coloració però amb una bona maduració de sucres i que alhora presentaven una gran complexitat en aromes i composició.
Per a evitar que el color de les pells arribés al most, es va fer un trepitjat tradicional del raïm amb els peus, es va fer fermentar i es va deixar en botes de roure durant més de sis anys. Per a qualsevol vi blanc, tanta criança en fusta seria mortal de necessitat, però no va ser el cas d’aquest vi. De fet, ens trobem amb un vi sorprenent des de que es serveix a la copa fins al postgust.
La primera sorpresa és el seu color or vell amb reflexes de coure que dona la impressió de que es tracta d’un vi blanc oxidat que ja ha passat el seu millor moment. En cap moment ens dona alguna pista del que és realment.
La segona és el seu nas ja que no esperaríem res d’interessant d’un vi passat i en canvi s’obre un ventall amplíssim d’aromes que ens empeny a pensar de que es tracta d’un vi generós de Xerés o un vin jaune del Jura. Poma al forn, orellanes, mel, nous, notes làctiques i de llevat.
La tercera és la boca. Hom s’espera un vi dolç i en canvi es troba amb un vi absolutament sec, fins i tot salí, amb volum, amb densitat i alhora amb una acidesa persistent que ens fa salivar. Tornem a trobar tota la complexitat aromàtica que perdura llargament una vegada deglutit.
Un vi tant especial pot semblar difícil de maridar, però res més lluny de la realitat. El meu maridatge preferit és amb un bon pernil ibèric. Harmonia de salinitats, complexitat d’aromes que no es trepitgen i una bona acidesa que acompanya a la perfecció el saborós greix del pernil. També el podríem prendre amb carns i peixos amb salses a base de fruits secs i formatges amb personalitat.
El nom d’aquest vi és Vb/1. Aquestes son les sigles de vim blanc i 1 perquè 2006 va ser la primera anyada en que es va elaborar. La segona amb el Vb/2 va ser el 2009 i la tercera serà la del 2013. No es pot elaborar cada any perquè no sempre es troben els raïms rojos de garnatxa necessaris per aconseguir aquest blanc de negres i evidentment no n’hi ha gaires ampolles.
[ANNA CASABONA]
