En vam dir així, sí: VilaPensa. I els dissenyadors ho van representar d’aquesta manera tan enginyosa: Vila?ensa. Amb el signe ?, que s’assembla tant a la lletra P, a qualsevol pe, en la forma, i que s’assembla també tant a la pe de pensar, en el fons. I és que la filosofia neix de la pregunta, i aquesta s’origina sempre en el dubte. El dubte metòdic davant un univers ple de foscor, que sembla que demani la nostra intercessió com a eterns preguntaires. Un bon filòsof, al meu entendre, s’assembla molt al nen que comença a enraonar, que tot ho pregunta. A la vegada, però, s’assembla també al vell, que sap que només les preguntes sense gaire importància, les qüestions sobre les contingències de la vida, poden ser respostes (¿on és, el pa? ¿Quants màsters té, la Maria Engràcia? ¿Què va fer, diumenge, el Barça?). Mai les més fondes, mai les definitives: ¿quin sentit té viure? ¿On anem després de la mort? ¿Com podem desentranyar el misteri de la bellesa? ¿Per què hi ha cossos que ens provoquen tant de desig i altres que, per contra, no motiven si no el nostre rebuig?
VilaPensa —o Vila?ensa— ha sigut, primer de tot, la idea lluminosa d’un vilafranquí discret, que no s’ha prodigat gens en societat, perquè fins fa encara no dos anys treballava com un escarràs. Tot va ser jubilar-se i matricular-se a la facultat de filosofia de la UB. Es diu Jordi Sàbat, té seixanta-un anys (bé que n’aparenta uns quants menys). És una persona molt ferma, de grans conviccions; un home extremadament educat, insistent, també, però algú que no es fa mai pesat. Suposo que aquest tarannà li ve de la seva convivència professional amb els alemanys: en Sàbat és, com la major part dels alemanys, un home seriós, compromès, treballador. No, esclar: la manera de ser d’una persona no ve del tracte que ha mantingut amb els ciutadans d’un país, encara que sigui un país tan civilitzat com Alemanya. Aquests, si de cas, deuen haver reforçat els trets de caràcter del nostre amic…
¿Però què dimonis és, VilaPensa? Un ambiciós festival del pensament: conferències, exposicions, concerts, representacions teatrals, que s’ha celebrat a la capital del Penedès, entre els dies 18 i 22 d’abril, i que s’ha inspirat en el que Barcelona organitza des de fa uns quants anys. La quimera és de l’home que ja he esmentat, i l’hem seguit quatre més: dos joves estudiants de filosofia, en Marc Illa i en Toni Porras, un filòsof i director d’institut, Pere Martí, i aquest humil servidor de vostès. El festival ha estat un èxit rotund, que podríem dir que ha sorprès la mateixa empresa. Francament, jo comptava que faríem una bona entrada en alguna de les conferències, però no en totes, no pas en tots els actes. Les reflexions d’Antoni Puigverd sobre la relació —sempre controvertida— entre realitat i mitjans de comunicació va aplegar 300 persones, poca broma! La de Teresa Guardans sobre la manera de fer servir el silenci va fer petita la capella de Sant Joan. La sessió de dues hores que vaig tenir el privilegi de compartir amb l’amic Josep M. Esquirol —ell, reflexionant sobre la filosofia de la generositat; jo, sobre el valor de la paraula poètica— va omplir l’auditori del Vinseum i —cosa que em sap molt de greu— va deixar-ne fora setanta persones! Les conferències van tenir lloc en diversos espais de Vilafranca (als tres que ja he esmentat, cal afegir-hi l’hotel Pere III, per al sopar filosòfic amb Jordi Sales; l’hospital, per a la sessió sobre la manera d’afrontar l’envelliment, amb Begoña Román, entre altres; i L’Escorxador, per a la xerrada sobre transhumanisme, d’Albert Cortina). Eren actes de franc, llevat el teatre, i la gent s’hi ha abocat amb passió. ¿Per què?, em pregunto jo, que soc escèptic de mena (per cert, el tema vertebral d’aquest primer VilaPensa era, justament, l’escepticisme. I el lema, Res no és veritat).
Primer de tot perquè, probablement, estem farts —no tips, no: farts— del soroll i de la propaganda. Tenim ganes que ens expliquin coses amb fonament. Tenim ganes de sentir que aprofundim arrels, i no que ens quedem sempre arran de la superfície. Ganes que se’ns parli críticament, i no planament i estúpida.
Segon, perquè ens interessa saber què pensen els altres. Què pensen alguns experts sobre temes tan indefugibles per a la nostra condició com la mort, per exemple, o alguns dels valors essencials de la condició humana.
I tercer perquè, com que vivim en una època que algú ha qualificat de crisi de valors, sentim també el neguit de no caure en la desesperança i, doncs, refermem la nostra confiança en la paraula i en la raó, fins i tot en la fe religiosa.
És per tot això que em sembla que VilaPensa ha sigut un èxit inesperat. L’any que ve mirarem de fer-ho encara millor.
