El terrer és paisatge. I el paisatge és un concepte poderós, que permet situar el món de la vinya i del vi en una posició d’avantguarda. M’explico: Poques coses són tan importants com el paisatge, perquè d’ell se’n deriva el nostre ser individual i col·lectiu: la memòria, la cultura, les paraules, els gests, la sostenibilitat, la salut, el benestar. I en l’àmbit agrari (perquè la vinya és paisatge agrari), la gestió del paisatge també implica la preservació de la diversitat, el valor ecològic i, en conseqüència, un model econòmic sostenible. És per això que el paisatge és un bé comú i és des de l’àmbit local i l’empoderament de les persones del lloc que neixen projectes amb aquests valors. Relacionats amb el paisatge agrari i vinculats a l’àmbit vinícola trobem per exemple la candidatura del Priorat a la UNESCO i la creació del consorci dels Aspres a l’Alt Empordà.
Des de l’aprovació del Conveni Europeu del Paisatge l’any 2000, els països europeus han anat desenvolupant polítiques de paisatge que ens ensenyen una manera nova de donar valor al paisatge i de gestionar-lo, preservant aquests valors. A Catalunya, l’Observatori del Paisatge ha fet una feina ingent en aquesta direcció, així també els departaments de geografia d’algunes universitats, amb projectes innovadors i internacionals com el Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge i del Patrimoni UAB-MUHBA (Universitat Autònoma de Barcelona – Museu d’Història de Barcelona).
La gestió del paisatge, des del pagès a l’elaborador i posant èmfasi en la importància de les polítiques locals i de país en relació a aquest àmbit, afecta d’una manera determinant el món de la viticultura. Perquè el vi és i serà paisatge o no serà. Perquè és des d’una bona gestió i polítiques de paisatge que ens determinarà el futur del món del vi: la pervivència de la pagesia, un model econòmic sostenible local, el valor i importància d’explicar el terrer, el valor de viure’l i, al cap i a la fi, la qualitat dels vins que s’elaborin i la capacitat d’explicar-los, que vol dir la construcció d’un relat. Per això, enfocar el món del vi des del paisatge és avui la millor manera de situar-lo en uns valors d’avantguarda.
I és també des d’aquesta perspectiva que s’ha de començar a obrir alguns debats que es fan necessaris. En citaré dos. El primer, la relació del paisatge i l’enoturisme. L’enoturisme no es pot convertir en una simple estratègia comercial, sense uns valors de paisatge al darrere. Joan Nogué, exdirector de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, ho explica així: “Si l’enoturisme vol tenir llarga vida i no rebre les sotragades de les modes que van i vénen s’ha de centrar molt més en els valors del paisatge, els ha de ressaltar, els ha de compartir i els ha de saber comunicar. Uns valors que no són només productius, sinó també estètics, socials, culturals i, fins i tot, morals (bellesa, equilibri, harmonia…). Ha d’entendre -també- que el paisatge és un bé comú: no és un objecte qualsevol, una simple porció tangible del món extern, i molt menys una mercaderia. El paisatge és el lloc d’encontre entre el subjecte i l’objecte, entre l’individu i la realitat que l’envolta; és un espai de sociabilitat i d’intercanvi existencial. No ‘tenim’ un bé comú (en aquest cas el paisatge), sinó que som partícips d’aquest bé comú; en certa manera, ‘som’ part del bé comú i, per tant, ’som paisatge’.”
L’altre debat que s’hauria de començar a obrir és com ens reconnectem amb el món agrari, per recuperar l’herència directa del nostre passat, que vol dir la cultura patrimonial, toponímica i paisatgística que ens hi vincula. La desconnexió amb el món rural i la natura ha estat tan profunda en les darreres dècades, que la transmissió d’aquests coneixements i valors ja no es pot fiar a les famílies, haurà de passar per l’escola. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri, amb molta lucidesa, fa aquesta reflexió: “El paisatge no és mera geografia. Ni tan sols mera geografia humana. És, sobretot, un diàleg, una conversa que mantenen entre si totes aquelles coses que han estat modelades per la mà de l’home, les ‘vinyes verdes vora el mar’, el camí sinuós que ascendeix pel turó entre ginestes, la vella cabana mig derruïda, el xiprer, l’alzina, l’ametller que creix abandonat a la clariana, la feixa que es resisteix a la inèrcia de l’erosió… A cada pam de paisatge hi ha hagut una història. (…) No deixa de ser irònic que l’escola senti més interès per la darrera nova tecnologia, condemnada a una vida efímera, que no pas per desenvolupar una pedagogia del paisatge, que és la pàtria circumdant i permanent. (…) Un país que no ensenya a les noves generacions a gaudir del paisatge i a tenir-ne cura, més enllà del seu pintoresquisme, no és tan culte com creu. El paisatge és un llibre obert… que corre el risc de quedar-se sense lectors per pèrdua del que podríem anomenar l’alfabetització de la mirada. Però també tenim un deure de memòria, amb el paisatge. (…) Si l’escola s’adonés de la importància d’una pedagogia del paisatge, no es preguntaria la manera d’introduir el medi a les aules sinó què fa si l’exclou.”
En uns moments tan determinants de construcció d’un nou país, col·locar els valors de paisatge en la centralitat del discurs i obrir debats com els citats és també la manera de reivindicar uns valors per aquest nou país.
____________________
Fotografies de Òscar Pallarès, redactor en cap de Papers de Vi
