En temps de plena i irreversible globalització dels mercats, on en molts països fa temps que han decidit potenciar els productes del seu país, ens trobem que tot i els esforços dels darrers anys, en els Països Catalans encara tenim grans reptes per endavant. El dubte sobre si el nostre vi és de gran qualitat penso que no pot existir, prova d’això és que ja abans de Crist les àmfores de vi del nord de la Tarraconensis s’exportaven a Roma, i a molts indrets de l’imperi romà i la Gàl•lia.
L’època daurada de l’exportació del vi i l’aiguardent entre els segles XVIII i XIX és una altra mostra excel•lent que acredita que el vi dels nostres conreus és de primera qualitat. No obstant això, crec que la ciència en el nostre país li ha costat molt donar suport en aquest sector. La meva humil opinió és que la qualitat del nostre vi vé donada sobretot per la procedència geogràfica, el tipus de sòl en el que estan plantades les vinyes i la nostra climatologia, i que independentment de la varietat del raïm la nostra terra és capaç de fer un molt bon vi. Però com bé deia el principi, davant un món global hem de ser singulars, per això esdevé una elevada prioritat treballar a fons no només per obtenir un excel•lent producte sinó també perquè aquest sigui ben singular.
Crec que tímidament, es va intentar iniciar aquesta feina a finals del segle XVIII, amb la creació de l’Acadèmia de les Ciències, d’on es crea la Direcció d’Agricultura. Un dels seus acadèmics, Josep Navarro i Mas, que a l’any 1797 va publicar Memoria sobre la viña, ens parla de les varietats de raïm dels nostres cultius en aquella època; les varietats negres amb les garnatxes, sumolls, caranyenes, picapolles negres, martorelles, trepat, i les varietats blanques com les panses valencianes, macabeu, parellada, santjoans, isagues, moscatell, malvasies, picapolls blanc i xarel•los. Al mateix temps també podem llegir en aquesta memòria una anàlisi crítica sobre el cultiu de la vinya destacant que cal millorar-ne la qualitat.
Per tal d’aprendre dels errors, crec que ens vam equivocar. Quan en altres indrets, ja abans i després de la fil•loxera, es va apostar ben fort per la tecnologia enològica, en la tasca per a determinar quines eren les varietats més adequades per cultivar en les seves terres fèrtils, en determinar els cupatges més interessants, a través de tot tipus d’anàlisis en laboratoris, i la modernització industrial en l’elaboració. Aquí es van concentrar gairebé tots els esforços en obtenir raïm per l’elaboració de grans quantitats de cava, sens perjudici de les felicitacions que es mereixen els caves del nostre territori en el dia d’avui.
Posteriorment, no podem oblidar que durant el naixement de les denominacions d’origen i la introducció d’una manera generalitzada del vi embotellat, es va començar a conrear i embotellar de manera massa impulsiva el vi de les varietats franceses més reconegudes sense abans haver fet un treball més potent mitjançant la tecnologia enològica amb les pròpies varietats tradicionals. És aquí on penso que tenim encara molta feina a fer, en treballar decididament amb les nostres pròpies varietats, i obtenir així per fi, un excel•lent producte singular en un món global, sense perjudici dels grans èxits que ja avui celebrem mundialment en aquest sentit.
http://www.naciodigital.cat/vadevi/noticia/4231/singularitat/vi
[Josep Saperes]
