Vacances pandèmiques de primavera

Durant aquests darrers mesos d’excepcionalitat, malauradament i tot i el confinament, he hagut de fer viatges continuats fora del Pallars. En un d’aquests viatges, arribant ja a destí, em vaig despertar pels rajos de sol que entraven pel vidre del cotxe. Endormiscada, mirant pel vidre, vaig tenir per un moment la sensació d’estar arribant en un petit poble costaner. El cel era blau i clar, i la ciutat de destí real era Barcelona. Amb un cel net com no havia vist mai, des de la Ronda de Dalt, es veia brillar la mar i per primer cop percebia Barcelona com a ciutat Mediterrània.

Qui ens hagués dit que en tan poc temps posaríem el sistema cap per a baix tenint com a conseqüència “menor”, per exemple, l’eliminació temporal de la contaminació de Barcelona? Quin moment! Això em semblava albirar un futur de canvis imminents.

Sóc de tarannà optimista. En més d’un moment, durant aquests mesos, m’he sentit emocionada de creure, de creure’m, que aquesta seria la gran oportunitat per finalment posar sobre la taula les qüestions importants que, com a societat, hem de fer front d’una vegada per totes.

Em trobava a mi mateixa fantasiejant en com a partir d’ara aquelles ments més conservadores i/o liberals per fi entrarien en raó i que, totes, ens podríem posar d’acord en plantejar noves maneres de fer més justes socialment, més sobiranes, més sostenibles i més cooperatives, deixant de banda el pes de les propostes, anomenades, “realistes” davant de les sempre, també anomenades, “utòpiques”. Pensava que els governants entendrien que la participació és l’eina fonamental en moments com aquests i que seria d’imperiosa necessitat consultar la població i treballar conjuntament per fer que aquest món nostre sigui millor.

(…)

Encara no havíem arribat ni al pic de la pandèmia que el president del Consell Comarcal del Pallars Sobirà publicava una carta oberta adreçada al president de la Generalitat on, en nom de tots els ajuntaments – sense tenir-hi l’acord – així com de tota la població pallaresa – sense haver-la consultat -, sol·licitava una sèrie de mesures urgents que se centraven principalment en dos eixos: 1. La flexibilitat de les normatives urbanístiques i en general tota la legislació sectorial; i 2. Una inversió, remarcava, urgent en noves vies ràpides.

Que, què? Com diu? Potser no ho havia llegit prou bé. Em vaig indignar com feia molt de temps. En plena crisis sanitària d’abast planetari el president d’una administració territorial demanava, de nou, laxitud en normes urbanístiques i vies ràpides d’accés com a mesures principals per dinamitzar el territori? Qui no hagi estat al Pallars Sobirà li puc assegurar que no tenim problemes d’accessos ràpids al territori; i alhora vistos els cadàvers dels blocs de pisos que han quedat després de la última crisi immobiliària, a hores d’ara, hauríem d’haver après la lliçó i entendre que en cap cas aquesta mesura pot ser revulsiu de res sinó tot el contrari. On estava en aquesta carta la defensa contundent cap a la pagesia i els preus abusius que han cobrat i continuen cobrant en aquestes setmanes (50 euros el corder)? On estava la preocupació de la vulnerabilitat d’una part important de la població? I les empreses, projectes, entitats més enllà del turisme? On estaven les demanes d’un canvi de model que reiterades vegades ja hem pogut comprovar que és molt fràgil?

Enmig de la meva indignació opinava (i opino) que davant d’un representant polític d’una administració territorial, del sou del qual no vull recordar-me’n, se li pressuposa, com a la resta, tenir una professionalitat extrema en la tasca que fa i el càrrec que ocupa. Aquests representen una administració pública i com a tals han de tenir un pensament objectiu enfocat al bé comú de totes les persones, fent ús d’una estratègia que garanteixi la sostenibilitat del territori que miri d’estar per sobre de qualsevol embat.

Al meu entendre, en els temps que estem vivint, i tenint en compte el càrrec que representen, el que esperava eren reflexions profundes entorn de com podríem encarar això entre totes, enlloc de “vies ràpides” que aportin com a solució el rescat des de “l’espai exterior”.

La política de partits ha oblidat, gairebé sense haver-la posat mai en pràctica, la cultura de la participació. Ha oblidat que una democràcia sana ha de ser aquella que vagi més enllà de les urnes, executant consultes a la població. És urgent afavorir la cultura participativa (de qualitat, amb tot el que penja) que ha de venir per quedar-se i que, evidentment, ha de ser vinculant a la pràctica política de l’administració pública.  Si no, que ni es comenci!

Però mireu com són les coses… Repassant l’esborrany d’aquest article he obert els ulls. Com he pogut caure en aquest error! Acostumem a donar excessiva importància al paper dels polítics en la generació dels canvis profunds. Això és un error descomunal! No podem caure-hi de quatre potes. No podem desapoderar-nos de la nostra capacitat per generar canvis de veritat, de la responsabilitat de liderar-los i efectivament arribar allí on hem posat les nostres expectatives. Tot és més senzill. Aquesta actitud enfadada que ens aclapara ens fa prendre una postura que, tot i semblar-nos activa, és justament la contrària. Ens converteix en éssers passius a l’espera que altres resolguin allò que “des de fóra” tenim clar que s’ha de canviar. Hem de saber transcendir aquesta actitud que ens intoxica. Siguem actius en els canvis que volem, siguem exemple. Participem en tot allò que ens aproximi al paradigma que anhelem i alcem sempre la veu per donar la nostra opinió respectuosa sobre com volem que sigui el nostre món. Apostem pel bé comú, la solidaritat entre comunitats, el respectes entre éssers humans, i construïm entre totes, un futur fet a escala humana, sense especulacions ni explotacions.

La Generalitat de Catalunya ha publicat una línia d’ajuts destinats a les comarques perquè aquestes puguin iniciar uns processos de participació per definir l’estratègia futura d’aquests territoris. Molt bé. També ha iniciat un interessant procés de participació a escala de país per definir quina ha de ser l’estratègia alimentària[1]. Fantàstic! Però això s’ha de vetllar. Com a habitants d’aquests territoris ens hem d’organitzar per vetllar que aquests processos siguin els més transversals, formatius i dilatats en el temps, per tal de generar processos de reflexió de qualitat i transformadors pel mateix territori. Això ha de ser cuit a foc lent, amb paciència i amb temps. I alhora hem de començar a posar en pràctica totes aquestes idees que nosaltres mateixes posem sobre la taula. Els canvis permanents venen d’una veritable transformació de la societat i aquesta no pot esdevenir, només,  dels pensaments d’unes “curtes i pandèmiques vacances de primavera”.


[1] https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/385455/departament-dagricultura-engega-proces-participatiu-decidir-futur-lalimentacio-catalunya

_______________

Article inclòs dins del cicle “Dimarts de reflexió” impulsat pel Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1.