Una transició que ens obliga a transaccionar

Ara mateix si hi ha algun tema que ens implica a tota la humanitat, de grat o per força, és el canvi climàtic. El repte climàtic, la crisi climàtica, l’alteració climàtica, la sotragada climàtica, el terratrèmol climàtic, etc. Tota la humanitat estem units en el destí catastròfic que ens hem dotat a nosaltres mateixos, especialment per part dels ciutadans dels països occidentals com a màxims responsables al generar el model I com a principals usuaris de combustibles fòssils. Un destí que està provocant ja la sisena extinció massiva d’espècies i que està generant una nova etapa geològica que alguns anomenen Antropocè, com a continuació de l’Holocè. Aprofito per informar que el planeta Terra, acabi com acabi la crisi climàtica se’n sortirà, encara que passin milers d’anys a assolir una nova estabilitat climàtica. Una altra cosa és si l’espècie humana encara hi serà per a veure-ho i viure-ho.

Tenim un desafiament com mai la humanitat s’hi ha trobat. Potser només seria comparable al que va passar al Paleolític, quan va estar a punt de desaparèixer l’espècie quan comptava amb pocs centenars d’individus.

Tots tenim feina a fer. I això també ens interpel·la com a territori. Siguem clars, en els propers anys, si almenys volen desaccelerar (frenar ja sembla impossible ara mateix), no podrem deixar cap teulada sense plaques solars. I quan diem cap, volem dir cap. Però, alhora, haurem de posar moltes hortes solars I molts més parcs eòlics. Més i arreu. I quan diem arreu, arreu.

A Catalunya tenim l’amarga experiència que quan s’han posat parcs eòlics s’han posat per part de grans empreses, sense comptar amb el territori. A Alemanya I a Dinamarca, prop del 50% dels parcs eòlics pertanyen a la gent o institucions o entitats del territori. Aquí el solitari molí de Viure de l’Aire a l’Anoia.

Lluny dels centres de consum, quan l’energia hauria de ser no tan sols 100% renovable, sinó també de Km. 0. I, a ser possible, 100% democràtica. Això implica fer que el territori participi en la presa de decisions en la instal·lació de l’energia renovable i, sobretot, en el seu foment.

Si el 100% dels parcs eòlics els tenim a la Catalunya Nova i res als grans centres consumidors i res a la Catalunya Vella, on es té la Imatge que allò sí que representa Catalunya i que és intocable, doncs es creen uns greuges de desequilibri territorial. Reals o no.

Tenim una emergència i tots haurem d’assumir responsabilitats. Per tant, haurem de transaccionar i haurem d’acordar. I transaccionar en cap cas significa claudicar. Encara que facin els deures, els grans centres productors d’energia ens necessitaran. Si ens necessiten, aquesta és la nostra força perquè tenim el territori.

Per tant, sí a fer fora l’energia nuclear i els combustibles fóssils. Sí a posar 10 vegades més energia eòlica i 100 més de solar, però sí a fer-ho amb consens amb el territori. I, sobretot, amb compensacions, ja que aquest territori rep poques inversions i pateix envelliment i despoblament. Sí a la generositat amb el planeta, però que la resta del país també tingui generositat amb el que només considera un rerepaís. Nosaltres oferirem energia, però tot el territori n’ha de produir. I quan diem tot, vol dir tot, inclosa la Catalunya Vella. I quan diem oferirem, vol dir que ens l’hem de cobrar. Els impactes negatius provoquen el desequilibri territorial, els positius fomenten l’equilibri.

Oferirem territori i a canvi demanem percebre un futur. Només això. I tot això.

_____________________________

Contingut inclós dins del cicle “Dimarts de reflexió” creat i publicat conjuntament amb el Museu de la Vida Rural.