Que no es confongui el lector. La pregària que el passat divendres dia 12 d’agost es va dur a terme al Monestir de Poblet no formava part de les matines, les laudes o les completes. Com la dels membres de la comunitat cistercenca, però, era una pregària col·lectiva, emmarcada per la pedra, la natura i el silenci d’una nit estrellada. La va oficiar Jordi Savall, al capdavant de l’orquestra Hespèrion XXI, i va anar dedicada a tots i totes aquelles que dia rere dia es juguen la vida al mar Mediterrani. Persones que fugen d’una casa que encara senten seva, malgrat que ha estat destrossada –en el sentit literal i en el figurat–. Una casa on no els deixen ni poden viure. I la mar, una vegada més, com ja ho va fer l’any passat amb el relat dels viatges de Ramon Llull, va ser el vehicle escollit per Savall per entonar el plany adreçat a aquesta Europa que no escolta i que mira a una altra banda.
La mar com a bressol de cultures mil·lenàries. La mar com a tomba dels qui fugen a la recerca d’un futur que els ha estat negat. Una mar que actua com una frontera geogràfica que separa, però també com a mitjà de transmissió de coneixement que agermana. I un Jordi Savall que decideix que val la pena aferrar-se a aquesta darrera accepció. Perquè és així com ho fa la música, que no n’entén de fronteres i que transforma en melodia la convivència i la influència entre les diverses cultures banyades pel Mediterrani.
Així doncs, sota el títol Les músiques cristianes, jueves i musulmanes en diàleg, l’orquestra Hespèrion XXI va interpretar més de vint peces originàries de Síria, Israel, Romania, França, Jerusalem, Granada, Moldàvia, Grècia, Xipre, Itàlia o el nord d’Àfrica. Més enllà de la sonoritat de les peces instrumentals, en què els músics no necessiten ni mirar-se –cadascú concentrat en el seu instrument– per emetre una melodia que sobrepassa la perfecció, són les veus de Lior Elmaleh (Israel), Waed Bouhassoun (Síria) i Katerina Papadopoulou (Grècia) les qui aconsegueixen, com sosté Amin Maalouf, “tornar a donar a la nostra humanitat desorientada alguns senyals d’esperança.” Per sobre de la fe que actua com a motor de creació d’aquestes cançons, l’escriptor libanès aposta per un diàleg, no de creences, sinó d’ànimes. L’acurada selecció d’un repertori que entonava un cant a Al·là, Jahvè o Déu va aconseguir que, amb la lloança com a pretext, els presents a la plaça del Monestir assolíssim aquesta comunió. No amb Al·là, Jahvè o Déu, sinó amb aquell qui, a l’altra riba del Mediterrani, pateix, sent i estima com nosaltres.
Quan algú s’endinsa al Monestir de Poblet, sap que no restarà indiferent. Encara que s’hagin contemplat els seus murs de pedra, una vegada i una altra, és necessari revisitar-lo; convida a aturar el temps i a reflexionar més enllà de la quotidianitat que ens marquen les agendes. Amb l’experiència del concert de l’orquestra Hespèrion XXI encara recent, una es pregunta si no caldria posar música a la geopolítica i aconseguir que el diàleg entre melodies esdevingui, un dia, un diàleg real entre cultures; entre països; entre persones. Un veritable diàleg d’ànimes.
