Aquests dies he acabat, amb uns alumnes de batxillerat, la lectura i l’anàlisi del llibre Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders. Que recomanable que resulta, sempre, en Calders! Ens cal, certament, molta literatura transcendental: novel·les que ens plantegin, posem per cas, cap on fem cap després d’aquesta vida de joia i tribulacions a parts iguals; poemes que descriguin els topants més llenegadissos de la passió o del dolor; assajos que aprofundeixin la necessitat de creure en Déu o de tot el contrari… Calders, sense deixar de fer incursions en tots aquests camps, se’n surt d’una altra manera: la seva narrativa sembla que es prescrigui d’animar-nos, tot sovint, el somriure a la cara, bé que és un somriure, si se’m permet la certa contradicció, profund, a vegades amarg i tot. Somriem, certament, però no deixem de rumiar sobre les qüestions que ens posa —desafiador— el gran escriptor barceloní, i que, en ocasions, voregen l’absurd.
El conte més famós d’aquest llibre és el que dóna títol, també, a l’obra. Però jo us en vull recomanar un que, en llegir-lo fa molts anys, i en rellegir-lo recentment, ja em va fer i m’ha fet ara molta gràcia. És més: me n’ha fet més ara que no trenta-tants anys enrere, quan el devia llegir per primer cop. ¿I per què, això? Doncs perquè, en aquests tres decennis llargs que s’han escolat entre la primera lectura i l’actual, el món de la gastronomia ha evolucionat extraordinàriament. I, en paral·lel a això, també el nostre gust ha canviat, s’ha sofisticat, i el fet de parlar de menjar —de plats, de restaurants, de xefs, de menges noves o recuperades— s’ha fet gairebé tan comú i insistent com el tema del temps meteorològic: plourà o no plourà, has tastat la pasta italiana amb tòfona o no l’has tastada mai… Sembla que si no parles de gastronomia hagis de ser un pallús rematat!
“Refinaments d’ultramar”, es titula el conte en qüestió, i comença així: “Un dels plats més exquisits que encara es poden degustar actualment és el shilayo”. Tot seguit, Calders descriu aquest peix singular: “Un rar producte marítim, un veritable enigma per als naturalistes”. És, de fet, un amfibi. “No se sap ben bé si cal classificar-lo entre els crustacis o els batracis”. I, a continuació, ens en dóna un detall valuosíssim, que, sens dubte, diu molt de la singularitat d’aquesta espècie: “El shilayo camina dret i neda en posició horitzontal”. De barretada!
Calders, un dels escriptors més irònics i sorneguers de la literatura universal —i un tros de pa com a persona, val a dir-ho—, sovint fa ús d’aquest recurs: comença a descriure una situació que és perfectament inventada, i ho fa amb una aparença de realitat i amb una exhaustivitat de detalls que ens deixen, ras i curt, aclaparats. Però, en tot aquest aparat de detalls, hi va deixant dades que, de tan sabudes, estan dotades d’una severa comicitat. És hilarant, sí, però ell fa veure que fa una dissertació elevada, que ens ofereix un discurs irreprotxablement seriós i construït amb el màxim rigor. Aquesta dada, posem per cas: “El shilayo camina dret i neda en posició horitzontal”! Sensacional!
En el conte que comento, l’autor ens explica com s’ha de pescar, o caçar, el shilayo. No és gens fàcil, que consti (“el shilayo corre, es defensa, s’arrapa a les cames dels convidats”), i, per a això, calen armes defensives i ofensives, com en les justes medievals. Primer, cal equipar-se d’unes polaines de jute, per evitar les mossegades que fa l’animal quan es veu acorralat i sent la proximitat de la mort (per evitar, més ben dit, que les mossegades caiguin en carn humana); i, després, també calen uns bastons de xicranda o sicòmor, l’arma ofensiva imprescindible que servirà per estamordir la pobra bèstia. Tot això, Calders ens ho explica com qualsevol tractadista abordaria el seu tema: això és, amb una admirable precisió científica, amb una seriositat absoluta.
Abans, però, ens ha advertit que “les femelles són més saboroses que els mascles, com sempre i a tot arreu” (per a una afirmació com aquesta, segur que avui dia un corrector d’estil —i vetllador, ai, las!, d’allò políticament correcte— miraria de convèncer l’autor que fes servir les tisores). El relat és delirant, i Calvino o Mrozeck no l’haurien escrit millor. Primer es bastoneja els animals, se’ls estaborneix. Tot seguit, se’ls tira damunt unes graelles roents. “En sentir la cremada, les bèsties es deixondeixen i salten fora de la planxa. Aleshores els convidats els cacen al vol amb les raquetes i els tornen de rebot a la planxa, tantes vegades com calgui, fins que queden daurats segons els gustos”. Entre una cosa i l’altra, com cal suposar, el shilayo ha mirat de defensar-se amb ungles i dents, tot fent “uns crits esborronadors”. Quan, finalment, tenim el peix, o l’amfibi, sotmès, ja ens el podem menjar. Ha costat tant arribar fins aquí, que l’hem de trobar bo per força: “Es parteix per la meitat amb una estrebada seca i es xucla la molla, sense presses, però sense entretenir-se, perquè es torna agre [sic] en cosa de minuts”. Calders, doctíssim, ens informa sobre el tarannà de la bèstia en ser cerclada, sobre la manera com cal cuinar-la perquè no perdi les seves propietats organolèptiques, o com se digui, i sobre tota la pesca (o, més ben dit, sobre tot el que ve després de la pesca).
Que bo que és, Calders! En el desenllaç del conte, però, hi posa una rúbrica genial. Convençut que el consum de shilayo pot resultar dissuasiu per l’extrema dificultat (i fins i tot perill) de pescar-caçar-lo i de preparar la cuina de l’animal, explica això: “Per desgràcia, són costums que tendeixen a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a un o dos lustres ja no serà possible de trobar shilayos a cap cuina d’aquelles terres [l’Amèrica central, ha dit al començament]. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel lluç de palangre i per plats que no volen tanta paciència”.
Una brillantíssima conya marinera, sigui dit amb la màxima propietat!
