“El darrer dia que vaig estar a l’hospital pel naixement del meu fill em van portar un préssec amb el dinar. Era dur com una pedra. Com no m’agrada haver de llençar menjar, me’l vaig endur cap a casa. Si hagués sigut un dels meus, en un parell de dies hauria estat a punt. Aquest, en canvi, va passar tot el mes de juliol fora de la nevera sense immutar-se. El meu home i jo rèiem convençuts que teníem una mòmia de préssec a la cuina. De fet, no es va arribar ni a podrir com ho fa la meva fruita; es va arrugar d’una manera que no era natural.”
La Maria Baceiredo és pagesa. M’explica això mentre el seu fill, d’encara no un any, penja d’un noguer còmodament assegut en una cistella. Som a uns pocs quilòmetres de Reus, en un tros de terra conreat des de fa centenars d’anys. Aquí la Maria produeix verdura ecològica d’una manera que ella mateixa considera artesanal. “M’ho faig tot jo sola.” Davant tinc una dona molt decidida, llicenciada en Història a la URV, que després va decidir estudiar agrònoms a Barcelona. Les pràctiques les va realitzar en els camps del Baix Llobregat. Havien de durar un mes, però es van convertir en quatre anys. “Era impossible aprendre tot el que calia en un mes”. El seu mestre va ser un pagès dels de tota la vida que havia decidit reconvertir la seva producció en ecològica.
La Maria, però, va més enllà de l’agricultura ecològica. De fet, a les seves plantes no els fa ni els tractaments permesos. És una convençuda de l’agricultura regenerativa, és a dir, la que es recolza en els processos naturals per reposar nutrients, aigua i obtenir sòls fèrtils. El seu objectiu és assolir un equilibri amb els sistemes naturals. M’explica que no és fàcil, però, un cop ho aconsegueixes, la mateixa fauna s’encarrega de mantenir a ratlla les plagues. Ella mateixa fa broma de l’herbassar que creix en part dels seus camps. Em diu que li cal segar sovint l’herba, però que, a mesura que la capa tallada augmenta, costa més que en surti de nova. A més, en ple estiu aquesta capa protegeix el terra del sol inclement, tot ajudant a mantenir-ne la humitat.
Només disposa d’unes dues hectàrees de terra, tanmateix, amb això aconsegueix treure’s un sou i alimentar, assegura, els quatre-cents alumnes de l’escola Puigcerver, un dels seus principals clients. Mentre m’ho explica, se la veu especialment orgullosa que les seves verdures nodreixin la canalla i m’explica que s’ho passa d’allò més bé quan els nens i nenes visiten l’horta i ella els ensenya com la treballa. Considera que un dels reptes principals de l’alimentació rau precisament en l’educació de la població i especialment dels infants. “Hem perdut el coneixement i referències dels nostres avis i només ens guiem per l’aspecte. En canvi, davant un tomàquet perfecte pots estar pràcticament segur que no serà un bon tomàquet. La naturalesa no funciona així.”
El mateix fenomen que passa amb la fruita i la verdura es reprodueix amb les persones a Instagram, em comenta. “Les noies, tan acostumades a utilitzar filtres a les seves fotografies, després no s’agraden al natural, per molt boniques que siguin.” Fins ara no m’havia adonat que la tirania dels models estètics actuals estigués tan connectada amb els tomàquets. Comentem que el fet trobar un insecte a la verdura pot ser un senyal d’agricultura respectuosa. Tanmateix, la majoria de la gent encara ho interpreta al revés.
“Els consumidors tenim un poder enorme, però no l’estem exercint. Ens cal que tornem a aprendre a valorar la qualitat dels aliments, i des de petits”. Per exemple, en el cas de la fruita “ens hem acostumat a comprar-la verda, mal collida i sense gust; però és impossible que sigui bona si ha de venir de lluny.” En aquest cas, la proximitat no només afecta la petjada de carboni del producte, sinó a la seva qualitat. L’agricultura em comenta, ha de fonamentar-se en el policultiu i ha de ser fonamentalment de proximitat. Exactament el contrari d’allò que es fa quan es prioritzen les economies d’escala que tant agraden al sistema capitalista, per tal de maximitzar beneficis a qualsevol preu.
El 2017 va obrir una petita botiga i recorda amb un somriure les llargues xerrades amb les seves clientes parlant precisament de la qualitat dels aliments. Fa no res, però, que l’acaba de tancar. M’explica que amb el petit no té temps per tot i que ha prioritzat un ritme de vida més tranquil. Parlant de botigues i comerç, comentem l’arribada de les grans cadenes amb ofertes de productes ecològics. Sens dubte, el fet que grans productors agrícoles s’hagin reconvertit a la producció ecològica industrial respon al fet que hi han vist una oportunitat de mercat. La causa és, sens dubte, un augment de la sensibilitat de la població pels temes ambientals i de salut. Durant la pandèmia, l’agricultura ha estat el sector econòmic que més a crescut i, especialment, la producció ecològica.
Ara bé, no tot el que brilla és or. L’etiqueta d’ecològic només fa referència a la no utilització de pesticides i herbicides. Això, si s’acompleix, evidentment és positiu, però que un producte hagi de recórrer centenars de quilòmetres (i a vegades milers) per arribar al mercat no té gens de sostenible. Tampoc ho són les condicions amb les quals continuen treballant bona part dels jornalers i jornaleres del camp. La Maria s’indigna quan sent que alguns productors catalans de fruita argumenten que no seria competitiu pagar sous dignes als seus treballadors immigrants. “És tant com justificar l’esclavatge”, assevera. El camp no és el lloc idíl·lic que alguns anuncis ens volen fer creure, comenta. “Com a la ciutat, hi ha de tot, gent molt maca i també gent sense escrúpols que s’aprofita de les persones més necessitades”.
Pel que fa a les certificacions, la Maria considera que poden funcionar en el cas dels petits i mitjans productors. Dubta, però, que sigui prou garantia en el cas dels grans productors. “Només veient l’aspecte d’alguns dels productes sé segur que és impossible obtenir-los amb agricultura ecològica”. En el seu cas, la Maria ha decidit no certificar la seva producció, tot i que els seus estàndards són molt més elevats que els exigits per la norma. Ella ha optat per basar el seu negoci en relacions de confiança amb els seus clients. El fet de ser tan petita, em comenta, li permet aquest tipus de tracte. A més, em diu “el meu hort sempre és obert a tothom que vulgui venir a veure com treballo”.
La Maria s’encrespa quan comentem les opinions que asseguren que models com el de l’agricultura regenerativa no són viables per alimentar la població. Ella opina tot el contrari i torna a posar l’exemple dels nens de l’escola que alimenta. El model inviable és precisament el de l’agricultura industrial que eixuga els aqüífers, esterilitza els sols i explota els treballadors. Encara és una lluita entre David i Goliat, diu, però assegura que té esperances amb les noves generacions. “Són més crítics i més compassius”, afirma.
Torno a casa amb una capsa plena de bledes, tomàquets, carabassons i prunes dolcíssimes, a més d’una bona recepta per fer un pesto amb l’alfàbrega que ella planta entre les tomaqueres per allunyar la mosca. Torno convençut que necessitem més pageses, més Maries per canviar aquest món.
_______________________________________________-
Article que forma part de la sèrie ·Gent del Camp· impulsada per l’Àrea de turisme del Consell Comarcal del Baix Camp-Muntanyes de la Costa Daurada.
Aquest article va ser publicat de forma original aquí: https://www.muntanyescostadaurada.cat/ca/gent-del-camp-la-nostra-gent
