Un tast de xampanys

Això és un sopar entre afeccionats al vi, alguns d’ells professionals del sector, amb la intenció principal de tastar, conèixer, judicar,… una sèrie de Xampanys, icònics i no tant, aprofitant que som una bona colla entre qui repartir el cost d’un experiment com aquest.

Els candidats a ser disseccionats són una sèrie de botelles mítiques de mítiques “Maisons”: Taittinger, Böllinger (per allò de ser el preferit del James Bond), Dom Perignon de Moët,  “Grande Damme” de la Veuve Cliquot, “Cristal” de Louis Roederer (aquests tres darrers representen la gamma més alta de cada respectiva casa) i per acabar, un infiltrat per tal d’esbrinar el seu comportament entremig de tants forans: Cava Leopardi de Llopart. Una infiltració que ens permetrà tornar a incidir en aquella diatriba eterna i una mica estèril del Cava vs. Champagne, una diatriba que ens podria recordar la de si és millor l’oli de Siurana o el Garrigues o si t’estimes més la llargueta o la marcona. Una cosa sí que és certa: l’un és còpia de l’altre i, més enllà de les preferències de cadascú,  el Cava no pot competir-hi en quant a llustre i glamour, és evident. Si el Frank Sinatra feia algun numeret amb una copa d’escumós a la mà, ja sabem què era i també sabem amb què brindaven Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca, etc., etc.

Tornant a la diatriba, sempre que surt recordo la sentència que un venerable pagès em va proferir una vegada referint-se a l’oli: “el millor oli del món és aquell que has pres de petit”. Quina gran frase, simple i precisa. Em fa pensar que, ampliada, matisada i treballada degudament representa un fil que tot sol pot originar, estirant-lo, una teoria completa sobre el tast, de vins o del que sigui, una mica com la segona llei de Newton origina, ella sola, tota la mecànica clàssica.

Vam degustar, doncs, tots aquests xampanys i, després de gaudir-ne lentament, després d’examinar-ne pausadament les costures i després d’amables intercanvis de parers, el tast, més enllà de discrepàncies particulars -com no- va esbossar unes quantes conclusions força consensuades:

La primera, que no compartim massa el gust del James Bond; la segona, que Taittinguer és una gran opció per un preu, si no mòdic, sí assequible per a alguna d’aquelles ocasions especials que tots tenim (30 i escaig €); tercera, que la gamma alta d’algunes cases, com Veuve Cliquot, comporten un augment de preu –sideral- difícilment justificable per l’increment de qualitat observat; quarta, que Moët Chandon sempre sembla ser una tria sòlida i fiable; cinquena –ai las!-, que Leopardi, un dels exponents més rutilants de l’univers cavístic, potser no té la delicadesa ni la frescor puntejada per aquella bombolla fina i menuda, tan exquisida, del Taittinger, per exemple i, sisena (i aquí farem una aturada): El “Cristal” …

Sobre aquest “Champagne” se’ns diu que va ser encomanat expressament pel Tsar Alexandre II de Rússia i que ell mateix va ordenar que el vidre fos transparent i l’ampolla de cul pla. Des del 1877 era el “Champagne” de consum habitual a la cort tsarina.

Hom se sent d’entrada una mica intimidat per aquest fet i també pel seu preu (199 €), a l’hora de jutjar-lo, però en tot cas, veient l’etiqueta i tot l’engalanament general del producte – els daurats llampants, els platejats, les volutes i tota la flamant lluentor de l’ampolla- la primera cosa que ens ve al cap és que els gustos, almenys estètics, dels Tsars d’aquella època no disten massa dels de la massa de russos que, a l’època post-soviètica, ha inundat casa nostra, ja fos per anar a comprar al carrer Monterols o per fer negocis amb els nostrats prohoms de la Costa Brava.

gfdgdAixò d’entrada, si passem al judici organolèptic, la conclusió és igualment clara, per bé que desconcertant: els perfums no són nets, un deix marí i com enllaunat, estantís i punyent, és el que percebem d’inici, que lentament disminueix per deixar entreveure alguna cosa complexa, però en cap cas agradable. Al paladar mirem d’apreciar-li alguna virtut, però tot queda inundat pel bouquet decadent percebut al nas,… en fi, algú sempre podrà argüir que vam enxampar una ampolla mal conservada, qui sap.

Altres relacions dels Tsars russos amb el vi han estat més afortunades, des del punt de vista enològic almenys. Coneguda és la seva dèria pel Château d’Yquem, el gran vi dolç de Sauternes, cosa que avala millor els seus gustos. Aquesta dèria era també coneguda pel poble ras, com es va demostrar una nit d’octubre del 1917, quan una part dels assaltants al palau d’hivern de Sant Petersburg va fer marrada en la seva disciplina revolucionària i se n’anaren directes al celler soterrani a gaudir del deliciós elixir bordelès, especialment el de la collita del 1847, la preferida dels Romanov i abundant al celler. Ens podem imaginar quina fila feia el soterrani del Palau a la matinada, però en tot cas, agafar una mona de Château d’Yquem, això sí que deu ser verament una cosa històrica!

En fi, la conclusió bàsica de tot tast no pot ser altra que aquesta: busqueu, compreu, tasteu, compareu i beveu, poc, això sí, perquè tal com va dir el savi, “beveu poc perquè així podreu beure molt”.

_________

Amb la col·laboració de:

Logo JF -Mas Foraster Montblanc - escut