Estic traduint un llibre del castellà al català (perquè no sé qui va prohibir durant quaranta anys que els catalans aprenguessen a escriure la seua llengua) d’un senyor que explica la vida al Delta de l’Ebre sobre els anys cinquanta. De com sons pares van començar a condicionar estes terres per poder conrear-hi arròs i ell de ben jovenet ja hi treballava. M’està agradant molt fer-ho perquè totes estes histories me ressonen. Quan este senyor que narra devia tenir deu anys, m’agrada pensar que mon iaio, que llavors en devia tenir trenta-cinc, pot ser un dels homes de qui parla que es trobava per la ribera conduint un carro i un matxo, treballant la terra a mà o fent de camàlic.
Mon iaio és la persona viva més gran que conec (personalment, vull). Va nàixer l’any 1925. Va formar part de les primeres generacions a condicionar les terres del Delta que ara són arrossars i camps que canvien de colors amb les temporades. Un home fort, valent (i guapo), que com tants altres, no va poder anar a aprendre a escola, va passar una guerra civil, quaranta anys de dictadura i tot així, ha sabut ser feliç i, com diu ell, que a ses filles (que en té tres) no els faltés mai de res.
Mon iaio va ser la persona que amb cinc anyets me va posar dalt d’un cavall, dalt d’un tractor, un cadellet a les mans. I sempre, sempre a l’hort de mon iaio hi havia aneguets, conillets d’índia, gatets… una temporada fins i tot li va agafar per tenir estruços! Vos podeu imaginar que per a qualsevol criatura anar a l’hort de mon iaio era un festival. I llavors, melons de moro i de tot l’any; tots els estiu tenia un munt de melons que menjàvem tota la família i tots sabíem que els del iaio eren els bons.
Mon iaio ha sigut un home molt treballador, molt. La ribera ha sigut la seua passió i la seua vida. A la ribera tothom el coneix. Marxava ben dematí i tornava a la nit brut i amb samarreta d’Imperio, barret de palla i espardenyes de l’hòstia. Així el recordaré. Somrient, sempre content de vore’ns. Generós, protector de la seua família. Fent-ho, suposo, el millor que ha pogut, això de guiar les filles, tenint en compte que poca cosa li va ensenyar mai ningú. Sempre que mos allargàvem a l’hort a vore’l tenia alguna llepolia per oferir-mos, perquè mon iaio és de les persones més llépoles que conec. Se feia uns bassiols de llet merengada ben dolça i amb llet sencera i la posava a granissar als estius, i als hiverns, feia durar els torrons fins a l’abril.
Diria que mon iaio és dels més antics de tots els homenots del Delta que queden. Ha vist morir dos dones i tots els seus amics. Poc queda per a ell en este món cada dia més estrany i incomprensible. Poca cosa més que saber que la seua història i la seua estima pel Delta la transmetrem als nostres fills. Perquè ell és el vincle que mos uneix amb el passat, el que mos recorda el lligam amb esta terra on de moment hem pogut viure tan bé, en gran part gràcies als homes i dones que, com ell, van treballar des de menuts per fer-les habitables. I la persona que, també en part gràcies a una sèrie de meravelloses coincidències genètiques, ha fet possible que nosaltres, els seus nets, avui existim.
I com que les coses importants que no es diuen es queden per dir i llavors no serveixen de res, i perquè crec que no t’ho hem dit mai i perquè crec també que els homenatges s’han de fer en vida, espero ser a temps de dir gràcies per tot i t’estimem, iaio Huguet.
