Entrevista a Miquel Torres Maczassek
Representa la cinquena generació d’una de les nissagues més importants del vi a Catalunya i al món. Miquel Torres Maczassek ha crescut envoltat de vinyes i vins i en guarda records especials com quan de petit demanava vi als enòlegs i li omplien l’ampolla de most. No va tenir clar des dels inicis que seguiria el negoci familiar, i fet, durant una temporada es va dedicar a la indústria dels perfums, no massa allunyada del món del vi perquè “tots dos comparteixen aquella vinculació amb els sentits i les emocions”. Torres sent la responsabilitat de continuar el llegat familiar, en part potser perquè recorda aquella frase de l’avi que deia “qui es vengui el celler anirà a l’infern…”. Sigui com sigui, a dia d’avui l’avi estaria ben orgullós veient que Família Torres continua sent una de les marques més admirades del món, amb presència en més de 150 països, i amb la particularitat que “veiem tot el procés, des de la vinya fins a la copa”. Encaren el futur amb il·lusió, mantenint intacta la vocació de “perdurar en el temps i adaptar-se”, i també amb les vistes posades a l’any vinent, que se celebren els 150 anys de la fundació del celler.
Quins són els seus primers records relacionats amb el món del vi?
Segur que els mateixos que moltes persones que han crescut en un entorn de vinyes. Recordo de camí a l’escola observar les tasques dels pagesos en cada estació. Al final de l’estiu, en època de verema, recordo anar al celler que estava a tocar de casa. Jo encara no tenia edat per prendre vi però demanava als enòlegs que emplenessin una ampolla que duia. Ells em donaven most i em feien creure que era vi i jo me n’anava content cap a casa. Era un most molt dolç, és un record que encara conservo ben viu.
Havent nascut en el sí d’una família tan vinculada amb el món del vi, ha tingut sempre clar que treballaria a casa o pensava en alguna cosa que s’hi allunyés?
A mi de jovenet m’interessaven molt més les motos i les bicicletes que no pas el vi. Tot i que vivíem en un mas a prop de Vilafranca no era massa conscient d’allò que m’envoltava. De vegades, quan veiem una cosa cada dia ens sembla quelcom quotidià i no som conscients del valor que té.
Em vaig adonar de la bellesa del nostre paisatge i de les seves vinyes quan vaig tenir l’oportunitat de viatjar i veure món. Vaig veure que era una gran sort poder viure i treballar en un entorn rural amb tanta història i lluny de la massificació i contaminació de les zones mes urbanes. Va ser llavors quan em vaig sentir veritablement arrelat i em va atraure la idea de dedicar-me al vi. El meu problema era el meu cognom, ja que sabia que en cap celler fora de casa trobaria una feina on poder créixer a nivell professional. Per això, durant un temps, vaig treballar a la indústria dels perfums: de fet, el vi i el perfum són dues creacions vinculades estretament als sentits i les emocions. Quan vaig poder, però, vaig tornar a casa i vaig començar a treballar en el món del vi, que és el que veritablement volia.
Vostè i sa germana Mireia són la cinquena generació d’un projecte familiar amb molt llarga trajectòria, que ens fa mirar enrere fins l’any 1870. Ser-ne el director general des de 2012, li representa un repte o una gran responsabilitat?
El nostre celler ha passat per bons moments però també per moments molt difícils, incloent guerres i tot tipus de crisis. Avui en dia és un miracle que un celler pugui arribar als 150 anys. És clar que és una responsabilitat, però a la vegada la vinculació amb aquest món és quelcom que hem après de ben petits i d’alguna forma no ens ve de nou. Crec que la clau és que tot i que hem mantingut una tradició, cada generació s’ha sabut reinventar i no s’ha adormit. El nostre besavi va començar amb la destil·lació dels vins per fer brandi, el meu avi va començar a embotellar vins ja que va veure que a França els grans vins s’embotellaven i el meu pare va començar a fer vins de vinyes concretes com Mas la Plana. La innovació és una part important del que som. Ara és la meva germana qui lidera amb èxit una part del celler orientada a la recerca i a la innovació.
Recorda alguna conversa amb el seu pare que continua tenint present i que en algun moment ha pensat o traslladarà a les generacions del futur?
Potser amb el meu pare no tant, ja que estava sempre força enfeinat, però crec que del seu exemple vàrem aprendre que no has de parar mai d’esforçar-te. Del meu avi, en recordo algunes de bones. Sempre deia molt seriosament que qui es vengués el celler aniria a l’infern. I t’asseguro que, no sé si per la rotunditat de les seves paraules o perquè ens estimem massa el que fem, és un tema que mai s’ha posat sobre la taula. També recordo una altra frase del meu avi i que el meu pare ha repetit moltes vegades, que deia que per vendre vi s’han de fer tres coses: un bon producte, parlar idiomes i agafar la maleta, és a dir viatjar per visitar els mercats i els clients. I això ho va fer el meu avi, i ho hem continuat fent el meu pare i nosaltres, la cinquena generació.
Visió, missió i productes de la Família Torres
Torres té presencia internacional en més de 150 països, una plantilla de més de 1.300 col·laboradors i una inversió en I+D d’un milió d’euros. Com es gestionen aquestes xifres?
Doncs envoltant-nos de bons professionals, compromesos amb els nostres valors. Vam néixer amb vocació exportadora però va ser realment el meu avi qui va impulsar els nostres vins a tot el món. Com a celler tenim la particularitat que veiem tot el procés des de la vinya fins a la copa, és a dir, per a nosaltres tot comença a les nostres vinyes i podem seguir el raïm durant tota la seva transformació fins que acaba en forma d’ampolla a mans d’un amant del vi en algun restaurant del món. Això ens permet tenir una cura en el detall molt alta. En la nostra visió tenim molt clares tres coses: la primera és que els nostres vins estan per ‘Celebrar la vida’. La segona és ‘Cuidar la terra’. Qualsevol cosa que fem, hem de pensar si estem ajudant a cuidar la terra, d’aquí la nostra lluita contra el canvi climàtic. I la tercera és ‘Transmetre el nostre llegat’. Volem continuar sent un celler familiar ja que ser una família ens permet mirar a llarg termini i això és bo quan treballes per fer grans vins.
Com definiria els vins de la Família Torres, i quina n’ha estat l’evolució?
La qualitat ha estat quelcom que sempre s’ha considerat una prioritat, però cada generació ha tingut una definició pròpia dels vins en funció de les persones i les circumstàncies. Quan el meu avi exportava en època de la Segona Guerra Mundial se sabia ben poca cosa del vi català al món. Els clients només li compraven amb la condició que a l’etiqueta es fes referència a un estil del vi francès, i en algunes ampolles que anaven als Estats Units es podia llegir per exemple, ‘Spanish Burgundy’.
Ara, la gent que veu aquestes etiquetes antigues se’n fan creus, però és que en aquells temps vendre una ampolla de vi català al món era ben difícil. Als anys 70, el meu pare va aconseguir posar un vi del Penedès a les cartes dels millors restaurants del món, era el Mas la Plana, un vi fet amb cabernet ja que en aquella època els grans vins del món es feien amb cabernet, ja fos a França, a Itàlia o a Califòrnia. Avui han canviat moltes coses i tenim la sort que podem expressar els nostres terrers i les nostres varietats locals i la gent al món ens escolta.
Els vins que firmem avui amb el nom ‘Família Torres’ conformen un petit mosaic de vins procedents de propietats moltes vegades històriques, on mirem de reflectir l’essència pura de cada un d’aquestes petits vinyes. A banda dels vins de la Conca de Barberà, també destacaria els de les varietats ancestrals del Penedès, el vi ‘Purgatori’ de Costers de Segre i el ‘Mas de la Rosa’ del Priorat. Crec que un gran vi t’ha de emocionar i t’ha de parlar del seu origen.
A la Conca de Barberà hi naixen el Grans Muralles, Milmanda i Sons de Prades. Què expliquen aquests vins del seu territori d’origen?
Les propietats de Milmanda i de Grans Muralles són part d’aquest mosaic que comentava. Milmanda és una vinya de gran bellesa i coronada pel Castell de Milmanda que ja en el segle XII va ser una granja fortificada propietat del monestir de Poblet. Són terres molt argiloses ideals per les varietats blanques on es busca endarrerir la maduració per aconseguir una millor expressió aromàtica i que no es perdi l’acidesa que és la clau d’aquest vi blanc de llarga guarda. Milmanda s’elabora exclusivament amb ceps vells de Chardonnay, varietat plantada pel meu pare i que està arrelada a la història de l’ordre del Cister. Les vinyes de menys de 20 anys d’aquesta propietat es fan servir pel seu germà petit,’ Sons de Prades’ que agafa el nom d’aquesta serralada que minora la influència mediterrània -més càlida- i ens regala un microclima més fresc i continental.
A prop de Milmanda, a tocar del monestir, hi trobem la finca de ‘Grans Muralles’. El seu nom li ve per la antiga muralla que la travessa. Aquest vi parla de viticultura catalana i de la singularitat del terrer, ja que està elaborat amb varietats autòctones de raïm negre locals, entre elles algunes d’ancestrals pre-filoxèriques, com és el cas del Querol. Grans Muralles és un clar exemple de la riquesa i patrimoni vitivinícola que tenim a Catalunya.
Què significa Torres Xile per a Miquel Torres?
Em sento molt lligat a Xile, emocionalment. El meu pare va iniciar el projecte l’any 1979, ara fa 40 anys, i jo hi vaig anar a viure amb la família a finals del 2009 per fer-me càrrec del celler. Allà van néixer dos dels meus fills. El terrible terratrèmol que hi va haver el 2010, que per sort només va causar danys materials on érem nosaltres, ens va unir molt a la gent d’allà, perquè tots junts van reconstruir cases dels treballadors i es va crear un sentiment molt fort de comunitat. Hi vaig dos cops l’any, un dels viatges el faig amb la família a l’època de verema, i és com tornar a casa. Un dels projectes que més recordaré va ser el de la recuperació de la varietat ‘País’. Una varietat que va arribar fa més de 400 anys i que, tot i els ceps vells, estava poc valorada i relegada a l’oblit. Vam tenir la sort de recuperar l’ús d’aquesta varietat per vins de qualitat i avui en dia s’han recuperat moltes vinyes antigues i per tant hem contribuït a preservar el patrimoni vitivinícola de Xile.
El primer escumós de la família arriba l’any 2016: el Cuvée Esplendor 2013 de Vardon Kennett. Us faltaven les bombolles, al projecte?
Nosaltres sempre serem un celler de vi tranquil majoritàriament, però la meva germana fa també unes poques ampolles d’un escumós procedent de vinyes pròpies. El celler, està a Santa Margarida d’Agulladolç, un paratge gran interès paisatgístic i cultural. Vardon Kennett es un escumós de producció limitada fet amb el mètode tradicional. El nom ve d’un comerciant britànic que va viure i va fer vi en aquesta finca: Daniel Vardon Kennett.
Parlem d’enoturisme. Quin és el vostre model d’enoturisme? Com ens hi hem d’apropar, des del punt de vista econòmic, turístic o 100% vinculat i gestionat en relació amb el món del vi?
Sempre hem tingut les portes obertes als visitants però va ser l’any 1992, aprofitant l’increment de visitants que portarien els jocs olímpics, que vam fer un centre de visites on teníem el celler, a Pacs del Penedès, i vam començar a oferir visites guiades. Ràpidament les xifres de visitants van créixer molt significativament. No obstant, durant els darrers anys, he decidit limitar el nombre de visitants i buscar una experiència més personal i exclusiva. Ara són visites realitzades per un equip molt professional on es cuida el detall i mirem de transmetre la nostra història com a família, el que sentim per les vinyes i l’obsessió per reflectir la identitat de cada terrer en cada vi. Fa molt poc, hem obert un espai gastronòmic que hem anomenat ‘El Celleret’. Es un projecte liderat pel nostres xefs Sergi Millet i Martin Ponzo, que busca una cuina basada en productes de proximitat.
Crec molt també en el treball conjunt entre el sector privat i el sector públic i un bon exemple és l’anomenada ‘Carretera del Vi’. Aquesta és una iniciativa que integra 13 cellers en un traçat de 40 km que recupera una antiga via romana des de l’interior del Penedès fins a les costes del Garraf. El visitant pot anar parant als cellers i als pobles que integren la ruta i gaudir de beneficis gràcies a un passaport. Aquesta és una ruta que es pot fer sense emissions de CO2 ja que està adaptada a vehicle elèctric.
Torres ha recuperat 54 varietats prefil·loxèriques
En quin moment decidiu apostar per la recuperació de varietats ancestrals / tradicionals?
Va ser una iniciativa del meu pare. Ell havia passat un any estudiant viticultura a Montpellier amb el professor Boubals, que tenia la teoria que, en algun lloc, hi havia ceps supervivents a la fil·loxera. Així que quan el meu pare va tornar al Penedès a principis dels ’80, amb l’aleshores director de viticultura, el Miquel Porta, van decidir començar la cerca.
Moneu, Forcada, Querol, Garró… Quantes varietats heu pogut recuperar, fins ara?
Des que vam iniciar el projecte hem aconseguit recuperar 54 varietats que sabem que són anteriors a la fil·loxera. En aquests moments, ens estem focalitzant en sis d’aquestes varietats que tenen molt potencial enològic i que alhora són molt resistents a les altes temperatures i a la sequera, cosa que les fa especialment interessants per fer front al canvi climàtic. Són varietats amb una acidesa fantàstica i de cicle llarg, amb un grau d’alcohol moderat, que és el que necessitem en aquest nou escenari climàtic. És curiós com aquestes varietats antigues, en molts casos, ens poden donar una solució de cara al futur i ens poden ajudar a fer millor vins.
Expliqui’ns el procés: què passa quan s’ha pogut identificar una nova varietat, quins passos seguiu?
És un procés llarguíssim. Tot comença amb anuncis a la premsa local perquè els agricultors ens contactin si tenen o han trobat algun cep que no saben què és. El nostre equip tècnic s’hi desplaça i, amb l’ajuda d’un ampelògraf, fan una primera anàlisi visual per descartar que es tracti d’un cep conegut. Aleshores s’envia una mostra de fusta a Montpellier on fan una anàlisi de l’ADN amb microsatèl·lits i la comparen amb les més de 2.000 varietats que tenen a la seva base de dades. Si no coincideix, estem davant d’una varietat desconeguda i comença tot el procés al celler. Tornem a agafar fusta per reproduir el cep in vitro, però primer l’hem de sanejar perquè possiblement aquell cep original tindrà algun virus, i això també ho fem in vitro. Després l’enviem al viver i d’allà passa a diferents vinyes experimentals que tenim en indrets amb condicions climàtiques i sòls diferents ja que no sabem on s’expressarà millor aquesta varietat de la que no tenim cap referència. A mesura que va creixent, collim el raïm i el microvinifiquem per valorar-ne el potencial enològic. Quan veiem que té interès, aleshores comença tota la part més feixuga, la part burocràtica, que es pot allargar uns 8-10 anys més ja que hem d’aconseguir l’autorització del Ministeri i de l’INCAVI i cada organisme ha de fer els seus estudis fins que la podem inscriure al registre de varietats comercials. I després cal que la DO en qüestió l’autoritzi per poder fer plantacions més extensives.
Quin és l’objectiu d’aquesta recuperació: microvinificacions? Noves plantacions/ empelts?
El projecte va començar primer com quelcom filantròpic i romàntic, el meu pare volia crear una col·lecció de varietats perquè és un apassionat del món del vi. Quan va veure el gran potencial d’algunes d’aquestes varietats, va decidir fer un vi amb dues d’elles i altres varietats autòctones: el Grans Muralles. La meva germana i jo hem estat els que hem volgut impulsar amb força el projecte perquè ara, després de tants anys, estem convençuts que algunes d’aquestes varietats ens ajudaran a fer vins molt singulars i autèntics però també, i sobretot, ens ajudaran a fer front al canvi climàtic. També volem contribuir a recuperar el patrimoni vitivinícola que hi havia a Catalunya abans de la fil·loxera, quan hi havia una gran diversitat de varietats, i volem que aquest sigui el nostre llegat.
És un projecte exportable a altres de les zones on treballeu?
Sí, però de moment no veiem resultats tant rellevants com a Catalunya, potser excepte a algunes regions com a Galícia, per exemple. Catalunya sempre ha estat terra de frontera i a la vegada ha tingut influència de molts pobles, incloent els fenicis, grecs i romans. Durant milers d’anys s’han produït adaptacions, mutacions i creuaments de la vinya que fa que Catalunya sigui un lloc extraordinari en quan a varietats ancestrals. Altres zones, ja sigui pel seu aïllament o per l’arribada més tardana de la viticultura, han tingut menys variabilitat.
Parli’ns del recentment incorporat “Mas de la Rosa”. Per què és un vi especial, singular?
Per a mi, el Priorat és un lloc màgic on es fan grans vins i guarda una relació amb la meva família molt especial. L’ampolla més antiga que tenim amb la nostra marca és un vi del Priorat del any 1923!
Feia anys que treballàvem estretament amb Manolo del Águila, l’antic propietari d’aquesta vinya al paratge de Mas de la Rosa, prop de Porrera, per comprar-li el raïm per al nostre vi de vinyes velles ‘Perpetual’. El vi el vinificàvem per separat i sempre despuntava. Vaig començar a pensar que havíem de fer alguna cosa especial. És una vinya d’1,9 hectàrees de ceps de 80 anys plantats en costers, que el Manolo continua treballant tot i que ara la tenim nosaltres en propietat, i crec que és una de les vinyes més maques del Priorat. Està força amagada i quan hi arribes, després de molts revolts, se’t mostra com un amfiteatre i és un lloc màgic. Ho té tot per fer un gran vi, i és el que hem procurat amb Mas de la Rosa Vinyes Velles 2016, el més exclusiu que hem fet mai. S’ha venut en poques setmanes per tot el món i ara estem sense vi.
Què ha suposat per a vosaltres aquest projecte? I per a vostè, particularment, i la seva germana, que n’heu estat els principals impulsors aquests darrers anys?
El nostre interès per al Priorat ve de lluny. A mitjans dels ‘90 hi vam tornar i vam plantar vinyes a Porrera i a El Lloar. Vam decidir esperar almenys 10 anys per començar a utilitzar algunes parcel·les. Avui, la majoria de raïms que destinem a Salmos (carinyena, garnatxa i syrah) ja provenen de vinya pròpia. Amb Perpetual vam voler fer un vi de vinyes velles de més de 80 anys, que estan repartides en cinc municipis diferents: Porrera, Torroja, Molar, Lloar i Bellmunt. I ara amb Mas de la Rosa, hem fet un altre vi de vinyes velles però d’un únic paratge.
Ara estic plantant a ‘Els Tossals’, la muntanya més alta que té llicorella a uns 750 metres d’alçada, en una zona propera a Porrera, on la viticultura es va abandonar pel seu clima més extrem. Ara crec que es donen les condicions per tornar. Encara no sé els vins que donarà però crec que cal intentar-ho.
Torres segueix admirant el món
Família Torres ha revalidat per vuitè any consecutiu la distinció de “marca de vins més admirada d’Europa” que atorga la revista britànica Drinks International. Com s’aconsegueix sumar aquest reconeixement durant vuit anys consecutius?
Estem molt contents, però també som conscients que amb reconeixements o sense ells, continuarem treballant com fins ara. En tot cas, és un premi que valorem i estem agraïts. Som un celler familiar de cinc generacions, si bé les nostres arrels com a viticultors es remunten al segle XVII. Hem tingut la sort de poder fer allò que ens agrada, hi hem dedicat temps, esforços i passió, i sobretot compromís amb el medi ambient i amb les persones. Avui exportem a 150 mercats i els nostres vins han estat sovint aplaudits per la crítica internacional.
Cert, els vins del celler segueixen sumant premis i reconeixements. Per exemple, Grans Muralles 2014 ha estat escollit “Best in Show” a Decanter amb 97 punts, mateixos punts que el Reserva Real 2012; o el Salmos 2016ha estat reconegut amb el Priorat Trophy de l’International Wine Challenge. Què tenen els vins de Torres que convencen els paladars d’arreu?
El meu pare va posar en l’accent en la viticultura i en l’enologia per controlar la qualitat dels vins, per això va començar a fer vins que provenien de finques pròpies com Mas La Plana o Grans Muralles. Ens estem focalitzant en l’elaboració de vins de finques històriques o molt singulars, valorant el nostre passat però mirant de fer una passa més de cara al futur. Els nostres vins no es deixen portar per les modes, com a família fem és el vi que ens agrada a nosaltres, perquè l’experiència ens diu que si els mimes i tens un estil consistent, la gent al final ho valora. Busquem que els nostres vins siguin honestos, que expressin el paisatge i el seu origen, amb un estil fresc i elegant. Cada setmana tastem els vins per decidir quins han de ser els cupatges finals de cadascun d’ells, estem molt a sobre de tot el procés.
El canvi climàtic, la principal amenaça pel sector
La Família Torres està 100% compromesa amb identificar i mitigar els efectes del canvi climàtic sobre el sector vitivinícola. Com n’és de greu, la situació?
Estem en una situació límit. Si en els propers 20 anys no descarbonitzem l’economia ens situarem en un escenari de més de dos graus de variació de la temperatura mitjana i podríem fins i tot arribar als cinc graus a finals d’aquest segle. La incidència és enorme, sobretot en l’agricultura i la viticultura; de fet, estem davant del repte més gran que hem tingut mai com a societat. Hem de canviar i els polítics ha de fer possible que aquests canvis es puguin produir.
Ja en vam ser conscients el 2008, veiem que alguna cosa estava passant, que les veremes s’anaven avançant i que això podia acabar produint un desequilibri entre la maduració alcohòlica i la fenòlica i posant en risc la qualitat dels vins. Com que som un celler familiar, vam decidir fer un esforç seriós per reduir les nostres emissions amb inversions en energies renovables, biomassa, mobilitat sostenible, etc. I també adaptant-nos buscant nous escenaris i noves varietats per fer front al canvi climàtic.
Vull afegir també que, tot i ser un defensor de la viticultura orgànica ja que bona part de les nostres vinyes ho són, no puc entendre com encara no es regulen les emissions de CO2 a la vinya. La viticultura orgànica ha de incorporar urgentment els valors de la lluita contra el canvi climàtic o haurà de fer front a greus incoherències davant de la societat, sobretot en zones vitivinícoles amb molta pluja o humitat amb alt risc de fongs, on les emissions de CO2 d’aquestes vinyes tendeixen a ser més altes pel major ús dels tractors degut a la utilització de tractaments menys efectius a la vinya.
Heu implementat projectes com el “Torres & Earth”, organitzeu jornades per a debatre la situació i buscar sortides sostenibles i viables… Què manca en aquest sector, àmbit local i internacional, per fer front a una situació que cada any es demostra més greu?
Que tots siguem realment conscients i pensem en les generacions futures. Crec que cada cop hi ha més consciència però s’ha de fer un esforç real per reduir emissions i voler canviar. Cadascú de nosaltres pot fer alguna cosa. Com a societat hauríem de ser ambiciosos i s’haurien d’incentivar aquelles empreses i ciutadans que estiguin fent canvis. En aquests moments les polítiques són clau.
Aquest any heu organitzar la trobada “Familia Torres Climate Change Course”, on es va posar especial èmfasi en les tecnologies de captura i reutilització del diòxid de carboni (CCR, CarbonCapture Reuse) i en la urgència de la transició energètica. El futur ha de passar si o si per la implementació d’aquesta tecnologia CCR? Per què?
Nosaltres creiem que sí. És important reduir emissions de CO2 i descarbonitzar l’economia però per frenar el canvi climàtic cal anar més enllà i ser capaços de capturar el CO2 que ja és a l’atmosfera. El món del vi pot abanderar la implementació d’aquestes tecnologies perquè en el moment de la fermentació del vi, s’alliberen grans quantitats de CO2 que la planta ha captat durant el seu creixement. Si som capaços de capturar-lo, emmagatzemar-lo i donar-li un ús alternatiu estarem fent una gran contribució en la lluita contra el canvi climàtic. Aquestes tecnologies són encara incipients però s’estan fent molts avenços i és una línia d’investigació que nosaltres estem intentant potenciar amb acords amb universitats i empreses.
I de nou incidint en la investigació i estudis al voltant d’aquesta causa, el passat 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, es van celebrar a Barcelona unes noves Jornades Ambientals, que organitzeu justament amb la Universitat de Barcelona i el meteoròleg Tomàs Molina. La conclusió del debat va ser que “els impostos són la solució al canvi climàtic”, tal com preguntava el títol de les jornades?
Amb aquestes jornades, que ja fa vuit anys que organitzem, procurem conscienciar la societat de la problemàtica del canvi climàtic tractant diferents temes amb la participació d’experts internacionals. En aquestes últimes va haver-hi un consens generalitzat que els impostos són efectivament la solució més eficaç, però no l’única, per reduir les emissions de CO2 i frenar l’escalfament global i que hauria de ser una mesura que s’adoptés de manera global i coordinada per garantir l’èxit per part dels ciutadans. Va ser interessant conèixer el cas del Canadà, on ja s’aplica un sistema tributari als carburants que acaba retornant als ciutadans en forma de devolució en la declaració de la renta. És un model que hauria de servir d’exemple per a molts països. Els governs haurien d’actuar ja.
“El vi català està en un bon moment”
Una persona com Miquel Torres que ha viatjat per tot el món i coneix moltes zones elaboradores de vi, què en pensa del vi que es fa a Catalunya?
Catalunya té una llarga tradició vitivinícola i una gran riquesa paisatgística. Tenim tots els elements per poder fer grans vins. El vi català està en un molt bon moment, amb projectes ja consolidats i que tenen molt bona acceptació, i altres projectes nous, molt engrescadors. Al Priorat, s’ha fet una gran tasca creant un sistema de classificació de les vinyes i de protecció de les vinyes velles. Al Penedès, també s’han delimitat subzones i s’està treballant per donar més passos en aquest sentit. Crec també que el Penedès té una gran oportunitat històrica de recuperar les seves arrels en el vi tranquil i la seva viticultura tradicional. A Catalunya hem de continuar donant passos per valoritzar els nostres paisatges i les nostres vinyes. Un gran vi, només neix d’un paisatge que s’ha protegit i valoritzat.
A l’igual que passa amb La Rioja o Ribera del Duero, creu que seria possible entendre el “vi català” com a concepte global, com a projecte de país?
Jo crec que cal posar l’accent precisament en la gran diversitat de paisatges i microclimes que té Catalunya. Ara estem en un moment de voler identificar cada cop més la procedència dels vins, destacant les singularitats de cada zona, amb el mapa de subzones del Penedès, per exemple, o amb la nova categorització feta al Priorat. Al consumidor se li ha d’explicar això, que ho entengui i ho apreciï, perquè les regions que tenim són molt diverses i variades.
Teniu presència en moltes de les regions vitivinícoles catalanes. Què aporta, cadascuna d’elles, al projecte de Família Torres?
Catalunya és una terra molt diversa i cada regió té unes particularitats que la fan única. El Penedès, d’on som originaris, per exemple, és una zona on això passa, tenim vinyes arran de mar i a les muntanyes i les condicions per al cultiu de la vinya són diferents, i això ens dona una gran riquesa i diversitat de paisatges. També tenim vinyes al Priorat, a la Conca de Barberà i a Costers del Segre i hi fem vi des de fa molts anys. Aquesta experiència ens ha permès conèixer bé cadascun dels territoris i procurem comunicar aquesta identitat territorial a través dels vins per donar a conèixer tota la riquesa i tradició vitivinícola de Catalunya.
El futur del vi que es fa a Catalunya passa per una aposta més gran pels vins d’alçada?
És una de les solucions per adaptar-nos al nou escenari climàtic, ja que per cada 100 metres que guanyem d’alçada, la temperatura baixa gairebé un grau. El problema és que aleshores s’accentuen els riscos de pedregades i gelades. Però també podem apostar per varietats que siguin més resistents a les altes temperatures i a la sequera, com algunes de les varietats ancestrals que estem recuperant, per exemple. I no oblidem la investigació, hi ha molts projectes en marxa que estudien altres aspectes que ens poden ajudar a adaptar-nos al canvi climàtic, com porta-empelts que requereixin poca aigua o en alguns casos el retorn a la conducció en vas que ofereix una major protecció al raïm.
Família Torres treballa a Catalunya i en d’altres regions vitivinícoles del món: La Rioja, Ribera del Duero, Rueda, Galícia, Xile, Califòrnia… Teniu algun nou objectiu a curt termini en altres zones?
No, ja que tot i ser una família amb molts anys, la cinquena generació no som tants. Hem d’estar molt a sobre de cadascun dels vins que fem i és per això que ara com ara no veiem anar a altres zones. En general, a les vinyes i els cellers de Catalunya, miro d’estar al detall de les decisions ja que són vinyes i cellers que tinc al costat de casa. A altres propietats a Espanya haig de delegar més però no deixem de viatjar a les vinyes i decidir sobre cada cupatge, però en tot cas són projectes potser més independents.
Què li queda per fer -i li agradaria fer en els propers anys- en el món del vi, a Miquel Torres Maczassek?
L’any que ve celebrem els 150 anys des que els meus avantpassats van fundar el celler. Hem tingut la sort que cada generació ha sentit una connexió amb la vinya i el vi i ha volgut continuar amb el negoci. Si podem cuidar les vinyes i preservar el paisatge que tenim protegint-lo per a les properes generacions, em donaré per satisfet.
Com veu el futur del projecte?
No podem dir que estiguem en un entorn positiu pels temes que ja he mencionat com el canvi climàtic o d’altres que podríem comentar i que afecten al món del vi, però el nostre celler sempre ha tingut una vocació de perdurar en el temps i adaptar-se i crec que això no ha canviat en absolut. Els projectes de vins més singulars i d’alt valor són els que marquen l’actual evolució del celler i això és positiu. Però, el més important és que les futures generacions vulguin continuar i sentin aquesta vinculació amb la terra que hem sentit fins ara.
QÜESTIONARI CURT:
Un bon record relacionat amb el vi. Créixer entre les vinyes de Mas La Plana i tenir cura d’un cep que havíem plantat perquè l’anterior havia mort. Cada matí, abans d’anar a l’escola, anava a mirar que estigués creixent bé.
El millor moment per obrir una ampolla de vi. Quan et sents feliç i en bona companyia.
Blanc, negre, rosat o bombolles? Negres, però cada vegada més blancs.
La persona amb qui obriria aquella ampolla que guarda en un lloc especial del celler. Amb la meva dona, la Sarah. El vi no és res si no es comparteix amb les persones que estimes.
Una regió vitivinícola del món. El Penedès, per ser el lloc on vaig néixer.
