Tan prompte vam vindre a viure aquí hi vam plantar euryops, moreres, buguenvíl·lies, rosers enfiladissos, una llimera, un albercoquer, i vam trasplantar dues plantes del paradís (un nom massa pretensiós per al meu gust), agapants i cactus. Hi vam tirar pinyolet, era maig i així començava este any la primavera.
Joan Todó en diu les reinones del Delta, dels flamencs, i em fa gràcia, perquè és així: s’han fet les ames indiscutibles del paisatge animal de per aquí. La diana de totes càmeres réflex de tots los turistes nacionals que s’hi apropen, que en són uns quants. Ara que és juny, los supermercats del Delta em recorden a una mena de Catalunya en miniatura, com una Barceloneta però en format nacional. Tot de familietes i grups d’amics que inunden los passadissos àvids d’emplenar neveres de masos turístics i que es barregen amb els autòctons, formant canons de cantarelles ben diferenciades: Eeeec, obriu caixes, manooos, que bé hem de sopar esta nit!, deia una noia d’aquí, davant la cua sideral que es va formar perquè un senyor que havia comprat dotze llaunes de cervesa pensant-se que estava d’oferta i es veu que no ho estava, ara les volia retornar. A mi m’era igual, jo contemplava entretinguda tot l’espectacle: he comprat gaspatx i empanadetes, anunciava un català oriental sense cap mena d’ironia ni de pudor.
Com deia, els flamencs són les reinones que es deixen retratar, però aquí a la nit sona una mifa i a la matinada un gall i quan vol renilla un poltret que juga en una quadra gran, aquí davant a un prat verd de mala herba. Ha fet un maig plujós i un juny no gaire sufocant. Les dues moreres, les dues buguenvíl·lies, los set rosers enfiladissos de colors, la llimera i l’albercoquer estan agafant embranzida però els euryops se moren. Ves a saber, a vegades rebutgen lo trasplantament, o potser és que a casa sempre se mos han mort los chrysanthemoides.
Aquí tot sembla com abans, quan los cotxes que passaven pel carrer es podien comptar amb los dits d’una mà i el temps era espès, tranquil, gandul, lent. I de fondo, a tothora canten los moixons que ves a saber d’on venen i cap on van i si canten també un cànon de dialectes.
