Fa quaranta-vuit dies que estem confinats (això ja ho sabeu) i és possible que encara ens en quedin uns quants més. Tots hem canviat les nostres vides aquestes setmanes d’una forma o d’una altra i hem hagut de trobar una manera nova de comunicar-nos, o de deixar de fer-ho.
Avui el paisatge es redueix a allò que allarga la finestra, el balcó o el terrat. La nostra vida social és aquella persona o persones (o mascota) amb qui compartim confinament, si és que tenim la sort de compartir-lo amb algú. I internet, esclar, el món intangible d’amistats i coneguts i tòxics.
Som lluny de la majoria de persones que estimem, tant és si viuen a quatre carrers o a Manacor com ma germana. Ara hauria d’estar al Delta de l’Ebre, que tenia vacances, que va cancel·lar, esclar, per treballar a l’hospital. El que fem més ara que abans és enviar-nos aquell contingut selecte amb què topem per les xarxes que sabem que mos farà riure. Dic jo que si estimes algú vols que aquella persona se’n rigue molt.
Costa escollir les paraules, aquests dies. Tot el que no es diu pren també molta importància. Pel bé de la convivència sobren segons quins comentaris i en falten d’altres. Em pregunto quina serà la manera de sortir al carrer després i de ser nosaltres. Si haurem abaixat el llistó una mica de totes les coses. Si haurem fet noves amistats digitals durant aquestes setmanes. Qui sap si haurem parlat amb gent amb qui no mos esperàvem entaular converses, potser perquè mos uneix una mateixa tristor, o un mateix absurd, o una mateixa solitud. Si mos acabarem acostumant a la vida així, a un balcó i una persona, a la manca de llibertats, de vistes, de tacte, i que quan mos deixen sortir siguem una versió del que havíem estat.
Hi ha una mica del mateix dol en tots nosaltres. De comiat del que hem sigut fins ara i que es difumina mentre mos ho mirem amb estupefacció per una pantalla de mòbil, on de tant en tant irromp un vídeo que m’envia ma germana, que vol dir que vol que me’n rigue, que vol dir que m’estima.
