Txell Esteve: “Mai se m’havia passat pel cap tenir un fill sola”

Txell Esteve és periodista i guionista. És una de les autores de la sèrie documental de Funky Monkey ‘Som Dones’, ‘Cria, reza, ama’, amb Minoria Absoluta, i directora i guionista del documental Des-Nudos (Desfent nusos), un projecte recent sobre joves i salut mental que ha rebut el Premi al Millor documental de Salut mental i pel Terra Gollut Film Festival de cinema compromès, on va rebre el Premi del Públic. També és mare soltera.

On vas néixer i a quin any?

Vaig néixer a Barcelona el juny del 79.

On vius i amb qui?

Visc amb el meu fill al barri de sants, a Barcelona.

A què et dediques?

Soc periodista de formació i m’agrada dir que explicadora d’històries per vocació. Ara coordino l’equip de comunicació de l’obra social de Sant Joan de Deu, des d’on puc explicar moltes històries de vida i de solidaritat.

Vas estudiar res relacionat amb el que fas ara? Fes-me un breu resum del teu cv.

Si i no. Primer vaig estudiar filosofia i quan em quedava un any per acabar la carrera vaig tenir una mena de borratxera de filosofia i vaig decidir fer un gir cap a una cosa que sempre m’havia agradat: explicar histories, comunicar alguna cosa, al cap i a la fi. I així va ser com vaig estudiar periodisme, que malgrat ser una de les carreres més buides del món és la porta d’entrada a un dels oficis més bonics que pots fer. Gràcies a aquest ofici, i a alguns professionals com l’Elisenda Roca, que és una dona que m’estimo i que em va fer de mentora, em vaig enamorar de la televisió, on hi vaig treballar molts anys i a partir d’aquí vaig conèixer realitats, persones i llocs increïbles. D’alguna manera el periodisme m’ha permès caminar en aquest sector i la filosofia m’ha donat la mirada per fer-ho.

He treballat a Mediapro, al Terrat i a Minoria Absoluta, he fet entreteniment també a Madrid i he estat guionista de diversos projectes relacionats amb dones. A la productora Funky Monkey hi vaig trobar una família, amics que són ‘estructura’ amb els que tinc la sort de compartir vida. Allà vaig fer de guionista de la sèrie documental ‘Som Dones’ i això va suposar un abans i un després.  Aquest programa em va aportar una mirada o perspectiva de gènere que fins aleshores no tenia i que un cop practiques ja no pots desfer-te’n. Durant mesos vaig estar escoltant dones meravelloses que parlaven de la vida i això em va sacsejar perquè vaig dimensionar el lloc que tenim les dones al món… i va ser desolador i alhora molt encoratjador. Un altre projecte relacionat amb dones que vaig gaudir molt va ser un documental produït per Minoria Absoluta ‘Cria, reza, ama’, on fèiem un retrat de les dones que els va tocar viure la postguerra i els 40 anys de franquisme i aquest projecte va ser preciós perquè em va fer pensar molt en les dones que ens precedeixen i em va connectar molt amb les meves àvies, besàvies, la meva mare… L’últim que he fet ha estat el guió i la direcció del documental Des-Nudos, un projecte sobre joves i salut mental que ha estat un regal poder fer i que està recollint fruits molt bonics que no esperava gens!

Has estat de baixa en els darrers cinc anys?

Vaig estar de baixa maternal quan vaig tenir el meu fill ara fa quatre anys. De fet, a meitat de la baixa maternal vaig saber que em quedava a l’atur, per sort les hormones es van encarregar de gestionar aquest sotrac! Soc mare soltera o mare en solitari o família monomarental, (no hi ha cap terme que m’agradi per definir el tipus de família que som el meu fill i jo). Sigui com sigui, per una banda vaig viure la meva baixa maternal amb molt d’amor i molta intensitat i per l’altra, també la vaig patir. Fa patir veure com s’esvaeixen 16 setmanes i just quan et recuperes del part és quan hi has de tornar o, en el meu cas, posar-me ràpidament a buscar feina.

Si la maternitat ja és com una bufetada amb la mà oberta en tota la cara, el tema baixa maternal és duríssim i sobretot tot el que ve després, perquè després de la baixa maternal comença el rock and roll de veritat. A partir d’aquell moment comences a contar la teva vida en hores, minuts i segons… i el temps que trigaràs a fer-ho tot. El temps que trigues en arribar i tornar dels llocs, el temps que trigues en fer això o això altre, el temps que et queda per estar amb el teu fill i el temps que tens per tu al final del dia, que amb una mica de sort és mitja hora, potser? Quan tens un fill et donen tres coses: un nen, un sac de culpa que arrossegaràs tota la vida i un rellotge mental que cada dia et farà córrer i treure la llengua per la boca perquè arribes a tot i no arribes a res.

Hem construït un sistema pervers que t’anima o t’ensinistra a tenir fills i quan els tens t’abandona i et deixa a la teva sort i a la bona voluntat dels teus caps, per exemple. I ja ni t’explico com és la conciliació en una pandèmia. Podríem estar hores parlant d’això!

Què és el més ofenedor que t’han preguntat mai en una entrevista de feina?

Doncs segur que moltes coses! El més trist és que potser les he passat per alt… recordo un cop algú que repassant el meu CV em digués ‘aquest projecte que vas dirigir estava molt bé, però l’has dirigit tu o vas signar això perquè interessava una quota femenina en el projecte?’, o dir alguna cosa semblant a ‘estic segur que aportaràs bon ambient  a la oficina perquè ets simpàtica i enrotllada’, passant per alt la vàlua professional o el valor que podia aportar de manera estrictament personal.

Fora del marc entrevistes però en el context de feina, n’he viscut unes quantes, de preguntes, frases o moments ofenedors. Encara avui em passa. 

-Ets mare soltera, i en ocasions, autònoma; t’han preguntat mai si estàs boja?

He estat autònoma i mare soltera i també he estat a l’atur sent mare soltera, ara per sort tinc una feina més o menys estable. En general quan dius que ets mare soltera sí que hi ha molta gent que et diu ‘que valenta que ets!’ i t’adones que l’expressió amaga un ‘que boja que estàs!’, però és que també ho penso de vegades!

Jo al principi sempre deia que no era més valenta que cap altra dona, tingui o no tingui fills i els tingui sola o acompanyada, i ho segueixo pensant. Però ara, després de quatre anys de maternitat i després de dos anys de pandèmia, sí que penso que les mares solteres en som molt, de valentes. Tenir un fill és fer un viatge fascinant però és complicar-se la vida a un nivell màxim i en la maternitat en solitari encara més, per defecte tot és més difícil… sobretot la logística. A mi la maternitat m’ha remogut molt i m’ha obert moltes pors i escletxes que abans o no tenia o no detectava. Ser mare soltera per una banda m’ha donat una força increïble, com sentir-me imparable i per l’altra, m’ha convertit en una persona molt vulnerable. És difícil d’explicar! Sigui com sigui, és cert que hi ha un punt de bogeria i de valentia en la maternitat, sigui sola o no, però això, vull dir, atrevir-se, en el fons també és bonic, no?

-Com vas arribar a la decisió de ser mare soltera?

Mai havia tingut aquell sentiment o certesa de voler ser mare i per suposat mai se m’havia passat pel cap tenir un fill sola. Era un tema que el tenia allà com congelat, però diria que van ser tres coses les que em van portar a decidir-ho. La primera va ser presenciar un part d’una amiga, em va semblar l’experiència més salvatge que havia vist mai. Un part, cara a cara, impressiona molt, però és que va ser una salvatjada preciosa, una explosió de vida, d’amor, un sentiment molt primari, com veure la natura en estat pur… recordo sortir de l’hospital tan impressionada que caminava per la Diagonal de Barcelona mentre es feia de dia i pensava ‘això no t’ho pots perdre, Txell, això ho has de viure’ i aquell dia crec que va canviar alguna cosa dins meu, encara que jo en aquell moment no ho sabia. El segon fet que em va empènyer a plantejar-m’ho va ser el trencament amb la meva parella del moment. Un cop situada de nou i passat el dol que suposa una separació, vaig començar a pensar en la possibilitat de tenir un fill sola. Al final la vida m’hi va portar! Jo només vaig anar llegint el que em passava o sentia. Decidir tenir un fill sola és molt difícil perquè has de superar moltes barreres mentals i moltes pors, almenys en el meu cas. I el tercer punt i molt important va ser caminar. En aquella època, aquella primavera després de la ruptura que et dic, vaig fer el camino de Santiago sencer. Durant tots aquells dies em van passar moltes coses però caminar em va servir per entendre el què volia i per agafar embranzida i tirar-m’hi de cap, malgrat la por. I quan vaig tornar, vaig deixar passar l’estiu i sense pressa però amb molta claredat vaig començar a posar fil a l’agulla i va acabar sent un procés fàcil i bonic. I ho faria mil vegades exactament igual. Podríem dir que és la història de tres grans moments i entre el part de la meva amiga i el camino de Santiago van passar tres anys, que va ser el temps que jo vaig necessitar per pair i decidir que començava aquesta aventura sola.

Amb quines dificultats t’has trobat a la vida?

Els problemes de vida me’ls he anat trobant i per sort són diversos i sempre temporals. A mi la caducitat de les coses em calma i m’asserena, el fet que no hi hagi res per sempre o definitiu em dona certa pau i els problemes tenen una cosa molt bona i és que en general no duren per sempre. La veritat és que em considero una persona molt afortunada, he tingut alguns problemes o ensurts de salut puntuals que s’han resolt amb intervencions sense massa disgustos. Tinc la sort de tenir la gent que estimo molt a prop i honestament crec que no he tingut una vida difícil malgrat no haver tingut mai res fàcil. Vull dir, tinc una família que m’ha inculcat la cultura de l’esforç i sempre he tingut la impressió que mai m’han sortit les coses a la primera, ni a la segona, ni a la cinquena! Quan les coses no surten com voldries ni quan voldries de vegades cansa molt, oi? Però tard o d’hora tot arriba! Intento no aturar-me massa en les èpoques dolentes i la veritat és que em sento tan privilegiada que quan hi penso m’angoixo perquè entro en un bucle obsessiu i acabo pensant que no pot ser i que segur que l’univers m’ensenyarà la cara fosca de la vida aviat.

I el futur, com l’encares? Què t’agradaria assolir tan professionalment com personal, que al final són dos coses que van juntes, al meu parer; tot acaba convergint amb la vida. O dit d’una altra manera: com t’imagines que serà la teva vida d’aquí a deu anys?

Coincidim totalment en la visió que al final una mica és el mateix. Soc una persona a la que no li agrada gaire projectar el futur perquè m’angoixo una mica. Tendeixo a voler controlar-ho tot i quan projecto sempre caic en el parany de pensar què faré si em quedo sense feina, com pagaré l’ortodòncia del meu fill o què faré si un dia no poden venir els Reis d’Orient a casa. Per altra banda, fa temps vaig aprendre que el millor és caminar i anar fent, pas a pas, i en aquest sentit guanya aquesta filosofia que em permet viure més tranquil·la. La pandèmia també m’ha ensenyat a no fer plans ni projectar gaire. M’agrada pensar que d’aquí a uns anys tindré la sensació d’haver acompanyat el meu fill prou bé pel seu camí i que l’hauré ajudat a convertir-se en una persona amb esperit crític, lliure i honesta. M’agrada imaginar que d’aquí uns anys encara em farà tants petons i abraçades!! I pel que fa a mi, vull seguir rient molt, estar envoltada de persones que et fan riure des de la panxa. Tot el que no sigui riure al voltant d’una taula, sigui de feina o d’un sopar, no m’interessa. I en el terreny professional, una mica el mateix… voldria continuar explicant històries de vida, seguir coneixent des d’on sigui persones fascinants, noves realitats, racons de món… fer un programa de ràdio, fer la volta al món, restaurar mobles, fer ceràmica, escriure més, ballar molt, canviar d’ofici i aprendre’n un de nou… uffff! Hi ha tantes coses que vull fer que necessito unes quantes vides en una!