Tot sovint es fan articles en commemoració d’alguna efemèride. Amb el que ara llegiu m’avanço un any per si el que escric pot inspirar algú a fer alguna mena de recordatori l’any 2018. Parlaré de turisme a partir d’una pel·lícula “mítica”. Miraré de fer una reflexió sobre l’evolució o no del turisme en la nostra societat i de la nostra societat a partir del turisme.
Si jo fos vallenc demanaria al meu ajuntament que l’any vinent es fessin ressò del centenari del naixement a Valls de Pere Lazaga i Sabater. Conegut com Pedro Lazaga, director de prop d’un centenar de pel·lícules, moltes d’elles del gènere comèdia etiquetat com a “espanyolada”. Que lluités a la Guerra Espanyola en el bàndol republicà, el tanquessin en un camp de concentració i per sortir-ne s’allistés a la División Azul que va donar suport als nazis en el front soviètic, segur que dóna joc en l’aspecte personal. En el professional, títols de films fixos al “Cine de barrio” segur que també generarien contingut.
No pretenc parlar del director de cinema, sinó d’una de les seves pel·lícules. No serà Sor Citroën, ni La ciudad no es para mi, ni Vente a Alemania, Pepe, ni El abuelo tiene un plan,.. Sí que és una de les moltes que tingué Paco Martínez Soria com a protagonista: El turismo es un gran invento estrenada l’any 1968.
La pel·lícula discorre en bona part en un poble aragonès fictici: Valdemorillo del Moncayo. Un retrat de l’Espanya de finals de la dècada dels seixanta: masclista, rural, poc evolucionada, tancada, conservadora, ignorant i amb molt prejudicis.
Descriu les peripècies dels habitants del poble com a conseqüència de la voluntat de l’alcalde de transformar-lo i adaptar-lo a l’onada de progrés i desenvolupament que portava el turisme. Bàsicament vol dur el turisme de sol i platja al mig d’Aragó i que el seu poble tingui un Parador Nacional.
La trama de la pel·lícula convida a fer una reflexió sobre com era un poble espanyol fa 50 anys i com és ara, quins tòpics existien i veure si encara es mantenen, com es comportaven determinats perfils socials i com ho fan ara, i analitzar quina era la percepció del turisme aleshores i ara.
Tot plegat situem-ho en la darrera dècada de vida del dictador Franco, en el moment dels denominats “aperturismo” i “desarrollismo”, quan la signatura de sentències de mort, repressió i censura eren habituals. Per tant, situació sensiblement allunyada del moment actual.
Per analitzar els continguts del film, he dividit l’article en cinc blocs en els quals explicaré la visió que es podia tenir del turisme en el context polític de 1968, una breu referència als perfils dels personatges, la visió de turisme a Valdemorillo, alguns tòpics i l’escena final.
Un cop llegits, que cadascú tregui les conclusions que vulgui sobre l’evolució (o no) social, política i de gestió turística que hi ha hagut en cinc dècades.
Visió del turisme
La pel·lícula comença amb una introducció habitual en el cinema espanyol de l’època. Moltes imatges passen ràpidament davant l’espectador mentre la veu d’un narrador contextualitza la trama que es veurà després.
Es presenta el turisme com una activitat pràcticament acabada de descobrir, relacionada al 100% amb el sol i platja i que transforma el paisatge del litoral amb la construcció de grans edificis, símbol de progrés i bonança.
El turista és bàsicament estranger, amb presència de la figura de la dona com a objecte de desig. Això també es veu més endavant: l’absència de la dona local com a turista i la irrupció del “macho” ibèric com a amfitrió de les dones estrangeres. El turista espanyol apareix en forma de pinzellada com a família urbana (de Madrid) que fa l’escapada vacacional a la costa. Cal pensar que les societats que comencen a fer turisme de sol i platja són les del nord d’Europa, on primer s’aconsegueixen les vacances pagades i on primer s’arriba a assolir un excedent de renda que permet fer estades lluny de casa. A Espanya, en aquella època, el turisme encara no era una activitat prou socialitzada i estava reservada a elits econòmiques i, poc a poc, a població d’origen urbà.
Els dirigents polítics de l’època tenen una doble visió del turisme. D’una banda, és una font d’ingressos de divises, cosa que en un país tancat i autàrquic era positiva. Junt amb les aportacions dels emigrants, suposava una de les principals fonts d’ingressos.
De l’altra, com sempre fa el turisme, era una font de coneixement i informació a partir del contacte personal i l’intercanvi. I això és perillós per a una dictadura que vol controlar els ciutadans. Els turistes porten diners, millors vehicles, millors robes, i el pitjor de tot: idees pròpies (democràcia, votar, llibertat d’expressió,..). No és estrany, doncs, que el franquisme veiés necessari crear un ministeri (que apareix en la pel·lícula) que es digué “de Información y Turismo” dirigit per Manuel Fraga. Cal dir que la “información” no fa referència a la turística, sinó a la “desinformación” que calia crear per contrarestar l’allau que duien els estrangers. D’aquest ministeri en depenia, per exemple, la censura que afectava tot document publicat, tot tipus de premsa o el mateix cinema.
Quan els protagonistes fan una visita al ministeri, a l’entrada es pot veure un cartell que es convertiria en clàssic. “Spain is different” fou l’eslògan oficial d’un país que davant la impossibilitat de donar valor afegit al servei turístic, feia bandera del bon clima, el tipisme, l’endarreriment, l’exotisme i els bons preus. La bona voluntat existia i ¿qui no recorda haver vist algú a casa nostra adreçant-se a un estranger en castellà i cridant? Davant el desconeixement crònic de llengües estrangeres, es parla en allò més exòtic que coneixem (el castellà) i cridant com si els estrangers pel sol fet de ser-ho portessin la sordesa incorporada.
Malgrat que no surt encara a la foto, l’evolució dels eslògans no va ser gaire qualitativa, ja que amb la democràcia va arribar “Everything under the sun” que tampoc és que transmetés massa valor afegit a la gestió del turisme.
El que queda ben palès és que el turisme és vist com una taula de salvació. En una societat endarrerida, rural i sense futur, que perd el jovent que emigra a les ciutats, el turisme és vist com un revulsiu, un mannà plogut del cel que portarà el desenvolupament, aturarà la sagnia de població i ho transformarà tot a millor.
Els perfils dels personatges
Els principals personatges de la pel·lícula no deixen de ser un retrat de perfils concrets que existeixen en totes les societats. N’explicaré cinc: l’alcalde (els polítics), el ric (el capital), l’empresari, el poble i els tècnics (per deformació professional).
L’alcalde
Benito Requejo, el personatge interpretat per Paco Martínez Soria, no representa el típic cacic de poble que fa i desfà al seu gust. Hi ha el detall que ni és un terratinent ni és el ric del poble, però vaja, és una qüestió menor, ja que malgrat que l’autonomia dels ajuntaments en època franquista era mínima, ell (per l’autoritat que té) decideix tirar endavant el projecte turístic sense encomanar-se a res ni a ningú.
És una persona d’escassa formació, cap en turisme o gestió empresarial. Té bones intencions, ja que vol evitar l’èxode del jovent i anhela el desenvolupament econòmic del seu poble. Imposa les seves idees sense cap mena de fonament: el que diu ha de ser bo pel fet que és ell qui ho ha pensat. De fet, l’inspira haver llegit una notícia al diari i saber que el turisme és sinònim de progrés.
Les idees sovint són tòxiques quan estan descontextualitzades i no tenen res a veure amb l’entorn en el que estem. L’alcalde menysté els atractius del poble (els préssecs, la fonda, la font, l’església o el pont) i valora el que no té (platja). De fet, per justificar un viatge a Marbella per veure i copiar com s’han de fer les coses diu “Farem el mateix, però millorat”, creient que només pel fet de ser ell i el seu poble ja garanteixen que ho faran millor que ningú.
L’alcalde fa bona l’expressió “hi ha una cosa pitjor que un polític sense idees: un polític amb idees”. Imposa la seva voluntat, davant els dubtes del secretari i dels altres perfils que apareixen. Va a Marbella per copiar-los (i portar el mar) i després a Madrid a intentar convèncer el ministre (no el rep ni el seu secretari) per a que hi faci un Parador Nacional.
El ric (el capital)
Aquest perfil el representa el potentat del poble que finança les excursions de l’alcalde a Marbella i a Madrid, tot i que dubta de l’efectivitat real de la despesa. De fet, queda clar que si no és per guanyar-hi, a ningú li agrada arriscar el seu capital. Si el que es veu en la pel·lícula tingués continuïtat en el temps no és agosarat pensar que no haurà posat ni una pesseta més en el projecte.
Empresaris
L’empresariat local és escàs, el propietari d’una fonda. No està disposat a jugar-se els quartos per un caprici de l’alcalde. En canvi, somia que l’aposta tingui èxit i convertir-se en un gran empresari a qui el turisme faci ric. És a dir, no arrisca i deixa sol l’alcalde en la seva dèria. Tanmateix, està a l’expectativa, no fos cas que la cosa anés bé i fos convenient estar ben posicionar per a treure’n rendiment.
El poble
La gent s’ho mira de lluny. Es podria dir que com sempre. Les dones, a les que es retrata més endarrerides que els homes i oposades al turisme, són les que millor defineixen la situació. Es tracta d’una idea de l’alcalde que a elles ni els va ni els ve. No saben veure, ni ningú els ho pot explicar, què en trauran de positiu amb l’arribada de turistes al poble.
De fet, al poble ningú fa turisme (no poden), només es veu com una activitat receptiva, no pas com una activitat que poden practicar i gaudir-ne. És una cosa llunyana, no va amb ells.
Els tècnics
No hi són. Fa 50 anys a l’alcalde no se li acut proposar la seva idea i fonamentar-la des d’un punt de vista tècnic, avaluant-ne la conveniència, l’eficiència i la sostenibilitat (no només la mediambiental de fer arribar la platja a Aragó) sinó la social (de com afecta un projecte turístic aparegut sobtadament a la gent d’un territori).
De fet, el poc que intenta dir el secretari (interpretat per José Luis López Vázquez) obté la reprovació de l’alcalde que no el té mai en compte i fins i tot fa befa del fet que tingui el títol de Batxillerat.
La visió de turisme a Valdemorillo del Moncayo
Aquesta visió és la de l’alcalde. Ni l’empresariat, ni el teixit social del poble tenen aquesta visió. Per tant, és un projecte personal, no pas col·lectiu.
És ell qui menysté els possibles atractius del poble. És ell qui decideix copiar el model de sol i platja de Marbella (semblant a Valdemorillo com un ou i una castanya).
La seva bona voluntat (vol el millor per al poble) no justifica la imposició d’una idea descontextualitzada i que no té cap relació amb la realitat que l’envolta. També és ell qui decideix anar al ministeri a presentar les excel·lències del poble per posar-hi un Parador Nacional.
Es fa evident que la transformació no sorgirà del poble per al poble, sinó que s’espera que de fora (ministeri en aquets cas) els ho arreglin.
Alguns tòpics
En la pel·lícula s’hi veuen reflectides etiquetes socials, algunes lligades al turisme, que són absolutament falses. A algunes ja m’hi he referit.
- Qui mana ho fa gairebé per mandat diví i té la raó imbuït per ciència infusa.
- El “macho” ibèric com a amfitrió de turistes estrangeres en busca d’exotisme.
- El paper de la dona: objecte de desig la de fora i tancada a casa la d’aquí.
- Turisme és turisme de sol i platja. Crear centres turístics iguals, amb propostes iguals per a turistes iguals.
- Turisme associat a construcció desenfrenada d’edificis arran de litoral.
- Turisme és desenvolupament garantit en zones deprimides econòmicament amb agricultura en regressió i èxode de població.
- Parador Nacional com a súmmum del desenvolupament turístic. Aquest punt dóna tant per comentar que me’l deixo per a un article més endavant.
L’escena final
La pel·lícula acaba amb una festa als afores on assisteix la gent del poble, les autoritats (alcalde i capellà) i el grup de jotes (toc folklòric).
Poc abans, l’alcalde ha rebut una notificació del ministeri en la que se li dóna audiència per al cap de quatre mesos. En aquesta entrevista està previst demanar que a Valdemorillo s’hi construeixi un Parador Nacional.
Immediatament s’organitza aquesta festa popular amb homenatge a l’alcalde inclòs, amb un cartell on s’indica la propera obertura en aquell indret del parador. El capellà és l’únic que es pregunta si no és una mica precipitat tot plegat, però l’alcalde treu importància a que encara ni tan sols l’hagin rebut al ministeri.
Vaja, tota una metàfora social fent-se el sord davant la dita popular que “no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat”.
