He passat tres dies a París per visitar la meva filla Cesca, que hi està fent un Erasmus. M’hi ha acompanyat l’Anna, la meva millor amiga. Tot i que potser seria més indicat d’escriure que soc jo, qui l’ha acompanyat a ella: com a viatger, no tinc ni una desena part de l’experiència que acumula l’Anna, en viatges arreu del món. Ella se sap débrouiller —que es diu en francès— en qualsevol situació. Se’n surt sempre.
Em sembla que la primera vegada que vaig visitar París va ser el 1990, i hi vam anar quatre companys de l’editorial Columna, viatjant tota la nit en un autocar. El cotxe sortia de darrere l’estació de Sants. Arribes a la gran ciutat dels bulevards que no has dormit pràcticament gens. Però tens poc més de vint anys, i la son no és un problema. Ni la son ni res, esclar. A vint anys, els problemes es redueixen a la trista constatació que aquella noia determinada no et fa prou cas, o no et fa el cas que voldries. És a dir, no hi ha problemes. O sí, però són uns altres. Res que la bellesa parisenca i la seva densitat històrica, tan aclaparadora, tan carregada d’encisos fascinants, no puguin posar a lloc.
(Mentre escric això, vaig jugant amb un tiquet de metro, que és una mena de cartonet sense mica de gràcia, si no fos que s’ha convertit en el record recent d’uns dies molt agradables, passats amb dues de les persones que més estimo. Aquest cop la meva intenció no era conèixer a fons algun barri poc transitat de la capital, o reveure no sé quina sala del Louvre, no. L’objectiu principal era estar amb la meva filla, perquè feia dos mesos que no ens vèiem.)
París està prou net. (¿O hauria de dir neta? ¿Quin és el gènere, si és que n’ha de tenir només un, d’aquesta metròpolis? Barcelona, femení; Madrid, masculí: Londres, masculí; Viena, ¿femení? ¿N’hi ha prou que el nom d’una ciutat acabi en a perquè se la consideri femenina? Ja em perdonareu l’excurs, però és que és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció.) Volia dir que no es veuen papers per terra, ni excrements, ni burilles (bé, de burilles, de tant en tant, sí que se’n veuen; sobretot, davant els incomptables cafès de la ciutat.) En aquells dies de circulació molt menys intensa, perquè eren dies festius, la pol·lució era mínima, i m’imagino que no es pot comparar amb la de les setmanes laborables, fumoses de cotxes i altres toxicitats.
(Ara he doblegat el tiquet de metro. “Hi diu Massy-Palaiseau / Paris. SCNF” (que vol dir, com és prou conegut, Société nationale des chemins de fer français). Té un aire antic, aquest tiquet. La tinta de les indicacions és blava.)
I, tot recordant els nostres passeigs fins a Notre-Dame, sembla que torni a passar per davant aquella botiga de roba chic del boulevard Saint-Germain que tenia centenars i centenars de llibres exposats, simplement per fer bonic. Això només pot passar a França, em vaig dir. Aquí qualsevol empresari ignorant del ram de la roba a qui se li plantegés de decorar ni que fos un aparador d’un dels seus establiments amb quatre llibres m’imagino que respondria amb un estirabot qualsevol: ¿Llibres, dius? No em facis riure, home! Però allò és la France, i la cultura, ves per on, encara els fa sentir orgullosos del que són.
Una de les vegades que hi havia estat va ser amb els meus dos fills, l’any 2000… no sé quant: 5 o 6, com a molt. Eren petits, els nois, i diverses fotografies en deixen constància: en Guillem, amb cara seriosa, i la Cesca, a coll meu, fent una ganyota davant el Sacré-Coeur (que aquest cop ha quedat lluny de les nostres rutes a peu); ells dos passejant per la Rive Gauche… Sempre he tingut la sensació que aquell va ser un viatge desaprofitat. Diria que no vaig saber transmetre’ls l’admiració que sento per aquesta capital del món. Jo també era un altre, llavors: no m’hi reconec gens, en aquell jo de fa dotze o tretze anys. Gens.
En canvi, ara fa quatre anys, el 2014, a propòsit de la celebració de l’Any Vinyoli, hi vaig tornar amb la filla. I aquí sí que, malgrat que només hi vam passar tres dies, l’experiència va ser totalment reeixida. En recordo moltes coses, d’aquell viatge. Com és ara aquella inscripció, feta amb guix, en un dels porxos de la place des Vosges, al Marais, que hi deia: L’urgence de prendre son temps. Sí, semblava que aquesta llegenda il·lustrés, o exemplifiqués, uns dies de calma que ens vam concedir pare i filla. Per als que ens agraden les ciutats, París deu ser una de les més visitades del món. Vull dir, una d’aquelles ciutats que visites en diferents etapes de la teva vida. I això fa que, per si no fos prou rica, la nostra experiència encara l’hi torna més. El viatger que ha petjat un cop a la vida París segurament voldrà repetir.
Jo tinc la secreta convicció que aquella breu estada de tres dies ara fa quatre anys deu haver pesat una mica en l’elecció que la Cesca ha fet de París per acabar-hi la carrera de filosofia. Sortiu, joves! Sortiu de seguida d’aquesta cofurna mal ventilada que és el nostre minúscul país català, i d’aquesta angoixosa presó de l’Estat espanyol!
Aquesta vegada, doncs, l’objectiu principal era reunir-me amb la meva filla, a qui feia gairebé dos mesos que no veia. Hi ha hagut xerrades i passejos, i hi hagut també, mentre ella feia feina a la residència on s’està, la represa de la llarga conversa que mantinc des de fa més de vint anys amb la meva estimada amiga Anna. No sé quins són els arbres que hi ha al bulevard de Saint Germain, però tenien la fulla groga que semblava acabada de pintar pel pinzell de la tardor. ¿Com serà la pròxima vegada que seré a la ciutat? ¿Què hauré perdut, mentrestant? ¿Hi tornaré mai?
