Recordo perfectament el dia que vaig formalitzar la matrícula del curs de sommelier.
-T’has quedat l’última plaça d’aquest any. – em va dir la coordinadora.
Les casualitats no existeixen. Finalment va arribar el primer dia de classe. A la porta cares conegudes i noves cares. Ni un lloc lliure. Recordo haver-me assegut a la penúltima fila.
Una mica de viticultura, una mica d’història, una mica de geografia i moltes hores de tast. Posar a prova els sentits físics. Una vegada i una altra. Una copa i una altra. Els ulls sempre oberts. El nas sempre preparat. La memòria sempre present. Aprendre una mica de cadascun d’ells. Però en aquesta tasca hi ha un moment que es crea una barrera. Els sentits treballen però amb limitacions. Es tasta i es valora un vi de manera objectiva. Per ser objectius sempre es consideren els mateixos paràmetres, els establerts. La sensibilitat queda reduïda als cànons globals de valoració. Els sentits queden en certa manera limitats. No cal anar més enllà. Els òrgans sensorials treballant sempre en l’àmbit físic. Ara vist amb distància ho considero un petit error.
Aquest any, però he trencat aquesta barrera invisible. Fer que els sentits formin part d’un procés que va molt més enllà del tast. Valorar molts més aspectes. Valorar-ho tot molt més.
-La Míriam dóna continuïtat al que faig jo a la vinya. Treballar des de la sensibilitat. – en David descrivia així la meva tasca.
Vaig arribar per ajudar. Intentar donar un cop de mà. Elaborar un vi sempre havia estat un petit somni. Portar-lo a la realitat: tot un repte. La meva feina em va semblar anecdòtica. Tenia a les mans el raïm més sa que mai havia vist. Però a poc a poc em vaig adonar que el raïm per si sol no es convertiria en vi. Sense voler-ho, les meves mans, la meva cura i la meva presència es van convertir en indispensables.
Dues visites diàries a la saleta dels vins. El bon dia. La mirada sempre atenta als paràmetres. No deixar escapar detalls. Pura observació. Molta observació. Com? Olorant. Olorant més encara. Tastant. Continuar tastant. Tastant més enllà del sensorial. Sentint el fet de tastar independentment de tenir contingut o no a la copa. La presa de decisions de quan calia moure o no els dipòsits. La tria del dia en conjunt de quan calia fer les accions. Deixar sempre marge. Deixar que volguessin ser el que desitgessin ser. Tenir cura de no entrar mai amb el mòbil connectat per no molestar-los. La carícia del dipòsit per acabar d’animar la fermentació. Les amoretes a les ampolles que estaven acabant de convertir el sucre en carbònic. L’intercanvi d’experiències de vida. Captar la seva tendència a voler tancar-se o obrir-se. Ser capaç de veure si un dia ells no volien ser molestats. O no tastats. O no olorats. La no pretensió. El resultat era la mostra. Només hi ha un camí possible.
Amb el pas de les setmanes primer va desaparèixer el dipòsit de Macabeu per omplir les ampolles transparents. Més tard el del Syrah per omplir les ampolles fosques. Finalment el degorjat de l’Alacant Bouschet. Fi d’un procés. Formar part del procés natural gairebé sense adonar-me’n. Natural perquè m’havia iniciat. A partir d’aquí consciència i profunditat. Alineació instintiva del pensar, el fer i el sentir. A través de tots els sentits físics ser capaç d’establir una convivència entre els vins i jo. Trencar per fi totes les barreres.
“Estem tota la vida en continu moviment per acabar aprenent a estar-nos quiets” diu Pablo d’Ors en un dels seus llibres. Jo ho corroborava afegint algun matís. No era qüestió d’haver-me quedat quieta, sinó reconèixer que havia estat fent massa coses. En realitat, però cal fer-ne només una amb consciència total per sentir-se ple.
Deixar de planejar per emprendre el vol de veritat, l’autèntic.
