Tremolar

L’últim dia que vaig anar a Barcelona va ser per a la presentació d’un llibre que havia de fer a l’Ateneu Barcelonès. Vaig arribar a la ciutat amb prou temps per batxillejar —que no és ben bé el mateix que badoquejar— per les llibreries de vell del centre. Ja he explicat en alguna ocasió que cal vigilar molt, amb això de la compra de llibres antics: fàcilment et poden aixecar la camisa. Però el dia que dic, no. La tarda de dimarts passat vaig entrar en una llibreria on ja m’havia fet amb alguns petits tresors de la meva biblioteca, i en vaig sortir amb dos volums (dos volumets, de fet), a un preu d’allò més raonable. Per vint-i-cinc euros, dos llibres (el preu marcat dels quals era de 30 i 10 euros: la rebaixa, doncs, fou generosa).

El títol que em va fer més il·lusió de trobar va ser la primera edició de La collita en la boira, de Marià Manent, publicada el 1920. Fa, per tant, gairebé un segle. Jo no sé si el lector coneix l’obra de Manent, un barceloní que va passar moltes hores de la seva vida al mas familiar de l’Aleixar, al Baix Camp. És una obra tan exquisida com breu. Si la producció lírica de Carner és un monument que imposa, i que projecta damunt la plana del temps una ombra gegantina, la de Manent és més aviat una escultura que podem tenir a la taula de l’estudi, per no deixar-la de mirar, i que commou. El vers manentià s’emmiralla en el carnerià, sí. Però, alhora, té una forma pròpia, una naturalesa única, un dring ben especial. Són, això sí, tots ells, els de Carner i els de Manent, versos escrits amb un coneixement complet de l’ofici i amb una inspiració radical.

Escric aquest article el diumenge 2 d’octubre, poques hores després que els Castellers de Vilafranca hagin tornat a guanyar el concurs de castells de Tarragona. En diré alguna cosa, esclar. Faig un cafè al Casino, i m’entretinc en l’agradosa lectura de La collita en la boira. M’aturo en el poema “Oda”, i en destaco dos versos: “Hem sentit tremolar la vida / d’aquestes flors que el vent desfà”. No puc avançar més en la lectura: aquestes paraules em semblen tan suggeridores que ja en tinc prou!

Tremolem de fred o d’emoció. És molt millor fer-ho d’emoció, i, si pot ser, d’emoció bona. Sentir tremolar la vida: la d’unes flors que el vent desfà, la d’unes persones que la història ofega… Tremolar.

Fa temps que no segueixo els castells. Durant uns anys, la meva filla petita va ser, primer, una significada cassoleta (que és la manera penedesenca d’anomenar l’acotxador o aixecador), i, després, una rellevant enxaneta dels Castellers de Vilafranca. Avui, mentre seguia per la ràdio els moments principals del concurs, recordava aquella època, en revivia l’emoció. Parlo de fa deu anys, que aviat és dit! Llavors l’hegemonia castellera ja era de color verd, però la Vella no estava tan afinada com aquests dos últims anys. Tot era més plàcid, per a nosaltres.

La vida d’aquestes flors que el vent desfà. ¿Qui perd el temps badoquejant pel bosc, posem per cas, i detectant la vida tan feble d’unes flors que estan a punt de descompondre’s, tots els seus pètals esbarriats amb un buf de l’aire, la tija colltorta? ¿Qui? El poeta!

El fenomen casteller fa temps que ha traspassat les fronteres del país. Però enguany la sensació ha estat la colla xinesa de Hangzou. A punt de guanyar dissabte, en la segona divisió castellera, han demostrat que d’aquí a dos anys, si segueixen així, poden arribar a competir amb els grans, els de la primera divisió. Els qui, poc o molt, estimem els castells, no podem sinó sentir-nos-en contents.

El tremolar de la vida. Fa poques setmanes vaig fer una fotografia amb el meu mòbil, tot passejant entre vinyes: a un arbre, no en sé dir el nom, que aplegava en una mateixa branca fulles mortes, de color d’aram, i algunes de verdes encara. Penso que, des d’un punt de vista meteorològic, no hi ha res més descoratjador que una tardor en què no plogui i faci aquesta calor!

Mentre escrivia l’article, vaig veure que, pels volts de les sis, arribaven els cinc autocars dels nostres castellers a la vila. Allà dins hi viatjava una alumna meva, la Maria, de pares marroquins, un dos magnífic del quatre de deu. Em vaig sentir profundament feliç per ella i per tots els que, un any més, i ja en van vuit convocatòries seguides, havien conquistat el premi del concurs. I penso, no sé per què, en aquells intel·lectuals que parlen irònicament dels castells: probablement si tinguessin l’ocasió de viure una diada de debò, i des de dins, en tindrien un altre parer.

Poder copsar la febre d’una pinya. Tremolar, en definitiva, en la difícil consecució d’un fi comú.