Tots els Muga tenen gust de Muga

La moda dels vins segueix a la de la cuina. Els parvenu es multipliquen i tenen la gosadia de donar lliçons als que en saben més que ells, perquè com diu el refrany “la ignorància és atrevida”. Quan veig una carta amb marques estranyíssimes que pretenen ser ocurrents amb noms de gossos i gats i un cambrer que s’ha autoanomenat sommelier i em recomana l’última indecència enològica, demano un Muga. El Muga està molt ben distribuït, exporten a cinquanta països: el tenen fins i tot els ignorants, i beure’l és sempre un homenatge al paladar i a la vida, i fa cert l’epígraf bíblic d’aquesta secció: “el vi alegra”.

La família Muga fa vi des de 1932, ara regeix la bodega la tercera generació. Els he conegut a tots, i per tant puc completar amb la proximitat i l’afecte  el que diuen els papers i les pantalles. Més que saber de vinyes i vins, que naturalment, ells són els seus vins. Efectivament, els enòlegs tenen raó quan afirmen que tots els Muga tenen gust de Muga.

Les vinyes són a la Rioja, i la bodega a Haro, al Barrio de la Estación, frontera amb Àlaba per donar la raó al cognom basc que remunten al segle XVI i que vol dir exactament això: són al llindar de la Rioja Alta i la Rioja Alabesa. La seu és un gran casal de tres-cents anys enrere, preciós, i als seus encontorns, 25.000 metres quadrats, hi ha totes les instal·lacions del que era un celler concebut amb personalitat abans que la tecnologia fes clons i franquícies de gairebé tot allò que té interès.

A les bodegues Muga fermenten en barrica de roure, i això són paraules majors. La fermentació és la transsubstanciació d’un suc de fruita en vi, i només aquesta intervenció de la natura en el moment iniciàtic ja fa que els Muga siguin diferents als vins fermentats en acer inoxidable. A afegir, que netegen de bacteris els brous amb clares d’ous de gallina, i que les barriques les fan a casa, treballant la fusta amb artesania i foc. Gràcies als Muga, l’ofici de boter encara té feina i no cal anar a la història per evocar-lo.

Per tot plegat, les Bodegues Muga es poden visitar. Hi ha diverses opcions, des del preu popular de la visita guiada, 10 € amb un tast; la visita guiada  amb tast de dos criances comentats i dinar a un restaurant d’Haro, que surt per 22 euros, fins afegir-hi hotel –un antic convent dels Agustins que embadaleix– i travessia en globus sobre el mar verd de pàmpols abans de la verema.

Les marques de Muga són molt diverses, cadascuna amb trets de personalitat pròpia. D’entrada, els Muga criança són excel·lents vins de taula, lliures de les acideses a les que t’arrisques a mesura que el preu de l’ampolla va davallant, i dotats d’un embolcall d’amorosa flassada de tardor. Si anem elevant-nos però en la gama –tot i que fins i tot prou amunt no es carreguen els preus—ens trobem amb vins memorables que imprimeixen el record a la memòria del paladar. Deia Sant Agustí que els sentits són les connexions del cos amb l’ànima, i els vins Muga li donen la raó.

Entre les games altes, tenim els reserves de Prado Enea, de tall clàssic, Rioja cent per cent, i el Torre Muga, un vi modern, agosarat ja en el color bordeus, que ens indica cap on mira el sabor. El fan ser com és, que només el treuen quan ha estat una anyada excel·lent, una maceració pausada i generosa, i un mínim de divuit mesos en barrica de roure francès Allier. Més la santíssima trinitat de Tempranillo, Mazuelo i Graciano, tot i que alguns sabuts murris especulaven que potser alguns gotims de Cavernet se’ls hi podien flairar per les escletxes de la DO.

Acabo amb el toc personal que he enunciat. Els Muga són molt futbolers; Isacín Muga, segona generació, havia jugat al Valladolid, al costat de l’inoblidable Zaldua, que va fer cap de davanter centre golejador al Barça, la dècada dels seixanta. Michael Laudrup va ser representant seu en diverses exportacions. I, per cum laude, els Muga eren amics i admiradors de Cruyff, i el van homenatjar amb un vi que vam embotellar en una partida numerada amb el seu nom.

M’ho va explicar Isacín Muga en un àpat que no deixaré de recordar, al menjador de la bodega, amb Juan Mari Arzak al costat. Aquelles patatas con chorizo eren celestials, anaven precedides d’espàrrecs i seguides de chuletillas de xai cuites a les brases dels sarments de les vinyes. Per postres, els rovells endolcits dels ous que reserven de les clares que fan servir per aclarir els vins sense cap mena de química.

I un vi Muga per cada plat. No dubtin que sempre trobaran un vi Muga per cada plat, i que en tots els cassos, amb totes les games i preus, gaudiran molt i molt.

_____________________________

Totes les fotografies han estat cedides i facilitades per Bodegas Muga