El whisky és el destil·lat de major consum com a copa, deixant fora el regne mestís dels combinats, on hi entraria sobretot la moda de les ginebres i el ben guanyat classicisme del rom pirata –anoti’n l’etiqueta Pyrat, de la Guyana, com alternativa olorosa a la distingida eixutesa del Zacapa. A Espanya hi havia una tradició de conyacs, gràcies a les excel·lentíssimes textures dels brandy andalusos, el Larios 1866! , fets segons les fórmules de les soleres de Xerès; i gràcies també a les marques més de batalla que van triomfar apagant les penes de la postguerra, com aquells “Soberano es cosa de hombres” i “Fundador está como nunca”.
El whisky va arribar diria que gràcies al cine, al cine tothom bevia whisky, era una excentricitat. Als westerns no fallava mai, tot i que allò era bourbon, que és una mica una altra naturalesa, i els anglesos el feien més senyorívol, començant per un il·lustre bevedor d’escocesos: James Bond. Aquell esnobisme fins i tot tenia detractors que asseguraven que el conyac era aromàtic i digestiu, mentre que el whisky era com beure’s una fusteria i a més a més havies de córrer a envernissar-te l’esòfag amb bicarbonat. Però arribava amb les multinacionals del màrqueting i va acabar imposant-se, a vegades amb el concurs, de la mateixa escuderia angloamericana, dels concerts de rock and roll a bars musicals. A la sala Zeleste de Barcelona, que era “la catedral” –per la cançó d’en Sisa—d’aquella religió, triomfava el J&B (Justerini and Brooks), que a dia d’avui és la marca més venuda del món.
La segueix el Johnny Walker, amb aquelles ampolles quadrades tan característiques, i amb una gamma alta d’etiqueta negra que manté una gran qualitat. Al Zeleste, que era la barriada popular en tots els sentits, al bell mig de la Ribera barcelonina, aquests eren els whiskys més consumits, amb cèlebres consumidors com el genial Gato Pérez entre rumba i rumba o a l’inrevés: rumba entre J&B i J&B. Fins que em va dir que s’havia posat “a secano” perquè l’analítica estava en alerta vermella. L’última barra que vam compartir, a ca l’Astut de Torredembarra –passava temporades a Altafulla–, va consistir en dos cafès, i el seu descafeïnat.
A la part alta de Barcelona hi havia l’altre costat dels whiskys de la Ribera, al Bocaccio triomfava el Chivas, que era més fi i afinat, i els primers malta, que eren els Cardhu. I d’aquell whisky especial inventat per un contrabandista de l’Alta Escòcia en va sorgir una nova moda que encara campa. El whisky de malta s’ha imposat, i el mercat n’ofereix un gran ventall de més o menys grocs. El malta és, per així dir-ho, un whisky varietal, fet sobre la base de la fermentació d’únic cereal, mentre que el blended és un cupatge, per seguir amb la nomenclatura enològica. El comú a uns i altres és l’assecament amb torba i l’envelliment mínim de tres anys en barriques de tradició olorosa, com les de bourbon, Xerès i Porto, també com en el procés vinícola i també passades per un fumat més o menys lleuger, contrastat amb una caramel·lització de contrast plàcid. El resultat final varia segons les proporcions de tots els elements que intervenen en el complex procés alquímic, i el resultat final s’ha d’acostar a l’etimologia de la paraula, llatí aqua vitae passat pel gaèlic uisca beather: una variant de l’au de vie francès, que els catalans elevem a la metafísica de l’esperit de vi.
Repatani a les modes, he tornat als grans escocesos blended, però no em puc estar de treure’m el barret davant d’una ampolla de Lagavulin, amb aquell final de carbó mineral, i el Talisker, d’intensitat més clàssica al paladar –“en boca”, que diuen els normalitzadors lingüístics del gremi– però d’un ponderat equilibri entre la potència boscosa i aquella frescor primaveral que no falla mai als encontorns del llac Ness, on un monstre dóna la benvinguda cantant balades cèltiques com la que titula l’article.
Jo defenso que la vida mereix un whisky de capçalera, la beguda espirituosa segurament més digestiva i favorable al cor en tots els sentits, naturalment consumida amb moderació. L’alcohol amb garanties ingerit amb moderació fa tant de be com de mal fa abusar-ne. Aquí tenim l’assenyat exemple de Josep Maria Espinàs, un dels grans escriptors de la nostra cultura, que acaba de fer noranta-un anys conreant el seu bellíssim i enginyós català, que es pren un whisky abans de dinar. El meu whisky de capçalera es el John Dewar’s, de les Highlands, de l’escuderia Bacardí.
El Dewar’s presenta diversos registres, tots de qualitat. El que podríem considerar d’estar per casa no és pas tal. És el White Label, que es troba als súpers sobre els 11-12 euros. De la seva gamma, és definitivament el millor, un gran whisky a preu assequible: gustós, densitat adequada i benèvol sempre al paladar, el cap i l’estómac. L’únic una mica emprenyador és que ara els ha agafat la dèria de promocionar-lo per a combinats i el venen en un estoig andròmina amb un got pesant que, això sí, regalen. Els gots són molt útils per guardar-hi julivert i per abocar-hi l’aigua quan purgues els radiadors.
Gots a banda, el White Label és un excel·lent whisky, profund, fantàstic per assaborir-lo al final de jornades de treball que demanen una satisfacció palatina i papil·lar, una digestió ben païda i una dosi fisiològica d’eufòria i desinhibició. Teràpia natural psicosomàtica.
El John Dewar’s té altres tres registres de 12, 15 i 18 anys (els anys i preus varien una mica segons les importacions), que es venen respectivament sobre els 18-20, els 22-24 i els 65-70 euros. El més agraït és el de 12 anys – 18-20 euros. S’hi percep un envelliment delicat, ha sabut envellir amb saviesa, que diu el llenguatge popular quan es te certa edat i encara es fa goig, amb trets finíssim que toquen al bourbon i al Xerès, de les barriques que l’han amorosit. La joia de la corona va en una caixa que, aquesta sí, és lacada i molt bonica: són els Signature, que es venen als mòdics preus de 150 i 250 euros. Estan entre els millors puntuats de les guies especialitzades i són tan lleugers que quasi són aroma begut. Diria, però, que això ja no és whisky, és una altra cosa, un destil·lat que no es beu amb el cos sinó amb l’ànima. Amen.
