El nostre país pateix els efectes de la crisi econòmica mundial que, amb major o menor grau, afecta els països avançats d’ençà de l’any 2007. A la Unió Europea aquesta crisi ha castigat amb especial intensitat els països mediterranis, entre ells l’estat espanyol i, per tant, ha tocat de ple Catalunya. El caràcter global i profund de la crisi actual s’ha posat en evidència en la intensitat dels seus efectes, que han comportat una important recessió econòmica i un fort impacte social, fent fet recular les conquestes de l’estat del benestar i qüestionant la seva pròpia continuïtat. En el cas de Catalunya i d’Espanya, els efectes de la crisi s’han agreujat a causa de la forta dependència del sector immobiliari i de l’endeutament privat. L’aturada de la construcció, motor econòmic durant els anys de creixement, ha comportat la frenada sobtada del conjunt de l’economia i un elevadíssim índex d’atur.
Les previsions d’alguns economistes sostenen que estem davant d’una crisi sistèmica i de llarga durada, que ha vingut per quedar-se i que les coses no tornaran mai al punt de partida. Davant aquesta perspectiva, les organitzacions polítiques tradicionals, sorgides al segle XIX i consolidades al segle XX, desconcertades, impotents per aturar els efectes més perniciosos de la crisi i compromeses moltes d’elles en processos de corrupció, han perdut credibilitat entre la ciutadania.
Les iniciatives ciutadanes, els moviments alternatius i les organitzacions de la societat civil, per contra -fent de la necessitat virtut- han guanyat protagonisme i es mostren més àgils i capaces de fer front als vells i els nous problemes. Les idees que fonamenten l’acció d’aquestes iniciatives no són totes noves, perquè part dels problemes que han emergit amb la crisi eren ja latents durant els anys de bonança econòmica, però han trobat en l’actual situació un motiu afegit per a la seva defensa i vindicació.
Aquí ens volem referir a la vigència de les idees del Manifest per la nova cultura del territori, que van promoure i fer públic el maig del 2006 tres entitats (Col·legi de Geògrafs, Asociación de Geógrafos Españoles i Societat Catalana de Geografia), dos anys abans de l’arribada de la crisi al nostre país. Organitzacions i entitats vinculades a la defensa dels valors del territori van fer seus els plantejaments del Manifest, que han servit per emprendre projectes alternatius a les dinàmiques econòmiques dominants.
En un context que encara era expansiu, el Manifest advertia de les conseqüències d’un model econòmic basat en el consum extensiu de sòl, poc respectuós amb els valors del territori, que reposava en unes pràctiques urbanístiques opaques i que generaven importants impactes socials: augment dels costos, increment de la mobilitat, desequilibri del sistema financer i de l’activitat econòmica, dificultats d’accés a l’habitatge, degradació del territori, etc. Per fer front a les pràctiques i als impactes que denunciava el Manifest, aquest promovia una nova cultura del territori basada en deu principis:
- El territori és un bé no renovable, essencial i limitat.
- El territori és una realitat complexa i fràgil.
- El territori conté valors ecològics, culturals i patrimonials que no es poden quantificar només en termes del preu del sòl.
- Un territori ben gestionat constitueix un actiu econòmic de primer ordre.
- La planificació territorial i urbanística és un instrument essencial per a l’actuació dels poders públics.
- La planificació municipal ha de tenir com a principal objectiu el de facilitar l’accés a l’habitatge, el gaudi dels serveis i la preservació de l’ambient.
- La planificació territorial ha de proporcionar acords bàsics sobre el traçat de les infraestructures, el desenvolupament dels assentaments i el sistema dels espais oberts.
- El Govern central i les Corts Generals de l’Estat no es poden desentendre del territori.
- En un món cada vegada més integrat, la gestió del territori també ha d’atendre els compromisos de solidaritat i de responsabilitat globals.
- L’impuls dels valors de sostenibilitat ambiental, d’eficiència econòmica i d’equitat social requereix una nova cultura del territori.
La consideració d’aquests principis havia de representar un gir progressiu cap a unes noves pràctiques que impregnessin tots les nivells de l’administració i que contribuïssin a difondre una nova la cultura ciutadana envers el territori.
Vuit anys després de la seva publicació, i en un context de crisi que es perllonga, els impactes negatius que el Manifest denunciava s’han expressat amb tota la seva cruesa. En la seva dimensió material, les “ruïnes modernes”, tan ben retratades per l’arquitecte alemanya Julia Schulz-Dornburg, són el testimoni de l’aturada en sec de la dinàmica d’ocupació del territori i dels efectes de la “cultura del totxo” que tan mal han fet als paisatges i a la societat. En la seva dimensió econòmica i social, el col·lapse del sistema financer, l’atur i l’empobriment de gran part de la població han estat encara més dramàtics.
D’altra banda, si bé el cessament de l’activitat constructiva ha frenat momentàniament el consum de sòl, la periurbanització dels espais rurals i la degradació dels paisatge, segueix sent habitual que es posin damunt la taula projectes que semblen entroncats en l’antiga lògica urbanística que ha conduit a la situació actual. D’altra banda, la tendència a la desregulació i a la flexibilització dels instruments normatius comporta el risc que, a la pràctica, es tradueixi en una desprotecció del territori que hipotequi novament els seus valors.
En tot cas, la crisi representa un parèntesi en què els processos de transformació territorial s’han alentit, de manera que pot esdevenir una oportunitat per aquelles iniciatives o projectes ja endegats que se sustenten en els principis de la nova cultura del territori, en particular: la sostenibilitat ambiental, econòmica i social; la consideració dels valors ecològics, culturals i patrimonials, i la importància de la qualitat de l’entorn com a valor afegit dels productes i serveis.
Encara que sembli una paradoxa, els territoris que han ocupat un lloc secundari en les fases de creixement econòmic i expansió urbana (perquè quedaven allunyats dels grans centres urbans, per la seva escassa capacitat d’atracció o per feblesa demogràfica) tenen algunes fortaleses que convé tenir en compte: no han sofert processos intensius de transformació territorial i conserven intacte o poc alterat el seu patrimoni cultural, ambiental i paisatgístic; han empès iniciatives i projectes econòmics basats en els valors territorials i que al mateix temps aspiren a ser competitius; i, per últim, han generat xarxes de coneixement que creen i promouen la nova cultura del territori.
El projecte La Conca 5.1 iniciat a l’any 2010 amb l’objectiu de treballar en l’estudi i la promoció dels sectors econòmics de la Conca de Barberà a favor d’un desenvolupament econòmic local sostenible és un exemple valuós, comparable amb altres projectes reeixits d’àmbit internacional en paisatges vitivinícoles, de promoció d’un producte basada en les qualitats intrínseques d’aquest i en els valors del territori d’origen. El projecte La Conca 5.1 ha creat una xarxa dinamitzadora dels agents comarcals (econòmics, socials i culturals) al voltant del món del vi, del turisme, de l’agricultura, del territori i del paisatge, utilitza eficientment les possibilitats que ofereixen les plataforma digitals i les xarxes socials per generar i difondre coneixement “en línia” i promou el debat en clau prospectiva, amb la mirada atenta a allò que succeeix dins i fora de la comarca.
http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/Manifest%20per%20una%20Nova%20Cultura%20del%20Territori.pdf
[Jaume Busquets Fàbregas]
