Fugim de la realitat abans de començar i entrem al món de la ficció. Allí hi veiem un xicot de mitjana edat, amb el cap cot, caminant lentament pel Carrer Major. El seu pas és ferm, malgrat la lentitud, però segueix amb el cap acotxat formant un angle d’uns 45 graus respecte el coll. Segueix caminant per aquest carrer fins que s’estavella contra una farola, automàticament perd el coneixement i cau estabornit a terra. La gent del seu voltant l’ignora i passeja pel Carrer Major tot esquivant el cos ajagut a terra. Passats vint-i-quatre minuts, el xicot de mitjana edat recupera el coneixement, es torna a posar dret, abaixa el cap de nou, es mira el melic i continua caminant pel Carrer Major.
Bé, sortim de la ficció i aterrem de nou a la realitat, una realitat en la qual podríem fer un llistat força extens de situacions que han acabat en accident per culpa d’un excés d’observació melics. La popular expressió de “mirar-se el melic”, al marge de caricatures com l’expressada, es dóna quan una persona, conjunt de persones, poble, ciutat o territori només s’observa a si mateix, ignorant la realitat que l’envolta i perseguint únicament el seu propi interès. Això traslladat sobre el terreny, em porta a fer una diagnosi força divertida, per no dir catastròfica, d’un Camp de Tarragona que s’ha desmembrat territorialment i ambientalment per culpa d’egocentrismes.
Cauré amb l’exemple típic i tòpic, però hom sabrà que casos com l’estació de l’alta velocitat del Camp de Tarragona són per emmarcar en la vitrina de trofeus a la ignorància, la política feta des del més pur desconeixement i la ruïna de la cultura territorial. En aquells anys de l’expansió de l’alta velocitat, al Camp de Tarragona hi va haver una sèrie de melics que van sorgir com bolets en la línia entre Tarragona i Valls, passant per Perafort i la Secuita. Cadascú anava idolatrant el seu melic, que es veuria reforçat amb una estació de l’AVE que tots podríem gaudir, perquè la posaríem entremig d’aquesta línia d’egocèntrics. Resultat: esperpent territorial i mausoleu ferroviari.
El segon cas que podria citar d’accident territorial, reproduït en múltiples ocasions en pràcticament tots els municipis mitjans i grans del Camp de Tarragona, és el dels equipaments comercials, logístics i empresarials. En altres paraules, els centres comercials, els palaus de congressos i els polígons logístics. Malgrat el context de crisi actual, que en l’àmbit del desenvolupament industrial sovint a posat les coses a lloc, hom sabia que mai tindria viabilitat que cada municipi disposés del seu polígon (o polígons en plural) o del seu macro-complex comercial. Un cas per exemple, el CIM El Camp situat entre la Canonja, Tarragona i Reus, un gran projecte d’iniciativa pública que ha acabat en desocupació majoritària i amb el territori trinxat. En el mateix moment que el CIM El Camp s’enfonsava, a la Conca de Barberà se’n plantejava un altre entre Montblanc i l’Espluga. L’exaltació dels melics de la Conca i l’enveja vers els tarragonins deuria ser tal, que no podia ser menys! Doncs bé, aquesta situació que caricaturitzo de manera còmica ens ha portat al que tenim, un reguitzell d’equipaments en desús, sovint mantinguts amb diner públic després de la fallida de les empreses promotores i amb un futur més que incert. Continuaria la llista amb el Palau de Congressos de Reus, el centre comercial Port Halley de Vila-seca, l’Auditori de Torredembarra, però no vull encendre focs entre aquests rostolls.
A diferència de tot això, fins ara només he conegut un cas on els melics s’han deixat de banda, però per un motiu del tot contrari. Darrerament moltes entitats que fins ara han anat reclamant una nova cultura del territori però molt focalitzades en el seu municipi o problemàtica, han deixat de mirar-se el melic i s’han unit en la que s’ha anomenat Xarxa-Sud, per tal de reclamar un model de territori pel Camp de Tarragona que precisament deixi de mirar-se els melics, pensi en una visió conjunta i sostenible del Camp de Tarragona, harmonitzi els usos necessaris i, en definitiva, reclami que s’ha acabat l’època de la impunitat en les decisions que hipotequen el territori i el seu medi ambient. Ben aviat en sentirem a parlar, i molt.
Per cert, us heu fixat mai que el melic és la part del cos on s’hi acumula més brutícia?
[JOAN PONS SOLÉ]
