Terra incògnita, el turisme post pandèmic

Tot i que el futur és ple dincerteses, la pandèmia subratlla elements i reptes que ajuden a entreveure alguns dels canvis que poden afectar lactivitat turística. Reflexionar per repensar el futur no sols és recomanable, és una necessitat.

Els qui treballem en el món del turisme ens tocarà viure uns temps especialment difícils i plens d’incerteses. Ja s’ha comentat que, a hores d’ara, l’única certesa és precisament que no existeixen, que hem entrat en un territori desconegut per a tothom. En primer lloc, cal admetre que si bé la patacada serà molt forta, ningú sap encara la magnitud de la crisi que provocarà la Covid-19. Hi ha masses variables en joc.

De tota manera, certs aspectes es dibuixen amb claredat. Per començar, és evident que el context que coneixíem canviarà substancialment. Si el món després de la Covid-19 serà diferent, el turisme també. Pensar que es restablirà progressivament la situació anterior, no és realista. Tanmateix, el turisme no s’acabarà, com a mínim no ara per ara. Ha esdevingut un element estructural i definidor de les nostres societats, forma part de nosaltres fins a tal punt que, de seguida que es pugui, tornarem a viatjar. És més, si un desig deixa clar el confinament actual, és el de sortir de casa, moure’s, trobar-nos, canviar d’escenaris i entrar en contacte amb espais diferents dels quotidians.

La normalitat era la crisi

Però, com seran les noves estades, les vacances, el turisme? Si bé ningú ho pot avançar, val la pena recordar una evidència que ens pot ajudar. El turisme és un mirall i no fa sinó reflectir els canvis que es produeixen a les societats. És el resultat de què som, del que pensem, dels nostres anhels i contradiccions. Són nombrosos els experts que assenyalen que la Covid-19 no ha fet res més que accelerar i catalitzar una crisi que ja existia. Turistes ofegant Venècia, grups inversors comprant barris i expulsant els veïns, projectes de noves urbanitzacions litorals, valls que depenen d’una estació d’esquí, o que vinculen el seu futur a un concert, o a unes olimpíades? Tal com assenyala Noemí Klein[1], la normalitat era la crisi.

El turisme és un mirall i no fa sinó reflectir els canvis que es produeixen a les societats. És el resultat de què som, del que pensem, dels nostres anhels i contradiccions.”

El virus no ha fet més que subratllar que el sistema econòmic neoliberal en el qual estem instal·lats és clarament insostenible i, lògicament, el model turístic global també. No només és culpa del turisme, però està clar que el planeta no pot aguantar a set mil milions d’humans movent-nos i consumint com ho estem fent. Agafar un avió a Londres i baixar a fer unes cerveses a Barcelona és clarament una bestiesa i n’hi ha moltes més. I no es tracta només de la insostenibilitat ambiental; la social és igualment greu. A la gent que treballem en el sector turístic sovint ens costa reconèixer, o afirmar obertament, que caldria viatjar menys, que cal viatjar d’una altra manera (provocant menors impactes i, alhora, revalorant i fruint més del viatge). Potser ha arribat l’hora.

Els moments de crisi són precisament els millors per a canviar les coses, tant en l’àmbit individual, empresarial o institucional. Allò que semblava molt difícil, de cop i volta apareix com a inevitable. Entre els diversos canvis que serien aconsellables, n’hi ha un que no em marxa del cap: la imperiosa necessitat de rebaixar el nivell de burocratització de l’administració. La pandèmia ha posat precisament de manifest la importància de l’administració pública en tots els seus aspectes. Després d’una primera fase d’ajudes urgents al sector per a mantenir “amb vida” el màxim d’empreses, ens caldrà una administració més àgil en la gestió, més eficient en els recursos i més eficaç en les mesures.

“És el moment de simplificar, de posar el focus en els resultats en comptes de seguir obsessionats en el control dels procediments.”

La situació és greu i es preveu que encara ho sigui més. És el moment de simplificar, fins i tot d’assumir riscos per evitar la paràlisi. Cal, per exemple, canviar la llei de contractes i tornar a confiar més en els tècnics, els quals han de poder prendre decisions segons els seus criteris i experiència, amb un marge de despesa molt més gran. És imprescindible afavorir l’agilitat i posar el focus en avaluar resultats, en comptes d’en el control obsessiu dels procediments (és evident que cal un cert control, però estem matant mosques a canonades, se’ns acaba la pólvora i hi ha més mosques que mai). Tal com em confessava no fa gaire un alcalde, si no ho aconseguim, “prendrem mal”.

En relació també amb els canvis, i tal com alerta Yuval Noah Harari[2], cal pensar molt bé la seva orientació, perquè tindran un impacte en el futur. Un exemple, la sortida de l’anterior crisi —la del 2008— va provocar un increment desmesurat de bars i terrasses a la Part Alta de Tarragona, amb la consegüent ocupació i privatització pràcticament de places senceres. Val la pena recordar que és precisament l’espai públic allò que defineix una ciutat. Aquest fenomen ha impulsat una especialització funcional del barri com espai de lleure, contrària als equilibris i necessitat d’un espai per a veïns, d’una àrea per viure-hi. Si la tendència continua, arribarà el moment que no serà fàcil distingir el barri de l’àrea mediterrània de Port Aventura (en aquest cas, un recinte privat i específicament concebut i destinat al lleure).

Algunes evidències

Com sortirem d’aquesta crisi? Esperançats? Atemorits? Com ens veuran els mercats emissors? Quins canvis estem disposats a fer? Quins principis estem disposats a mantenir? Quina imatge voldrem comunicar? Tot és ple d’incerteses. Tanmateix, recuperant el principi del mirall —el turisme com a reflex de la societat—, hi ha una sèrie d’evidències que la pandèmia està posant en relleu i que poden ajudar-nos a intuir elements que poden ser rellevants.

  • La creixent importància de les relacions. Si alguna cosa ha mostrat sobradament el confinament, és la necessitat de les relacions entre les persones. Necessitem abraçar-nos, tocar-nos, parlar, escoltar-nos, compartir… Coincideixo plenament amb el José Antonio Donaire[3] que, en les propostes futures, caldrà situar “les relacions en el centre” de l’experiència turística. Donaire parla d’una transformació substancial de les pràctiques, centrades fins ara en la contemplació d’objectes, per passar a privilegiar les relacions dels turistes amb altres turistes i amb els amfitrions (bones notícies per als bons guiatges?, esperem que sí).
  • Lera del turisme conscient i amb consciència. La Covid-19 ha posat cruament de manifest la nostra fragilitat i està provocant una acceleració en la sensibilització davant els reptes que planteja el canvi climàtic. Molt possiblement el nombre i el grau de consciència ambiental dels turistes postcoronavirus creixerà substancialment. Probablement estarem molt més predisposats a entendre que el turisme ha de tenir límits, que no tot s’hi val, que cal més responsabilitat, que cal incorporar l’ètica en el conjunt dels processos turístics. I no només ambiental, sinó també socialment. M’agradaria pensar que serà més difícil continuar destrossant les vides de les “kellys”[4] per evitar apujar un euro el preu de l’habitació d’un hotel. Pot sonar a utòpic, però ens cal incorporar més humanitat en les relacions econòmiques.

La desitjada conscienciació però, ha d’anar acompanyada de mesures concretes i urgents. És hora d’incorporar les externalitats negatives —ambientals i socials— en el preu dels productes. És hora que surti a compte fer les coses bé. És hora, per exemple, de qüestionar-se el preu de viatjar en avió. Com s’explica que la gasolina estigui gravada amb impostos i el querosè no? Tenen futur les estratègies turístiques basades en les companyies de baix cost?

  • El temps de la comunitat i la cooperació. La Covid-19 també ha fet palès que ens necessitem més que no ens pensàvem. Vicente Zapata[5] explica que hem deixat debilitar extremadament els vincles i el marc comunitari on ens movem. El “motor comunitari” fa temps que està “gripat”, cada cop estem més separats de tots i de tot, diu. No és casualitat. El sistema neoliberal afavoreix l’aïllament. Com més sols estem, més consumim. El filòsof Byung-Chul Han[6] explica que allò que ens fa lliures no és l’absència de llaços, sinó precisament els vincles i la integració. La manca absoluta de relacions genera por i inquietud i ens fa més fràgils. Ens cal desvincular del consum la idea de progrés per poder imaginar societats millors, més justes, més felices; i això només es pot fer col·lectivament.

A les empreses turístiques els caldrà, més que mai, treballar conjuntament i amb sector públic i institucional. Donaire parla de potenciar la lògica dels sistemes on, com més cooperació hi ha entre els nodes (individus, empreses, institucions, territoris), més fort és el conjunt i més fàcil li resulta adaptar-se als canvis. No hi haurà prou però, amb la cooperació intersectorial. El nou turisme ha d’encaixar en un projecte de comunitat coherent. Ha de servir perquè tothom visqui millor. Només així, els territoris seran capaços d’elaborar relats d’hospitalitat honesta, conscient i amb consciència.

En aquest sentit, potser ha arribat l’hora que el turisme també contribueixi (amb la taxa turística, per exemple) a donar suport als productes culturals i ambientals sobre els quals es basa la seva atractivitat.

Intuïcions pel futur

En aquesta nova etapa que s’obre la comunicació serà més important que mai. Ens caldrà saber transmetre seguretat, explicar les virtuts saludables dels nostres espais i construir relats més centrats en les persones, en les relacions, en els valors que ens fan humans. Les postes de sol a Instagram i les piscines dels hotels potser no seran suficient. La comunicació banal pot fer sumar “likes” però no construeix destinacions sòlides, capaces d’abordar i gestionar crisis. Necessitem, continguts i necessitem la cultura més que mai.

En aquesta nova etapa que sobre la comunicació serà més important que mai. Les postes de sol a Instagram i les piscines dels hotels potser no seran suficient.”

En l’escenari postpandèmic, probablement, el turisme en espais rurals i naturals sortirà beneficiat. L’absència d’aglomeracions, el contacte amb la natura, la contemplació balsàmica de paisatges, les excursions a peu, la facilitat de relació entre hostes i amfitrions, la qualitat de l’alimentació, el contacte amb la simplicitat…; tots són elements que previsiblement seran ben valorats. I el turisme de proximitat. Potser és hora de posar l’èmfasi en la satisfacció, en la felicitat a l’hora de valorar les experiències, en comptes d’en el nombre de kilòmetres.

Els estats d’intensa incertesa afavoreixen la credulitat davant solucions màgiques o poden incitar al cop de peu i endavant, sense mirar-se gaire. En canvi, la pandèmia ha mostrat amb claredat la necessitat de tenir més en compte la ciència i de les conclusions dels científics. Faríem bé d’aplicar urgentment aquesta lliçó davant els innombrables advertiments sobre la crisi climàtica i tenir-los ben present a l’hora de prendre decisions, també en l’àmbit del turisme. De fet, hauria de ser el primer condicionant a tenir en compte.

En tot cas, sembla clar que ens esperen temps complicats. És moment per a fomentar la resiliència, la capacitat de superar i adaptar-se a situacions canviants. Alhora, també és temps per reconèixer la importància de la constància i la fidelitat als valors, allò què és essencial, que ens defineix. Sé que no està de moda, però la perseverança és un força que dóna qualitat a l’existència. Un exemple que conec prou bé i que pot il·lustrar-ho: el projecte Gratitud Pallars[7].

Són nombroses les veus que parlen de la necessitat d’impulsar una transformació cap a una economia basada en la protecció de la vida, una economia, com diu Klein, veritablement regenerativa, basada en la cura i la reparació. El turisme ha de formar part d’aquests canvis de manera activa. És hora de domesticar-lo, tal com van fer els nostres avantpassats amb el foc. Descontrolat, ho crema tot. En canvi, un turisme ètic i conscient de les seves limitacions pot potenciar les grans virtuts del viatge, la cultura, els intercanvis i les relacions humanes.


[1] https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/entrevista-naomi-klein-gente-habla-volver-normalidad-crisis-doctrina-shock

[2] https://www.lavanguardia.com/internacional/20200405/48285133216/yuval-harari-mundo-despues-coronavirus.html

[3] En una recent intervenció telemàtica, l’amic i professor José Antonio Donaire va exposar magistralment (com sempre) algunes d’aquests elements: https://www.youtube.com/watch?v=yc2Yk-6uFMM (a partir de min. 58).

[4] https://laskellys.wordpress.com/quienes-somos/

[5] https://www.canarias3puntocero.info/2020/04/07/el-tiempo-de-lo-comunitario/

[6] Byung-Chul Han El aroma del tiempo, Herder, 2015.

[7] https://www.gratitudpallars.cat


Article inclòs dins del cicle “Dimarts de reflexió” impulsat pel Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1.